Nadal?

La taula feia goig de veure. Havia posat aquelles estovalles amb pares noels, aquelles que sempre havia trobat horroroses, però que cada any les acabava posant perquè pensava que per aquells dies eren les més apropiades. Dotze plats, dotze copes, dotze parells de coberts. Aquell any s'havia permès el luxe d'ocupar el cap de taula, que era una cosa que sempre li havia fet gràcia. S'havia passat el matí cuinant coses delicioses, i ja les tenia a taula. Estava esperant, no sabia el què, però encara no s'atrevia a seure a taula. Ja havien tocat les tres i va decidir que ja era hora de començar. Es va servir aigua a la copa i es va desitjar bon nadal. Va posar menjar a tots els plats i, finalment, es va fer plat a ella mateixa i va començar a menjar. Per un moment se sentí estranya, ridícula fins i tot. Feia massa anys que passava les festes de nadal sola, imaginant uns convidats que mai ocuparien el lloc que els havia reservat. S'estava tornant boja? No, no creia que hagués arribat a aquell punt. Simplement celebrava el Nadal com sempre havia volgut. Res de trobades familiars plenes d'hipocresia, rient les gracietes a algú que ni tan sols saps qui és; res de tot això. Celebrava el Nadal tal i com sempre havia somiat.
Es va acabar la sopa de galets que tenia al plat, i va seguir menjant compulsivament tot el que hi havia al plat de cada convidat. I amb el segon plat va fer el mateix. Després es dirigí al lavabo, on va treure-ho tot, on va vomitar el menjar i la ràbia que dissimulava, però que sabia que li rondava per dins. Es va començar a estirar els cabells, a sacsejar el cap, a donar-se cops contra el primer que trobava. I va acabar amb la cara molla de llàgrimes amargues que van acabar rodolant coll avall. Sempre acabava plorant.