I jo? Qui sóc jo?

Eres asseguda al restaurant i no paraves d’observar la gent del teu voltant, demanant-te si realment era aquell el lloc on volies ser. La Maria seia a la teva dreta, només mirar-la ja somreies. Pensaves que era una noia amb molts més problemes dels que aparentava. És cert que estava molt grassa per l’edat que tenia i semblava que tingués ganes de canviar-ho però mai havia aconseguit seguir una dieta durant més de dues setmanes. A més, era una persona difícil, costava entrar a formar part de la seva vida, la primera paraula que tenia el cap sempre era un “no”. A vegades, semblava que s’ho passés bé destruint els del seu voltant amb les paraules i havies d’anar molt alerta amb el que deies o feies perquè no et fes la “creu i ratlla” per sempre. És per això que sabent-ho, sempre havies intentat comportar-te de la millor manera possible, sense oblidar-te de ser sincera, quan ella era a prop. Estaves convençuda que ja t’apreciava i t’estimava, i això ho tenia: era molt amiga dels seus amics. Al seu davant hi havia l’Adrià, un dels nois més curiosos que havies conegut mai. D’ell sí que en podies explicar barbaritats, tenies ganes de conèixer-lo més per poder entendre’l. Socialment, corresponia al perfil de “freaky” i és que realment, veient-lo, amb els cabells llargs que feia setmanes que no es devia haver rentat i aquelles samarretes negres amb dibuixos heavies, no el podies definir de cap altra manera. Estudiava psicologia, una combinació bastant estranya. Sempre havia de cridar l’atenció i tothom ho havia de fer tot per ell quan semblava que ell no es preocupava per res més que no fos ell mateix. Però tu estaves convençuda que en el fons no era així, que per força, havia de tenir alguna cosa molt bona i estaves disposada a treure-li. Just davant teu hi havia el Martí, el fill de la teva professora de biologia, el més gran de tots. Es notava que era el més madur però alhora el més clàssic, correcte i sobretot curiós. Ell era conscient que la seva manera de pensar no era normal i intentava comportar-se com li venia de gust. Havia acabat la carrera de Medicina i era addicte a l’ordinador, es passava el dia jugant a jocs. Era una de les millors persones que estaven assegudes en aquella taula de sis però també una de les més tancades, més difícils de conèixer, d’aquelles que amaguen una bondat infinita. Al seu costat hi havia el Cristòfol, el pianista més bo que havies conegut mai. Sense saber per què, hi tenies una connexió especial, que només vosaltres dos enteníeu. Sempre reia de la gent del seu voltant, a tot li veia el punt feble ideal per aconseguir-ne un atac de riure col•lectiu però a vegades, d’aquesta manera, feia mal als del seu voltant. Potser ho feia per protegir-se dels atacs que podrien fer contra ell però creia que sent com era, no li calia aquesta màscara. Era el més atractiu de la taula però això no us importava a cap de vosaltres, tots sabeu que la bellesa és a l’interior. I finalment, a la teva esquerra hi seia el David. S’havia convertit en algú molt important per la teva vida, no sabia si el podies considerar una parella estable, perquè realment la vostra història era ben estranya i ben curiosa, sabies que no n’estaves enamorada però igualment, tenies unes ganes boges de compartir-ho tot amb ell. Era molt tossut i també molt pessimista, uns defectes molt grans però per res del món impossibles de solucionar. Amb el temps havies aconseguit que aprengués a veure les coses més transparents i fins i tot havia après a somriure. Sempre estava disposat a donar-ho tot pels del seu voltant i mai era capaç de reconèixer-ho. Amb tu, havia començat a acceptar que com tots els humans, necessitava ser estimat i sobretot estimar, havia començat a acceptar que les coses poden ser boniques i que els somnis existeixen i són uns motius excel•lents per lluitar per viure com ens vingui de gust. Et feia feliç fer-lo feliç, i sabies que junts arribaríeu més enllà de les estrelles perquè feia anys que havíeu descobert que éreu dues peces del trencaclosques d’aquestes que han d’anar de costat. Els teus defectes es reduïen amb les seves virtuts i les teves virtuts pràcticament eliminaven els seus defectes, era la relació més recíprocament perfecte que havies mantingut amb algú i no tenies gens de ganes de canviar-ho. I finalment, hi eres tu. Al mig, allà asseguda, la més petita, però alhora més gran de la taula. Observant als altres, buscant les seves millors virtuts i intentant potenciar-les al màxim. Un cop acabat l’anàlisi exhaustiu de la gent del teu voltant que feies sempre, t’ho vas tornar a preguntar: i jo? Qui sóc, jo?