Cercador
Ken, el viatger
Un relat de: moulin- Compartir:
A l’illa de Kerm els homes estaven preparats per iniciar un llarg viatge cap a les terres més calentes del sud. Van pujar als dràkars i entonant càntics en honor de Thor s’embarcaren un any més disposats a carregar aquells vaixells en forma de drac amb tota mena d’objectes valuosos, robats en les incursions als pobles costaners que anirien trobant al llarg del trajecte.
Aquells homes avesats a la vida marinera temien l’arribada de la nit amb el seu silenci i les boires que tot ho cubrien. Era una atmosfera que feia feredat. Ben a prop es podia trobar el final de la terra, aquell abisme insondable on tot víking hauria d’anar a parar al darrer dia si no era un bon guerrer.
Un jove mariner, anomenat Ken, el viatjer, enmig de la foscor saltà del vaixell i començà a nadar cap on suposava es trobava el precipici, la gran cascada inacabable on esperava retrobar-se amb la seva mare, agafar-la i tornar-la al món dels vius. Així demostraria a tothom que ja era un gran home.
Amb la llum tèbia de les primeres hores del dia, mare i fill s’gafaven de la mà tot passejant per la sorra prop del mar, escoltant la remor de les onades. Miraven en la llunyania i somreien en veure la flota de dràkars estavellats contra els esculls. Ningú sabria mai de l’heroïcitat de Ken el viatger ni el secret que amagava. Ell tot sol va saber desempallegar-se del món fosc i violent dels víkings, ell tot sol va saber sortir d’un abisme on mai abans ningú se n’havia sortit. Podria descriure l’horror d’aquell lloc però preferia recordar només el moment quan va trobar la seva mare.
Vine, per aquí hi ha la sortida - li va dir ella.
El jove, commogut encara davant la sorpresa de no haver mort en la caiguda, no va poder fer una altre cosa que creure. “Vine, per aquí hi ha la sortida”. Quan el misteri és massa impressionant no es pot pas desobeir.
A poc a poc, Ken fou guiat fora d’aquell toll enorme d’aigua fosca on anava a parar el salt gegantí. A poc a poc, l’aigua negre deixava veure el fons del mar. Ja no eren massa lluny de la costa. I així, a poc a poc, anava passant el temps per la vida del jove Ken el viatjer, sempre amb la mare al costat, sense saber massa bé si ara que tenia cinquanta-sis anys, vivia enmig d’un somni o bé era a l’inici d’una nova aventura que el duria més enllà d’on els víkings havien arribat mai.
Aquells homes avesats a la vida marinera temien l’arribada de la nit amb el seu silenci i les boires que tot ho cubrien. Era una atmosfera que feia feredat. Ben a prop es podia trobar el final de la terra, aquell abisme insondable on tot víking hauria d’anar a parar al darrer dia si no era un bon guerrer.
Un jove mariner, anomenat Ken, el viatjer, enmig de la foscor saltà del vaixell i començà a nadar cap on suposava es trobava el precipici, la gran cascada inacabable on esperava retrobar-se amb la seva mare, agafar-la i tornar-la al món dels vius. Així demostraria a tothom que ja era un gran home.
Amb la llum tèbia de les primeres hores del dia, mare i fill s’gafaven de la mà tot passejant per la sorra prop del mar, escoltant la remor de les onades. Miraven en la llunyania i somreien en veure la flota de dràkars estavellats contra els esculls. Ningú sabria mai de l’heroïcitat de Ken el viatger ni el secret que amagava. Ell tot sol va saber desempallegar-se del món fosc i violent dels víkings, ell tot sol va saber sortir d’un abisme on mai abans ningú se n’havia sortit. Podria descriure l’horror d’aquell lloc però preferia recordar només el moment quan va trobar la seva mare.
Vine, per aquí hi ha la sortida - li va dir ella.
El jove, commogut encara davant la sorpresa de no haver mort en la caiguda, no va poder fer una altre cosa que creure. “Vine, per aquí hi ha la sortida”. Quan el misteri és massa impressionant no es pot pas desobeir.
A poc a poc, Ken fou guiat fora d’aquell toll enorme d’aigua fosca on anava a parar el salt gegantí. A poc a poc, l’aigua negre deixava veure el fons del mar. Ja no eren massa lluny de la costa. I així, a poc a poc, anava passant el temps per la vida del jove Ken el viatjer, sempre amb la mare al costat, sense saber massa bé si ara que tenia cinquanta-sis anys, vivia enmig d’un somni o bé era a l’inici d’una nova aventura que el duria més enllà d’on els víkings havien arribat mai.
l´Autor
53 Relats
35 Comentaris
43442 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Com deia un company relatista, una biografia no és una autobiografia; però penso que els propis relats, de forma involuntària en el meu cas, són els portaveus de la meva pròpia vida.Que siguin ells els qui parlin de mi.