Nit al Texas

Un relat de: Swoojh

Després de gairebé sis mesos, Nazario ha tornat al Texas per veure dos pel·lícules gavatxes: una a les deu de la nit i una altra a mitjanit. Ha fet exactament igual que mig any enrere: ha sortit de casa amb el temps just, ha arribat un minut tard, ha entrat a les fosques i ha marxat just abans de crèdits. Tot plegat per no haver de veure ni saludar ningú. La pel·lícula li ha agradat, sobretot el personatge principal, un metge rural de la Basse-Normandie que treballa sol, amb autonomia i sense horaris. Just el que ell hauria volgut. Sublime!, li ha dit a Nicomedes. En fi...

Un cop al carrer ha accelerat el pas, no fos cas que hi hagués un altre fòbic social al cinema, i s’ha endinsat en la nit de Gràcia a través de Bailèn i Torrent de les Flors. Té pressa. En vint minuts començarà el segon passi i vol fer la ruta de mig any abans. Prop de la Virreina, just davant la casa del submarí groc, s’ha trobat en Macabeo de passeig amb el seu bodeguer Antonio. L’ha saludat breument, li ha dit que feia temps abans de tornar al Texas i han dit de quedar més tard a la terrassa de l’Adonis. Ha mirat l’Antonio de manera complaent, ha fet un moviment d’espatlles i ha continuat el seu camí sense gairebé dir adéu. A tocar de la plaça, ha canviat de vorera i ha girat per Torrijos. S’ha aturat davant el Salambó per recordar de nou les tertúlies dels vuitanta, els amics de l’Ateneu i també la Marion. Les taules de la terrassa són plenes, hi ha bon ambient, però li ha semblat que l’esperit dels vuitanta era més vibrant -el "zeitgeist", ha precisat Nicomedes (la seva consciència) amb autocomplaença-. Ha marxat quan ha vist venir un grup de joves cridaners en la seva ruta de festa.

De nou en el camí, sempre per la dreta, ben arrambat a la paret, amb el cap cot, calculant les llargades dels establiments i contant les passes que hi ha cada tres portals. A la cantonada de Perla i Guilleries, s’ha aturat davant un local tancat a sang fins la mateixa línia de carrer per una gruixuda i merdosa xapa de ferro. És coberta d’enganxines, consignes grafitades, cercles i fletxes tortes, escopinades, pasquins fixats amb xiclets i una gran pintada central que diu: "la solidaritat, la nostra millor arma". És un eslògan ingenu i evident, però tot plegat és com una escena de guerra, implacable. A Nazario li ha agradat.

Mentre llegeix soflames okupes veu que Macabeo és al seu costat amb l’Antonio i sent que li diu: “vaya vaya Antonio, han dejado esto perdido...¿tu que piensas?”. Nazario passa per darrera del seu amic, li diu “ieps”, el mira sorneguerament, torna a aixecar les espatlles i marxa, emplaçant-lo de nou a la terrassa del Bistrot.

Falten deu minuts per les dotze quan arriba al mercat central de l’Abaceria. L’inquieta travessar-lo pel carrer lateral de Puig Martí però ho fa perquè comença a fer tard. En realitat li sembla excitant que sigui un carreró sinistre i fosc, com a les novel·les gòtiques del XIX, entre els portals miserables del Soho londinenc.

És molt a prop de Bailèn i aviat serà al Texas de nou.
Ha procedit exactament igual que mig any enrere: ha creuat Travessera de Gràcia amb el temps just, ha arribat un minut tard al Texas, ha entrat a les fosques i ha marxat abans de crèdits. Tot plegat, com abans, per no haver de veure ni saludar ningú. La pel·lícula li ha agradat, sobretot la protagonista principal, una solitària professora d’història de l’art a la banlieue de París que fa la seva feina en un entorn difícil però amb tota la dignitat del món davant l’adversitat. Just el que ell hauria volgut. Merveilleux!, li ha dit ara a Nicomedes. En fi...

Un cop al carrer ha accelerat el pas, no fos que hi hagués un altre fòbic social al cinema, i s’ha enfilat cap a l’Adonis.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: