diari d'una adolescent

19 d'abril de 2006

Obro la porta de la classe, que fa un quart d'hora que ha començat. Silenci. Tothom em mira i m'avergonyeixo.
- Es pot saber per què arribes tard? - crida el professor enfadat.
- Doncs... és que he hagut d'anar al metge. - menteixo.
- Ah... passa - remuga aquell home
I, setmana si setmana no, es repeteix una escena semblant. Ja fa massa temps que dura, i potser hauria de parlar-ne amb la meva mare.
Tot va començar quan el meu pare va morir, fa cosa d'un any. Al principi la meva mare no tenia esma de fer res, però mica en mica es va recuperar, i potser massa i tot. És una pena, perquè s'ha tornat molt despreocupada... Quan hi havia el meu pare era diferent, perquè ell sabia posar ordre, i la mare treballava i feia les feines de casa. Però... ben mirat, potser se sentia una mica esclava, és clar; jo no ho veia perquè era més petita, però ara amb 15 anys ho puc entendre. Ara a la mare se la veu feliç, però no es preocupa de nosaltres. Cada dos setmanes surt a la nit de marxa amb unes amigues que ha fet i arriba tardíssim; l'endemà hem d'anar a l'institut i sempre fem tard. Amb el meu germà n'hem parlat moltes vegades, i ell que és més gran - té 17 anys - ha intentat parlar amb ella però no li ha fet cas.
Tot és desastrós... Alguna vegada li he comentat a la meva millor amiga, l'Alba, però ella m'ha intentat animar amb qualsevol frase d'aquestes que sonen molt bé però que no serveixen de res i ha canviat de tema.

20 d'abril de 2006
Avui ha vingut una noia a la classe a fer-nos una xerrada d'aquestes típiques per a adolescents: sexe, drogues i pares.
Ha estat un rotllo, perquè no ens han dit res de nou, però quan ha acabat, aquella noia ens ha dit que venia un dia cada setmana i que si teniem algun problema podíem explicar-li, a veure què hi podia fer. He pensat a anar-hi, però és que em fa vergonya explicar que tinc una mare com la que tinc.
Donaria el que fos per tenir una mare com la de la majoria de gent de la classe; una mare que es preocupa pels seus fills i procura que estiguin bé. No una mare que surt de farra, s'emborratxa i passa dels seus fills!!

19 de juny de 2006
La situació cada cop és més insostenible. La meva mare - i no sé per què li dic mare...- està cada dia més boja. Hi intentem parlar i no ens escolta, li expliquem coses de l'institut i es limita a dir: ah, molt bé.
Ahir el meu germà va fer 18 anys i ella ni el va felicitar; però en canvi, a la nit li va deixar la casa per fer una festa. El pitjor de tot és què ella es va posar a ballar i a fer l'animal i va acabar al llit amb un company del meu germà. L'únic bo que hi va haver a la festa, és que el meu germà, que sempre pensa en tot, va convidar al Marc, el meu nòvio, perquè no m'aburrís. Ens vam passar casi tota la nit a la meva habitació tancats, perquè no tenia ganes de veure a la meva mare fent el mico.

1 de juliol de 2006
Avui el meu germà s'ha comprat un piset al costat de la universtitat on anirà l'any que ve i li he demanat si podia anar a viure amb ell. Ha acceptat encantat i d'aquí poc començarem el trasllat. Potser tenia raó l'Alba al dir-me que poc a poc les coses s'anirien arreglant...