Pel nostre passat

Les cames no em responen, sento que em faig vella. Jo sola, aquí, en una casa perduda en un poblet de França i amb els meus records. Aquesta nit ho he tornat a somiar. Feia anys que la trista imatge no em venia al cap, però havia tornat. Tot començava un dia d'estiu, en el que el meu marit anava al local on amagàvem unes revistes que redactàvem en contra del règim franquista. Aquell dia li tocava repartir-les a ell així que va entrar, va agafar-les i va marxar. Camí de la casa on havia d'anar va veure dos policies; va apretar el pas, però el van aturar, amb tan mala sort que li van demanar que obrís la motxilla que portava. No va poder amagar les revistes i el van detenir. Va passar més de tres anys a la presó, fins que va arribar el dia del judici. Havien demanat pena de mort, i el van condemnar. Com es podia ser tan brètol i matar una persona que només expressava el que pensava? Bé, ho van justificar dient que tenia algun antecedent per haver atracat bancs i fer coses d'aquestes que fèiem de joves, però no l'havien enxampat mai fent-ho. El cas és que quan va arribar el dia, ell no volia que el veiés morir, però jo no el podia deixar sol. A l'hora acordada ens van posar en una sala i el van matar. Des d'aleshores que a vegades ho torno a viure en somnis; és una imatge que mai oblidaré. Els primers dies sense ell el veia cada segon en cada racó del pis, però per sort uns parents de França em van dir que hi anés, perquè jo no podia viure. I ara penso en tot allò que haguéssim pogut fer plegats: viatjar, tenir fills, riure, plorar... i és que la maleïda guerra m'ho va prendre tot.