La veïna

M'agrada molt la meva casa. És petita i està gairebé buida, però m'agrada. De fet, tampoc hi passo massa hores. Surto de casa a les vuit del matí, torno un parell d'hores al mig dia per dinar, i cap a mitjanit torno a arribar, cansat de treballar. Em miro, i m'agrada la meva vida. Podríem dir que sóc feliç. He aconseguit marxar de casa els pares abans dels trenta, tenir un piset i una bona feina que, encara que em prengui moltes hores, m'agrada. No puc demanar gran cosa més, doncs. Bé, sí, m'agradaria que la veïna fos meva. Sí, ja sé que sona fred, sense amor i tot això, però si veguessiu la veïna entendríeu per què ho dic així. Ho té tot ben col·locat; tot al seu lloc i amb les mides perfectament proporcionades. Bé, ben mirat... potser exagero... però a mi m'agrada. Aviat la tindré. La ciutat on visc és bonica i també m'agrada, encara que a vegades hi hagi massa soroll de cotxes. Però sí, puc dir que sóc feliç.
Això és la meva descripció, però aquesta és la versió per a l'altra gent. Quan estic sol i hi penso, caic. M'enfonso, entre plors i cops, i em pregunto per què carai ho faig. Enganyo a l'altra gent, i m'enganyo a mi, intentant amagar que no he aconseguit ser qui havia somiat. I caic, ben avall, i la imatge veïna se'm posa entre cella i cella. Ella és l'únic que m'agrada de veritat. No és tant ben proporcionada com vaig dient, però tota ella és màgia, té un toc de no sé què que em captiva, i fa que davant seu em comporti amb normalitat, queixant-me i renegant de tot, però sense dir ni una mentida. La veïna m'agrada, i fa que viure on visc m'agradi. Per tant, m'agrada molt la meva casa. És petita i està gairebé buida, però m'agrada. De fet, tampoc hi passo massa hores...