Mirall

Com molts matins, com moltes tardes, em vaig sorprendre en veure'm al mirall. Un cop més, en veure'm després de sentir-me, no em reconeixia. Quan feia hores que cap reflex meu no em recordava com era, vivia com si fos diferent. Les arrugues nítidament dibuixades, les venes excessivament marcades a les sines i l'expressió cansada dels ulls sempre em feien present el pas del temps i la seva còmoda victòria contra els dèbils mortals. Des que era infant tenia aquesta sensació d'incomoditat davant del desconegut que em mostrava el mirall. Al cap d'uns segons, però, sempre m'acabava reconeixent i descobrint que era jo, com sempre. La mateixa sensació havia tingut les primeres vegades de sentir-me la veu gravada. Ens sentim, des de dins mateix, d'una altra manera de com ens perceben els altres.

Tanmateix, el dilluns 11 de maig, la sensació era diferent. La intensitat del desconeixement fou tan gran que em vaig espantar, de mi mateix! Vaig mig ofegar un crit, però, tot i així l'Aurora el va sentir i va venir de pressa.

- Què et passa, Genís?
- No res, no res, Aurora.
- De veritat? Et trobes bé? Et sents bé?
- Sí, sí, dona, només és que...

Em mirava tan espantada que no vaig seguir parlant. Per contra, vaig acostar-li una mà, l'Aurora em va atansar la seva, la vaig mirar intensament als ulls i ens vam fondre en una abraçada com ja no recordàvem. El meu cos la premia ben fort, ella premia el meu. Sabia que era ella, però la meva pell semblava no haver-la coneguda mai. La vaig besar. Els meus llavis no reconeixien els seus. Tant de temps havia passat que no li recordava el tacte, el sabor, l'olor, la veu...? Era la dona que estimava des de feia anys. Malgrat tot... Estava confós. Marejat. Vaig seure en una cadira. L'Aurora va notar que alguna cosa em passava. Em mirava preocupada. Gairebé aterrada!

- Faré tard a la feina. Però no em veig en cor d'aixecar-me i marxar. Em sembla que cauré. El cor em va a cent! - vaig dir amb veu neguitosa.
- No pateixis, Genís. Ara mateix truco a la feina i els diré que avui no t'hi esperin.
- Però... no puc faltar! És ara quan més hi faig falta! És ara quan més em necessiten! Ara al maig... a punt d'arribar a la setmana de la Fira!
- Ja ho sé, ja ho sé. Però no vindrà d'un dia, Genís, no vindrà d'un dia! Tothom té dret a estar malalt, no?
- No estic malalt, no. Només és que...
- Tranquil, tranquil, relaxa't... demà serà un altre dia...

Només recordo que les paraules de l'Aurora es van anar allunyant i apagant. Vaig caure en un son profund.

Aquell matí de juliol, em vaig llevar cansat. Feia molt que no havia dormit tantes hores. Però ni així em sentia amb energia suficient per encarar un nou dia. Sort que aviat vindrien les vacances! Quan després de fer el riu vaig anar per afaitar-me, vaig tenir un esglai! El mirall em mostrava un desconegut! Moltes vegades havia tingut aquella sensació, però mai tan intensa. En despertar-me i fins veure el meu reflex em sabia un home jove, ara hi veia un vell. L'Aurora m'havia estat seguint des que m'havia llevat.

- Que em vas al darrere, dona?
- He, he, he! Prou que hi havia hagut d'anar vegades, he, he, he! Si fos per tu, encara no t'hauries fixat en mi ni al cap de tants anys!
- Dona, encara diràs que no et vaig fer cas des de la primera vegada que se'm vas acostar!
- Tu ho has dit... que em vaig acostar!
- Dona, un o altre ha de fer el primer pas!
- Sí, he, he, he, i no em penedeixo gens d'haver-lo fet! T'estimo, Genís! - digué la meva muller amb els ulls entelats de llàgrimes.
- Jo també, Aurora, jo també, molt!

Ens vam fondre en una abraçada com feia temps no ens havíem fet. Els seus llavis van buscar els meus. Però cap part del meus cos no la reconeixia. Era com si cap de les meves cel·lules haguessin estat mai amb les seves. Em va voltar el cap i quasi hauria caigut si l'Aurora no m'hagués sostingut fermament. Em va acompanyar cap al llit i m'hi va estirar. Em va acotxar i em va fer un suau petó al front. No recordo res més d'aquell dia.

Aquell matí de desembre em vaig llevar costosament. Em sentia feixuc, sense forces. Però ja eren les set i no podia estar més al llit. L'Aurora ja no dormia tot i que era al llit. Em mirava amb un ull. Em va enviar un petonet de lluny i em va adreçar un somriure. Els hi vaig tornar, petó i somriure.

- Ja et lleves, Genís?
- És clar, Aurora. No veus l'hora que és?
- Si encara és ben fosc! Reposa una mica més, home!
- No puc pas! Ja m'agradaria fer-ho. Però no puc pas, és tard! Em vaig a afaitar corrents!

Vaig sentir el sospir conformat de l'Aurora quan m'afanyava a anar a orinar. D'esquitllada em va sorprendre la meva imatge en passar davant del mirall. Em vaig girar i em sorprengué veure un home desconegut. És clar que era jo perquè es movia com jo. Era la meva imatge. Però no la reconeixia. No podia aguantar més la necessitat imperiosa de fer el riu! L'Aurora va venir de seguida.

- Estàs bé, Genís?
- Dona, deixa'm pixar tranquil, he, he, he!
- Sí, sí, és clar.
- Estic bé, estic bé! Només és que, m'he sorprès en veure'm tan gran!
- He, he, he! Tan gran! Mira'm a mi!
- Aurora, tu rai! Estàs més maca que quan ens vam casar! Quant fa?
- Ui, ui, molts anys! He, he, he!
- Jo t'estimo com el primer dia, Aurora!
- Doncs jo encara més a tu, Genís, jo encara més ara que mai!
- Qui t'hauria dit que aquell nuvi tan formós es tornaria aquest homenot, aquest vell?
- Ningú, Genís, no m'hauria cregut ningú que m'hi hagués dit! Però no saps com m'alegro d'estar aquí amb tu, i tu aquí amb mi!
- Jo també me n'alegro, Aurora, molt. Llàstima que hagi de marxar a treballar!
- Escolta, no pateixis. No has d'anar a treballar. Pots quedar-te avui. Ja truco jo a la feina! Té, seu. No et cansis!
- Dona...!
No recordo res més de la conversa d'aquell dia. Em sembla com si hagués perdut el coneixement.

Ja érem a l'abril. Que bé s'estava al llit. Els ocells cantaven feliços al jardí. L'Aurora estava encara al meu costat tot i que ja no dormia. Em mirava amb els ulls esbatanats. M'havia de llevar perquè la feina no m'esperaria. Només faltava un mes per a la fira...

...

- Ha estat un èxit, Dr. Vernat. Un èxit rotund!
- Sí, ho sé. Encara hi ha molt camí a recórrer, però hem fet un primer pas molt important.
- El Sr. Huguet ha viscut tot un any. I amb una qualitat de vida prou bona!
- Déu n'hi do, sí, déu n'hi do. Tenim molts reptes a superar. Però hem de ser optimistes. Qui ens ho hauria dit fa tan sols deu anys?
- Ningú, Dr. Vernat, ningú!
- Cal veure com podem aconseguir que es pugui estar despert més d'uns minuts. El Genís Huguet es va despertar quatre cops en tot l'any. I cada cop no va poder evitar perdre el coneixement pràcticament de seguida!
- Sí, això és cert. Però és un avanç molt important. Estem parlant d'algú que era clínicament mort!
- Ja ho sé, ja ho sé. És un progrés grandiós. Ara cal veure com aconseguir que els fets que es visquin quedin d'alguna manera gravats a la memòria del pacient. Hem de tenir en compte que el Sr. Huguet no recordava res que succeís després de la intervenció.
- Sí, tot el que recordava era d'abans del trasplantament. Però res nou aconseguia imprimir el més mínim senyal a les neurones. Pobre! No deixava de sorprendre's de trobar-se amb un cos diferent al seu, una vegada i una altra. En canvi, el bon home recordava perfectament la seva dona i tot allò que tenia abans de morir-se de l'atac de cor. Però una cosa portarà l'altra. Ja veuràs! Anirem superant tots els obstacles. Ens espera el Nobel, no ho dubtis!
- I tant. Què menys per a qui ha tingut èxit en el primer trasplantament de cervell de la història!