El maniàtic de Bailèn

Nazario camina ara pel voral d’Aragó amb Bailèn. Un-dos-tres, un-dos, un-dos-tres-quatre. Nou passes. Ho fa per banda muntanya direcció Llobregat. Un, un-dos-tres-quatre-cinc, un-dos-tres-quatre. Deu. Quan és a punt de tancar el joc de portals numero tres (un altre número de la sort) topa amb alguns usuaris del centre municipal de suport a ciutadans amb problemes emocionals. Són quatre, dos home i una dona, i balancegen lleugerament el cap, com si estiguessin recitant el Shemá. Un li demana un euro, un altre una cigarreta, un tercer la hora i el quart li diu que visca el Barça. És una situació coneguda que el cremat despatxa amb diligència: nega l’euro, diu que no fuma, dona l’hora, repeteix la salutació culer i marxa.

Un-dos, un-dos, un-dos-tres. Set passes. Un-dos-tres, un-dos, un-dos-tres. Set de nou. L’espectre Nicomedes li recorda que el comptatge de passes per portal no va bé gens bé, tot i que el set és infinitament millor que el sis. Ell passa, te pressa. Ha de tornar a casa per començar el seu treball d’esperar i ja fa tard. A més, el bodeguer Antonio deu estar intranquil. Gira a l’alçada de Pau Claris per no veure l’àtic fantasma que han construït al costat de la Casa Batlló i abans d’uns minuts és a casa de nou.