Nit de Reis

Acabo de sentir el rellotge del menjador, és mitjanit. No sóc dels que per norma dormen massa hores: avui tampoc ho faré. Ara però, el meu insomni voluntari té una excusa: vetllo el son de la meva filla bo i esperant que ses Majestats d'Orient es decideixin trucar a la porta de casa. És la primera vegada a la vida que visc la nit de Reis com a subjecte actiu, que diuen. D'ençà que va néixer l'Anna que, tal dia com avui, a casa nostra ha pres unes dimensions especials, però cada vegada més, la cosa es magnifica, perquè no val a badar: en un tres i no res, ha deixar de ser un nadó. Cal anar amb peus de plom, de no relliscar, de mesurar les paraules davant d'ella. Cal respondre a les seves preguntes amb cautela, amb serenor i, sobretot, amb un mínim de coherència.
És evident que no em cansaria mai de parlar de la meva petita Anna i totes les seves inquietuds i tots els seus progressos. Però tampoc és menys cert, que tots els que han tingut la gran joia de ser pares podrien fer, de cadascun dels seus fills, una valoració paral·lela a la meva. Per això, sóc del tot conscient que l'aportació que jo pogués oferir-vos ara, no esdevindria ni novedosa, ni didàctica i potser, fins i tot, retòricament tòpica. Així doncs, tot i que em fonc de ganes de parlar d'avui, de la nit de Reis que estem vivint nosaltres, obviaré els meus sentiments particulars i procuraré remuntar-me uns anys enrera. Intentaré fer un petit esforç de memòria per reviure quelcom que roman somort dins del cor d'alguns que vam participar activament en els fets que tot seguit esmentaré.
No és la primera vegada que exerceixo de Rei Mag. Afortunadament foren uns temps en què la gent encara sabia distingir entre bretolada i juguesca. Sóc fill de Castellar del Vallès i sabadellenc d'adopció; dit d'altra manera: no sóc ben bé d'enlloc i una mica de tot arreu. Segur que molts castellarencs encara mantindran fresc el record d'una colla de joves que voltava pel poble la nit de Reis, repartint "obsequis" de naturalesa ben diversa, entre la població... El jovent que formàvem l'equip de Majestats Reials havíem sortir tots de la SEAC (del Centre Excusionista). Començàvem el nostre recorregut al voltant de la una de la matinada. Admeto que, algunes vegades la nostra generositat ultrapassava els més elementals normes de racionalitat. Algú de vosaltres, lectors, pot imaginar-se com reaccionaria si el dia de Reis es trobés davant la porta de casa seva, una enorme roda de tractor, un safareig de marbre de cent cinquanta quilos o una caixa curulla de fruita podrida que tufejava d'allò no dir? Actualment, i amb la perspectiva que et dóna els pas dels anys, penso que l'única clau de pas que ens permetia "deixar" aquests Reis tant particulars a les cases dels amics, era una forta dosi d'inconsciència o d'ingenuïtat. Entre nosaltres i les víctimes hi havia una complicitat engrescadora, una complicitat dins la qual compartíem sorpreses, il·lusions i per que no, alguna actitud irada òrfena de fonament. Aquelles nits de Reis, esdevingueren un motiu que ens feien sentir vius, cordialment pròxims, honestament lliures i solidàriament amics.

Una vegada arribats aquí, i explicada l'anècdota, em cal tornar a la trista realitat que acabem de palpar. Si abans he dit que, temps era temps, els homes sabíem distingir la bretolada de la juguesca més innocent, ara m'hi ratifico. Dissortadament, força a prop de casa ahir al vespre també van passar els Reis; els reis de l'esprai, la indecència amb potes i l'ingesta d'alcohol a cor què vols. Aquests, han estat un reis amb nom, cognom, DNI i, és força probable que fills d'una mare que no se'n sap avenir d'haver-los infantat tan atípics. Una colla de minyons han repartit als veïns la seva empremta personal en forma de brutícia, destrucció, pintades a les parets i insults de tota mena. Vivim en un món que tot s'hi val, fins i tot on es premia la barbàrie sota l'excusa de que tots hem estat joves... Fins quan? Qui ha de pagar les destrosses d'aquests bàrbars? En nom de què, de qui actuen? A què responen llurs punibles accions? Demanar als Reis de l'Orient que els portin carbó, seria pecar de benevolència extrema; demanar que els retornin a escola seria incrementar la pressió a què està sotmès el pedagog sensat... Potser n'hi hauria d'haver prou demanar que se'ls llevés, in saecula saeculorum la seva immunitat nocturna? Pensem-hi, tots plegats, una miqueta, si us plau!