mort aparent

Cremo l´ahir en una pira.
Sento com xiscla i respira
entre flames de rialles
la bèstia dels records...
morts?

Llenço els pinzells.
Encara sóc a temps
de fugir de la pintura
que ha atrapat ma figura
en un retrat.

Avui començo de nou,
despullat,
des de l´inici del no res,
purament blanc que globalitza
el tot.

Ulls pengen de la nit
que em segueix.
En qui no he de confiar?
En qui, sí?

No vull un camí
per on hi ha passat tothom.
M´obro pas entre un món
musicat per veus negres
que no he sentit mai,
buscant un espai...

M´ajec sobre l´herba tendra
i miro aquest cel de cendra
que no reconec encara.
I em pinto la cara
amb argila de foc.
per a què no em conegui ningú.

Només tu
em reconeixeràs
pel color de la meva ànima.