La màquina del moviment perpetu

Un relat de: Swoojh


Un tio passeja tant pel seu poble que amb el temps el poble li sembla rodó. És una fantasia, clar, però el poble és tan petit i l’ha recorregut tantes vegades que més que una quadrícula d’illes i carrers el poble és ara una rotllana.

Els seus anys també li semblen rodons perquè tot es repeteix una i altra vegada en el mateix ordre: després del nadal, setmana santa i el seu aniversari, i immediatament després la devolució de la renda, la festa major, pagar impostos, fer vacances, la diada, la marató de TV3 i de nou nadal. Així una i altra vegada, en aquest ordre, de manera cansina i inexorable. En fi...

Com que no té amics ni res per descobrir, el que més fa quan camina és cavil·lar. I quan ja n’és tip de cavil·lar conclou que el seu món són dues circumferències que giren i giren sense parar: una circumferència horitzontal que és estesa al terra (el poble) i una altra de vertical (els anys) que gira de manera coordinada amb la horitzontal.

Passa el temps i la figura que recrea mentalment va incorporant altres circumferències que giren i giren aleatòriament. Una, per exemple, és la circumferència de les circumstàncies, per on viatgen les alegries, els sotracs, la malaltia, la salut, els problemes i les solucions. Una altra és la circumferència de les oportunitats, on se succeeixen la guerra, la pau, les crisis i la bonança. Hi ha finalment la rodona de l’entorn per on donen voltes sense fi els amics i els enemics, la solidaritat i la enveja, l’amor i l’odi, l’èxit i el fracàs.

A totes cinc rodones -de terra, de vida, de circumstàncies, d’oportunitats perdudes i d’entorn- el tio que cavil·la se les imagina com a part d’una mena de màquina d’anells rodants, i ell ocupa l’interior d’una beina central, com si fos un homo cuadratus, o millor, com la Jodie Foster de Contact minuts abans de ser llançada a l’espai d‘Hokkaido.

Amb el pas dels anys, la seva màquina del moviment perpetu s’ha relacionat amb màquines semblants –de coneguts, de familiars, de companys de feina, de veïns...- però la veritat és que ell s’està quedant sense ethos, com un Ezequiel que observa la roda dins la roda.

Poc abans que el tedi i la rutina acabin amb la seva temprança, el tio que va començar pensant que el seu poble era rodó ha retirat els seus estalvis, ho ha venut tot i ha decidit desaparèixer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: