No és el que sembla! III

Sonà la porta de casa. La Marta, sense pensar-s'ho dos segons, pegà un bot del sofà i va córrer cap a l'entrada per obrir. Segur que era el Dani, segur que havia sentit el seu missatge de veu i se n'havia adonat de que ell era la seva vida. Va obrir-la.

-Eloi! Què hi fas aquí?
-Per telèfon t'he notat trista i volia estar al teu costat.
-Ah...
-Que puc passar?
-Sí, passa.
-Marta, t'has passat la nit plorant?
-Per què ho dius?
-Tens els ulls molt inflats.
-Tinc alèrgia al gos del veí.

S'assegueren al sofà, un a cada costat. Estaven els dos en silenci, només s'escoltava el tic-tac del rellotge que el Dani va fer-li a la Marta quan eren petits. Ella se n'adonà i el mirà amb tendresa...va somriure lleument.

-Marta, ha aparegut un petit somriure a la teva cara?
-Però que dius, Eloi? Inmaginacions teves.
-Perdona.

El silenci tornà a apoderar-se de la cambra. L'Eloi no entenia el que passava. Ahir el besava i ara no el mirava de cara... " renoi, si que ho són complicades les dones!" pensava mentre la mirava embabalit. Ahir, va creure que per fí la Marta havia decidit estimar-lo, avui... ho veia tot capgirat. De cop, va veure que la Marta començava a plorar i va asseure's al seu costat per consolar-la.

-Eloi... tot és tan confós.
-Tranquil·la, jo estic amb tu.
-Abraça'm.

L'abraçà com ella va demanar-li. Quan la tenia tan a prop i sentia la seva olor es sentia com si fos al cel... Tenia ganes de besar-la de nou, però li feia por fer-ho.

-T'estimo Marta.

El besà tendrement... Necessitava sentir aquelles paraules, estava tan trista. Va acariciar-li el pit mentre els seus llavis es fonien. L'Eloi va passar-li la mà per l'esquena fins arribar al final de la camiseta que va anar llevant-li lentament. La Marta va seguir el seu exemple i li llevà a ell. Es besaren i uniren durant hores. Es donaren aquell amor que els dos necessitaven. Fins que es quedaren adormits.