"No deixis mai de somriure"

T'adones que al món hi ha persones que et poden canviar l'humor amb quatre paraules.
És cert que no estaves passant per un bon moment. Acabaves de perdre el que creies que era l'amor de la teva vida, els exàmens de la universitat t'estaven anant tan malament com et mereixies per haver-te saltat més de la meitat de les classes i et senties sola i perduda en un mar de dubtes infinits que no creies resoldre mai. Tocar et relaxava però tot i així, no ho feies. No estudiaves tant com hauries d'haver fet i sabies que això et passaria factura però no hi feies res al respecte. Aquell dimecres tenies audició. És inexplicable tot el que et passa pel cap mentres toques.. És com si sortissis de tu, la música domina els teus pensaments i també el teu cos. És inevitable somriure quan gaudeixes d'ella. Com era d'esperar, l'audició va ser un desastre. Tot i no haver estudiat et vas presentar amb tota la cara i vas tocar tan bé com vas poder...sent plenament conscient que allò seria un desastre, un daltabaix. Però ho vas fer..i com sempre, amb un somriure a la cara. Això ho arreglava tot. Tot el que vas fer malament es dissimulava per la teva cara de felicitat. I això tu no ho sabies. Estaves morta de vergonya quan vas tornar a seure al teu lloc però l'home que seia al teu davant es va girar i et va dir aquella frase que encara ara recordes cada dia quan et lleves:
- No deixis mai de somriure.

No va dir res més. Es va tornar a girar i quan va acabar el cocnert es va aixecar i va marxar. Vas pensar que li faries cas..que potser si no deixaves mai de somriure, no deixaries mai de ser feliç.
L'endemà assajaves amb l'orquestra amb el teu somriure més gran, radiant i sincer... i el noi del teu costat et va xiuxiuejar "si somrius, estàs més guapa! No deixis de fer-ho!". Una felicitat enorme et va envair i no vas poder evitar contestar-li "no entenc què té el meu somriure..però et faré cas". Des d'aquell dia que la confiança que tenies en ell va créixer molt més que mai. Vàreu descobrir coses l'un de l'altre i sense voler es va construir una de les amistats més sinceres que has tingut mai.
Un dia, escoltant un concert, li vas explicar que sempre portaves a sobre, dins del monader, un sobre amb totes les frases que havies sentit o llegit i que t'havien marcat, t'havien agradat...que creies que eren prou importants per restar guardades en un petit racó i de tant en tant, ser rellegides. Et va demanar que les hi ensenyessis i així ho vares fer.
Uns dies més tard, abans d'anar a dormir, volent-les rellegir totes..sorpresa!
"No és tan difícil mirar-te al mirall i somriure. Segur que llavors descobreixes per què m'he enamorat de tu."