Nadal o el temps de les promeses

al Carrer de Mar, a Badalona, tot feia olor de Nadal: l'oreig de llevant carregat de fred, la humitat del mar que calava els ossos, l'olor dels forns de pa, la il·luminació de les botigues, els petits avets tallats de socarrel, els llacets vermells i el cel tan blau.

Anava a veure el mar i a passejar per la sorra. Com anyorava en aquell moment la ciutat del meu cor, on vaig passar la infància i juventut. Tot era lluminós i alegre. El meu cap seguí donant-li voltes a un sol pensament. Quin regal li faria a la mare?

Nadal, sempre Nadal. Vulguis o no, arriba per a tots. Com arriben els bons temps després dels mals temps. Com arriba el cel blau després de la tempesta, Nadal arribava inexorablement.

Sí. Crec que, com sempre, el meu regal serà una nova promesa.

Prometré servir, d'una vegada i per sempre, sense demanar res a canvi, com ho fa sempre la mare.

Prometré corregir, que per temor a entristir els altres més m'estimo no fer-ho; però la mare corregeix sempre que cal, encara que després pateix perquè estima molt.

Un any més prometré allò que sé de debò que no puc prometre. Només tinc una raó per tornar a fer-ho. Sé que ella, com sempre, em tornarà a perdonar.

El Nadal, un any més, ha tornat a la meva ciutat!