Necrològica.

Avui, dos de desembre de 2021, Ximo hauria fet seixanta-set anys, però fa dinou dies, el tretze de novembre, a les dues del migdia, va morir en el llit 4 de la UCI de l’Hospital General de València. Tres minuts abans li havien retirat la intubació i, assegut al costat, vaig ser testimoni de com mantenia la cadència respiratòria però l’expansió toràcica s’anava afeblint i en el monitor l’electrocardiograma s’aplanava.

Ens havíem conegut feia set anys, en el primer pis de la Biblioteca Pública de València, prop del creuer de les dues naus del segle XVI que són l’únic de l’antic hospital que van deixar dret en enderrocar-lo. D’aquest primer contacte ja us n’havia parlat a "Franquisme sociològic?" (27-07-2018), on escrivia "... m'havia proposat ampliar un cercle d'amistats que en la pràctica es reduïa al Ximo, personatge atípic a qui havia conegut accidentalment en la Biblioteca Pública Estatal de València, aviat farà quatre anys", però aquella referència era purament instrumental i ara no: ara m'interessa la persona, que intentaré presentar-vos en els seus trets bàsics, començant per com ens vam conèixer.

Quan em pregunten si m'agrada viure a València sempre contesto que sí, perquè, amb la meitat de població que Barcelona, és una ciutat d'escala més humana a la qual només li trobo un defecte: que resulta difícil sentir-hi parlar valencià. L’incís ve a tomb perquè, asseguts un davant de l’altre, Ximo i jo amb els respectius portàtils, de sobte el vaig sentir renegar en valencià i, vencent la meva natural timidesa, vaig preguntar-li si a ell també li semblava que aquella tarda la lentitud de la connexió wifi a Internet era exasperant. Quan a quarts de nou ens van treure de la biblioteca encara ens vam quedar fora xerrant una estona. En un parell d’hores havíem fet les presentacions: jo li havia parlat de la meva trajectòria professional, dels anys amb l’Elisa i de la convivència plena d’arestes amb la Paca, i ell m’havia fet cinc cèntims de la seva vida; en especial, de las circumstàncies que l’havien dut a una situació que no era d’indigència però que s’hi assemblava força.

Gairebé vuit anys més jove que jo, també era fill únic i, com sovint passava a la ciutat, tenia uns pares bilingües que parlaven valencià entre ells però que a Ximo l’havien pujat en castellà. Acabat el batxillerat als Escolapis del carrer Carnissers, va començar a treballar mentre cursava Empresarials, estudis que després ampliaria fins a llicenciar-se en Econòmiques. Havia estat afiliat a la CNT. Jo ja l’havia conegut canut, però no era difícil adonar-se que de jove era ros. Ros, amb ulls blaus i faccions regulars, es veu que havia tingut èxit amb les dones. De les relacions més o menys duradores, però, n’hi va haver una que hauria pogut acabar en matrimoni si ell s’hagués estat de cabòries i hagués acceptat els ideals burgesos que ella, estudiant de Medicina de bona família i que va acabar de ginecòloga a l’Institut Valencià d’Oncologia, li proposava: acabar la carrera, presentar-se a unes oposicions i acceptar un préstec dels sogres per muntar-se el piset i crear una família.

Sempre que la deriva dialèctica el portava a examinar la seva vida amb certa perspectiva, acabava parlant d’aquesta relació malaguanyada i d’unes oposicions a l’Ajuntament de València: es notava que aquestes dues espines encara les duia clavades i les duria tota la vida. De la primera ja n’he parlat i de la segona ho faré tot seguit.

Devia ser abans de 1991, any en què el consistori valencià va canviar de signe polític, passant del PSPV al PP. S’havien convocat oposicions i Ximo s’hi va presentar. Va acabar la primera prova amb la impressió que li havia anat molt bé. No sé si era l’única o n’hi havien més; en qualsevol cas ell esperava una notificació que no arribava i va anar al departament convocant per assabentar-se’n. Un altre candidat, que ocupava la plaça interinament feia anys, se l’havia endut perquè, en el concurs de mèrits, els seus s’adequaven millor al perfil dibuixat en la convocatòria. Jo li vaig comentar que aquesta mala práctica, la de sobrevalorar l’experiència adqurida en l’exercici interí de la plaça o qualsevol altre tripijoc per assegurar una plaça de funcionari a la persona que hi treballa interinament, s’havia vingut fent des de temps immemorial, se seguia fent i dissortadament se seguiria fent. Però, tornant a Ximo, la greu decepció que aquesta ensopegada li va produir va tenir dues consequències: la menys transcendent, que no volia ni sentir a parlar de socialistes ni de funcionaris, fins al punt de no estar segur que em cregués quan jo li assegurava que, com a professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya, sempre havia mirat de guanyar-me les garrofes que em pagaven els contribuents; la més transcendent, que va prendre la decisió més equivocada de la seva vida, i de seguida veureu per què la qualifico així.

Més amunt he comentat, com de passada, que Ximo va treballar mentre anava a la universitat. De què? Doncs de coses tan dispars com fer enquestes arreu de l’Estat per a una farmacèutica o de zelador sanitari a València. I també de gestionar les comandes i dur la contabilitat d’empreses de diferents sectors, com una que explotava planters per a jardineria pública o privada o una altra que fabricava portes. Però després de llicenciar-se volia una feina d’acord amb la seva titulació, i el resultat advers de les oposicions el va radicalitzar en aquesta convicció. El futur se’l va jugar a cara o creu, com un dilema en el qual no hi cabien mitges tintes: mentre no trobés cap feina adient, o acceptava seguir exercint càrrecs de nivell inferior a la seva qualificació professional, com els de contable, que tanmateix el permetrien viure sense estretors, o bé confiava la subsistència als mitjans públics d’auxili social i es dedicava al lleure o a activitats productives no remunerades però gratificants.

Com intuieu, va optar per la segona via i la cosa va funcionar uns quants anys: percebia una renda mínima d’inserció, dinava en menjadors socials i es dedicava a navegar per Internet, intercanviant informació sobre programari lliure en general i sistemes operatius en particular. Ell mai no va piratejar cap pel·lícula ni cap llibre, però sabia on trobar-ne de piratejats i els col·leccionava. Mantenia oberts uns blogs de periodicitat setmanal amb seccions temàtiques fixes, en què, a tall d’anècdota, referiré que mai no hi faltava un enllaç a l’ultim podcast de l’espai satíric "Polònia", de TV3. Però la concurrència de dos esdeveniments va desbaratar aquest modus vivendi relativament bucòlic. D'una banda, la Generalitat Valenciana, ja en mans del PP, va pujar el llistó de les carències que donaven dret a una renda d'inserció, i Ximo va deixar de percebre-la. Potser seria més exacte dir-ne baixar el llistó, perque sospito que la causa per retirar-li la renda va ser que era propietari de l'habitatge on vivia, heretat dels pares. I justament la propietat d'aquest habitatge va ser allò que va acabar de malmetre la seva qualitat de vida. En ple Barri del Carme, en un petit carrer —estret i curt— paral·lel al de Cavallers, a menys de 150 m. del Palau de la Generalitat, aquells pisos havien estat construïts en els anys seixanta i ocupats per una població menestral i obrera, però abans d’esclatar la bombolla immobiliària la zona havia experimentat el fenòmen anomenat gentrificació, al qual no va ser aliena la irrupció del turisme en el barri. A l’immoble on Ximo vivia això es va traduir en l’explotació d’alguns habitatges com a pisos turístics i la resta va canviar de mans, passant a ser propietat de gent més benestant que no va trigar a demanar reformes a la finca: instal·lació d’un ascensor i altres obres de millorament que Ximo ja no podia assumir. Tampoc va poder seguir fent front a l’encariment dels subministraments i serveis, i li van tallar aigua, gas i electricitat. Per tal de no trobar-se els veïns, que li retreien —amb raó— haver deixat de contribuir a les despeses de la comunitat de propietaris, procurava sortir de casa ben d’hora i tornar-hi tard.

Va ser quan ja portava uns quants anys en aquesta situació, que el vaig conèixer. Als matins anàvem a biblioteques municipals, ell a la "Maria Beneyto" i jo a la "Eduard Escalante", i a la tarda coincidíem a la de l'antic hospital, d'on de tant en tant ell plegava abans per anar en algun lloc de distribució gratuïta d'aliments o de roba. Els diumenges el convidava a dinar i després al cine, en alguna estrena o al D'Or, sala de reestrena amb sessions dobles. Entre el restaurant i el cine, ell convidava a cafè i pasta. Cal dir que fa tres anys i mig va recuperar la renda mínima d’inserció de gairebé 600 euros, que en complir seixanta-cinc va ser substituïda per una pensió no contributiva de jubilació d'uns 400. La pandèmia li ho va posar una mica més difícil, fins que no van reobrir les biblioteques. Com que no hi podia carregar el telèfon mòbil ni l'ordinador portàtil, es va comprar bateries de butxaca que jo li carregava a casa; cada dia em duia bateries descarregades i jo n'hi tornava de carregades. Pel que fa a la navegació per Internet, el no poder conectar-nos-hi via wifi ens va obligar a contractar els serveis d'una operadora de telefonia que, per 20€ al mes, oferia trucades telefòniques il·limitades i connexió a Internet amb 40 Gbytes de dades, acumulables. A partir d'aquí, configuràvem el mòbil com a punt d'accés wifi i compartíem la connexió a Internet amb l'ordinador. Aquesta solució tan barata me la va aconsellar Ximo, sense el qual no hauria sabut què fer.

Entre nosaltres havia anat prenent forma un pacte tàcit en què jo el convidava a dinar o a prendre unes cerveses i ell em facilitava pel·lícules o enllaços per trobar-ne, a més d'informació sobre actes culturals gratuïts a València. Suposo que amb mi tenia l'oportunitat de parlar de cine, de llibres, d'història o de política, temes en què es devia trobar més condicionat amb altres interlocutors. Però més enllà d'això, ens recolzàvem l'un amb l'altre per mitigar les respectives soledats. Ximo estaba més bregat a suportar la seva, però el delatava el fet de no tenir aturador quan podia xerrar sense límit de temps. Una altra cosa és que de vegades alternés actituds que posaven al descobert una sensiblitat exquisida amb d'altres pròpies d'un ésser assilvestrat, però suposo que els anys viscuts en les condicions que ell havia de fer-ho deixen rastre. La seva amistat no era possessiva: jo sabia que el tenia a la meva disposició sempre que necessités fer-la petar, però sovint deia que em convenia freqüentar altres amistats, ni que fos per eximir-lo de la responsabilitat de ser l'únic contacte que jo tenia amb la realitat, si més no a València.

Recordo que, havent mort Paca fa quatre anys i mig, vaig haver de sospesar si em quedava a València o tornava a Barcelona i, com que la sensació més punyent era la solitud, el factor per acabar-me de decidir va ser que Ximo i jo ens vèiem cada dia mentre que a Barcelona la disponibilitat dels amics era, com a molt, setmanal. I si, ara que ell ja no hi és, em queden a València amistats més o menys assídues, de manera directa o indirecta les dec a la seva mediació, tot i que serà difícil que amb alguna d’aquestes pugui assolir el grau de complicitat que teníem ell i jo. El trobaré a faltar, però em queda el consol de saber que aquesta mort inesperada i prematura, per una complicació pulmonar, l’ha deslliurat d’afrontar el càncer d’esòfag que van diagnosticar-li a partir de la disfàgia progressiva que patia des de juny i que darrerament només el permetia prendre brous i sucs de fruita.

També l’ha deslliurat de seguir malvivint en un habitatge desprovist d’un mínim de confort. Amb el que porto explicat us podeu imaginar les pèssimes condicions en què vivia, però la veritat és que fins fa un mes jo no havia estat al seu pis. Va ser just ingressat a l’hospital que em va demanar un favor. Feia temps que el pany de la porta anava malament i costava girar la clau per obrir, fins que un diumenge ja no va poder y va haver d’avisar un serraller d’urgències 24h. que li va cobrar un ronyó per ruixar amb lubricant l’ull del pany, permetent-li entrar a casa. Naturalment, no n’hi havia prou a substituir el bombí: calia canviar el pany sencer i mentrestant només podia tancar la porta de cop. Havía quedat amb un manyà del barri, molt enfeinat, que sempre acabava prometent-li que passaria a tal hora i mai no passava, i Ximo em va demanar que en trobés algun de més seriós, perquè li feia angúnia haver deixat el pis en una situació tan vulnerable. Així que un matí vaig arribar a la casa, una mica abans de l’hora convinguda amb el nou serraller: volia pujar al pis i obrir persianes i finestrons perquè el rebedor no estigués a les fosques. I, un cop més, vaig copsar que gairebé sempre la imaginació es queda curta: prefereixo obviar l’aclaparadora realitat perquè descriure-la aquí em semblaria una violació de domicili i d’intimitat, trair la confiança de Ximo i embrutar la seva memòria, però cada vegada que hi penso em faig creus de com de dur devia de ser viure en aquelles condicions. Ara ja no m’estranya que llegís tant i que veiés quasi totes les pel·lícules que podia capturar a Internet: sense aquestes evasions, la permanència en aquell cau l’hauria dut a la depressió o directament a la follia. Descansi en pau.