Nazario i Nicomedes

Un relat de: Swoojh
La soledat de Nazario ha fet que la seva consciència hagi acabat prenent vida.
Es va començar a manifestar de manera gairebé sorda, com si fos el rum-rum
d’un acufen però ara, des de fa uns cinc anys, la consciència és com un company
amb el que parla, discuteix, surt de passeig i coses així. De fet, la relació és tan
estreta que Nazario va acabar posant-li un nom: Nicomedes, com el rei dels bitons
que ell seguia de petit en els còmics de Conan el Bàrbar.

Nazario l’interpel·la tan sovint i amb tantes confiances que un dia la consciència
li va preguntar per la naturalesa de la seva relació. Nazario va trigar a reaccionar.
Mai no li havien preguntat aquestes coses i menys un esser invisible i incorpori. Però Nazario acceptà el repte i, després de pensar-ho durant tot un diumenge, li va dir
de manera solemne: "mira Nicomedes, tu ets un espectre antropomorf, intel·ligent, omnipotent, omniscient i mentalment ubic". Sembla que a la consciència li va agradar
la formalitat de la resposta i la potència dels seus atributs així que mai més va importunar Nazario.

Normalment, Nicomedes viu a l’alçada de la seva orella esquerra. Només una
vegada va tenir Nazario una experiència extra-corpòria, que sempre recordarà
perquè durant uns quants minuts ell va ser Nicomedes veient com Nazario corria
pel passadís de casa seva fins que es va despertar al carrer sent Nazario de nou.
Un lio vaja!. D’aquell ensurt nocturn, va mirar de conformar-se pensant que havia
estat un malson però va tenir sempre cura de no dir-li a ningú perquè no suportava
els somriures sorneguers i la befa. Fa poc més d’un any, coincidint amb el Dia
Mundial de la Salut Mental, es va sentir alleujat quan va llegir a la secció de
Ciència i Salut de la Vanguardia que a aquest fenomen li diuen autoscòpia.
En fi...

Amb els anys, Nazario li ha anat perdent el respecte a la seva consciència i li fa putadetes naïf com dir-li Nico, menystenir-lo quan el comentari és inoportú o fer-lo callar, tot i que cada vegada xerren més i discuteixen més. Sempre en castellà,
això si, igual que amb el seu gos Antonio, un bodeguer cordobès.





Comentaris

  • molt original[Ofensiu]
    Lali | 14-09-2017 | Valoració: 10

    la consciència pren vida i es mostra com el que és: el nostre millor amic/ga. Molt ben redactat. Guay!

  • l'autoscòpia[Ofensiu]
    Dolorsmarru | 14-09-2017 | Valoració: 10

    Molt bé, recordo la informació sobre l'autoscòpia. em va sobtar també. Molt ben recollit en el teu relat.

  • la nostra consciència és Déu?[Ofensiu]
    junima.8 | 14-09-2017 | Valoració: 10

    que curiós, jo crec que tots parlem amb nosaltres mateixos, alguns en veu alta, però no som conscients. A mi m'agrada reconeixer-la i consultar-li coses. Quan de vegades et diuen que hem de parlar amb Déu jo crec que s'estan referint a que hem de reflexionar conjuntament amb la nostra consciència. No?

  • La consciència de la consciència [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-09-2017 | Valoració: 10

    No tothom és conscient de la seva consciència. És important adonar-se'n. M'ha agradat molt el teu relat. Una forta abraçada. A l'eix

  • Bilingües[Ofensiu]
    Swoojh | 13-09-2017

    Gràcies Iong pel comentari. Amb el gos parla castellà perquè és un bodeguer cordobés i encara no enten el català. I amb la consciència no se, potser són bilingües!

  • Tots tenim consciència[Ofensiu]
    iong txon | 13-09-2017

    Imprescindible aprendre a escoltar-la. No sempre és fàcil reconèixer la seva veu. Però que et parli en castellà ho trobo una mica trist. ;-)

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: