Fràgil innocència

I es disposa a anar-se'n a dormir. S'asseu al llit, no té son. Es gira cap a la repisa i veu aquell nino. Sí, aquell bonic Pinotxo que li va cagar el tronc quan tenia 3 anys. Encara el guardava, igual que guardava tots els records. Qui pogués tornar a ser petit... Sense preocupacions ni problemes, jugant sempre a un joc en el qual encara no t'han marcat normes... Agafa el pinotxo i comença a jugar-hi. Li mou els braços, les cames... Talment com si tingués tres anys. Aleshores entén el seu món, s'entén a ella mateixa. No hi ha regles; no hi ha ningú que l'observi, ni ningú que la jutgi. Només ella.
El torna a deixar al seu lloc i veu la foto de quan era petita. Quanta innocència... Aquella estranya de la foto la mira amb un somriure còmplice, és ella mateixa, és allò que l'ha fet com és ara. I el que la seguirà formant. Li desitja bona nit.
Apaga el llum, apagant el bri del record. "Aterra", es diu. I, com cada nit, es posa a repassar el que ha passat aquell dia...