Mirades

El primer cop que les nostres mirades es troben és per casualitat. Sense premeditació. Els ulls, que passejaven sense rumb per l'aire de la nit, es queden enganxats en els de l'altre només un moment. Just el temps socialment permès. Passat aquell instant brevíssim, l'esguard de cadascú segueix el seu camí erràtic. Com volent fer veure que aquell contacte succint no ha tingut transcendència.

Però per a mi sí que l'ha tingut.

Fins el moment en que he establert aquell contacte visual involuntari, gairebé no m'havia fixat en la dona morena i atractiva que ocupa la taula enfront la nostra. Seu al costat -no davant per davant, noto- d'una amiga molt menys atractiva que ella, amb qui parla distreta. Habitualment no li pararia més atenció, però aquell enllaç elèctric ha encès una espurna dins meu i sento la necessitat de saber si ella sent el mateix.

Estem a mitjans d'un agost particularment benèvol. Asseguts al pati d'un restaurant de la costa, l'únic encant del qual és estar a l'aire lliure, en un carrer poc transitat de l'urbanització on passem les vacances. Un mèrit potser modest, però que li resulta suficient per a no tenir ni una sola taula lliure. Jo hi he anat amb la Laura i els seus pares, que són els propietaris de l'apartament on dormim, per celebrar l'aniversari de l'Eulàlia, la mare de la Laura. Contràriament al que m'ha passat en altres relacions, tinc un tracte excel·lent amb els pares de la meva companya. De manera que les ocasions com aquella són per a mi més un plaer que no pas un compromís. Malgrat això, des del moment en que m'he mirat amb la desconeguda de la taula del davant, desconnecto totalment de la conversa que mantenen la Laura i els seus pares i concentro la meva atenció en ella. Intentant que no se'm noti.

Escolto, llunyana, la veu de la Laura posant verda a una cosina que amb prou feines recordo, i centro els meus ulls en ella. És una dona d'uns trenta-llargs. De constitució gran però sense arribar a ser donassa. Té els llavis massa prims i una curta cabellera negra i llisa que es toca contínuament amb els dits, en un moviment que a mi em resulta particularment sexy. Porta posada una senzilla samarreta negra de tirants, a joc amb els seus ulls atzabeja. I, per sota la taula arribo a veure uns pantalons de color blau cel, potser texans. Em fixo en els seus dits i comprovo que no porta anell de casada. En realitat, no porta ni anells, ni polseres ni arracades. Només un collaret daurat que li embelleix l'escot, bonic però tampoc espectacular. Una dona harmònica, però d'una bellesa gens fora del corrent. Podria, penso, ser perfectament una model d'aquella marca de cosmètics que ha escollit publicitar els seus productes amb dones del carrer, de veritat, enlloc de les habituals top-models. Una dona que no et faria girar-te a guaitar-la si passés pel teu costat... però que ara i aquí, després d'haver-nos mirat breument als ulls, va adquirint per a mi un atractiu gairebé irresistible.

Mentre intento inútilment sentir-li la veu -fa broma amb la seva companya, però amb el soroll de les demés taules ni tan sols sóc capaç de determinar si ho fa en català- intervinc distretament en la conversa que segueixen la Laura i els seus pares, perquè no es noti que fa estona que he marxat. Però mentre ric amb ells, els ulls se me'n van sense voler a la taula del davant i els he de forçar a tornar a les cares dels meus interlocutors, per evitar que em delatin.

La Laura i jo fa gairebé deu anys que vivim junts. L'etapa de la passió va quedar enrere fa tant temps que ara em meravella que arribés ni tan sols a existir -i, en canvi, he de reconèixer que, al començament, ens passàvem dies sencers al llit, follant com a conills i parant només per fer un mos o dormisquejar una estona-. Després, d'alguna manera que encara no he arribat a entendre, el sexe entre nosaltres es va començar a fer repetitiu, cansí. I així, poc a poc, els nostres contactes es van anar espaiant cada cop més, fins arribar al moment actual, en que pràcticament no ho fem mai -i quan ho fem, la meitat de les vegades acabo desitjant no haver-ho fet-. La pega, o la sort, depèn de com es miri, és que la Laura i jo ens estimem. No com ho fan els amants de les pel·lícules, és clar. Però sí amb un amor sòlid, tossut, que ens fa superar les nostres moltes diferències, i converteix el nostre dia a dia en una espècie de riu llarg i tranquil, pel que resulta còmode navegar.

Però de tot això ara gairebé ni me'n recordo. Ara, només sóc capaç de buscar novament els ulls de la dona de la taula del davant per esbrinar si ella sent el mateix que jo. De manera que la miro i la miro, esforçant-me en dissimular només el mínim indispensable. I, a la fi, els nostres ulls es tornen a trobar. I ella no els aparta. Els deixa allà i em mira tan directament com jo a ella. I ens quedem així tota l'estona que som capaços abans que la situació esdevingui violenta. Després, desviem les mirades un altre cop. I sento que el cor em batega més de pressa.

A partir d'aquest moment, iniciem una espècie de ball de mirades. Jo busco el seu esguard d'una manera cada vegada més agosarada i cada pocs moments trobo la recompensa dels seus ulls cercant, també obertament, els meus. La resta del temps, parla amb la seva amiga, menja lentament un bistec amb patates que li ha servit el cambrer i encén un cigarreta, que fuma distretament.

Sentint-me cada vegada més excitat, se m'acut una idea. M'excuso i m'aixeco de la taula per anar al servei, amb l'esperança que ella em segueixi i així poder parlar. Però tot i que em demoro temps més que suficient per a que ella hagués pogut seguir-me, la jugada no funciona. Torno a taula, frustrat, i pensant que tot aquell joc, al capdavall potser no és més que el producte de tant de temps d'anar mal follat. M'assec, torno a agafar el fil de la conversa i intento oblidar-me d'aquella insensatesa. Però uns moments després, quan aixeco els ulls, em trobo els seus posats en mi. I, així, les nostres mirades es tornen a quedar suspeses a l'aire, gairebé imantades. Fins que, aquesta vegada tots dos de cop, ens obliguem a desviar els ulls cap un lloc menys compromès.

Em pregunto què deu pensar de mi. Fet i fet, ella està allà amb una amiga i sense signes evidents d'estar compromesa, pel que el seu comportament, de resultar cert, seria totalment lícit. Per la meva banda, en canvi, no pot ser més evident que estic compromès. O és que potser ella es pensa que la Laura i jo som germans i estem sopant amb els nostres pares? Podria ser? No portem anell perquè no estem casats i davant del Joan i l'Eulàlia, la Laura mai no es permet ni el més mínim gest de tendresa envers mi. Potser li és igual, acabo decidint. O potser està jugant amb mi? La veig comentar una cosa amb la seva amiga i esclafir a riure les dues. I en veure-les exhibir aquella mostra de complicitat, penso si no és possible que les dues siguin parella i que s'estiguin fotent secretament de mi. O, encara pitjor, que hagin decidit donar-me una lliçó en públic. I m'esgarrifo davant la possibilitat que, de sobte, s'aixequi, s'acosti a la nostra taula i em posi en evidència amb alguna frase del tipus: Què mires? O Ja n'hi ha prou de mirar-me, no et sembla?

Però el moment de pànic passa. Ella es queda al seu seient i l'únic que de veritat succeeix és que els nostres ulls es tornen a trobar, llaminers, un parell de cops més en pocs segons. Estem ballant un ball subtil, penso, en el qual les nostres mirades son els ballarins que s'acosten i es separen, al so d'una música inaudible. I continuem així una bona estona, atenent a les respectives converses, però sense descuidar l'execució de la nostra dansa secreta. Cada poc, la busco amb l'esguard o la sorprenc mirant-me sense dissimular. I quan això passa, tots dos deixem els ulls allà, fixos en els de l'altre. Sense atrevir-nos a anar més lluny. Però desitjant fer-li patent a l'altre que no està sol en aquell ball. Que té parella.

L'amo del restaurant, un home calb i gras que es mou de forma sorprenentment àgil entre taula i taula, ens porta les postres de manera gairebé simultània. M'adono, horroritzat, que allò significa que aquell moment del que estic gaudint tant està a punt d'esfumar-se. En pocs minuts, elles o nosaltres ens aixecarem i aquell foc s'apagarà per sempre. Sense possibilitat de tornar-lo a encendre. Malgrat que no sóc gens llençat amb les dones, si estigués sol estic segur que no la deixaria marxar així com així. M'aproparia a la seva taula i li diria alguna cosa, no sé què. Potser les convidaria a prendre una copa. O li demanaria el telèfon. O, simplement, li deixaria el meu en un tros de paper, amb un somriure i sense paraules. No sé què faria, però faria alguna cosa! Amb la Laura i els seus pares al costat, estic lligat de mans i peus. Per un moment, sospeso la possibilitat de tornar-me a aixecar per anar al servei. Potser, fins i tot, d'enviar-li un senyal amb els ulls abans de fer-ho. Però tinc por del que pugui passar. I em quedo allà. Escurant, a la vegada, les meves postres i els compassos agonitzants d'aquell ball de mirades furtives.

Com sempre que sopem plegats, el Joan no em dóna temps per agafar el compte i paga ell el de tots quatre. Veient que estem a punt de marxar, busco desesperadament els seus ulls. Però aquell cop, ella me'ls nega. M'esquiva. Tot amagant-los, ara en el rostre de la seva amiga, ara en algun punt inconcret, a la seva dreta. Em sento terriblement decebut per aquella inesperada negativa. I em torno a plantejar si, tot plegat, no haurà estat producte de la meva imaginació. Si, al capdavall, aquella dansa furtiva no ha existit mai.

Ens aixequen i caminem per un dels corredors que hi ha entre les tres fileres de taules, la majoria encara ocupades, que omplen el pati. Ofès, quan m'aixeco sóc jo qui li nega l'esguard, de manera que no sé si m'està mirant. Però mentre caminem cap a la sortida se'm menja el dubte. Si em mira és que allò ha estat real, decideixo. En canvi, una darr
era mostra d'indiferència serà la prova evident que m'ho he inventat tot i que, probablement, per ella no he estat més que una nosa. Em moro de ganes de girar-me. Però no ho faig fins que arribo a la porta i puc mirar en la seva direcció d'una manera natural, gens forçada.

I els seus ulls són allà. Buscant-me. Els trobo només girant-me. I em mantinc aferrat a ells els cinc o sis segons llargs que triguem en recórrer, poc a poc, amb el pas típic dels passejos de les nits d'estiu, tota la llargada del pati. Igual que em passa a mi, aquells metres de distància semblen haver-la tornat més agosarada, i no rebutja aquell darrer contacte. Al contrari. Em segueix tot el trajecte, sense abaixar la mirada ni un instant. I en aquell curt lapse de temps em sembla llegir en el seu esguard un crit mut. Conscient, com ho sóc jo, que quan surti del seu camp de visió, sortiré també de la seva vida i aquell breu encontre no haurà servit de res. Tot quedarà en una mera anècdota, d'aquelles que expliquem de tant en tant. Lamentant-nos de no haver fet res més que deixar passar el moment.

Una alta tanca de bardisses substitueix el muret que separa el pati del restaurant del carrer. Deixo de veure-la, i sento alguna cosa trencar-se dins meu. Amb aquell "crec" discret, però dolorós, que fan les oportunitats perdudes en petar. I escolto una veu al cap que em demana que no ho permeti. Que em crida que coses com aquella passen molt poques vegades a la vida. Que em prega que torni i li demani el seu telèfon. I lluito amb la terrible temptació de fer-li cas. De dir-los a la Laura i als seus pares que m'he deixat alguna cosa, o que necessito anar urgentment al lavabo, i aprofitar per tornar. Però la por em paralitza. Perquè si enlloc de seguir cap a casa o de quedar-se allà a esperar-me, reculen només uns metres, em veuran parlar amb una desconeguda i no tindré manera d'explicar-me. De manera que continuo caminant, a pas d'estiuejant. Responent mecànicament alguna cosa que em diu l'Eulàlia, mentre em pregunto, desconsolat, si allà al darrera, ella se sent igual que jo.

Més tard, ja a l'apartament dels pares de la Laura, el Joan obre una ampolla de cava i brindem pels seixanta anys de l'Eulàlia. Em quedo al menjador l'estona imprescindible per no ser descortès. Després, badallo ostensiblement, dic que estic molt cansat i que me'n vaig a dormir. La Laura fa un comentari sarcàstic sobre com m'està afectant complir anys, em frega la ma, afectuosa, i em diu que vindrà d'aquí una estona. Li contesto que no hi ha pressa i em tanco a l'habitació.

I un cop al llit, mentre em masturbo furiosament, enyorant allò que no he tingut mai, desitjant besar aquells llavis prims, perdre'm en aquells ulls atzabeja, passar els meus dits per aquella cabellera feta de la nit mateixa, i devorar aquells pits breus però suficients, que podrien haver estat meus, només demano que, en algun lloc, tan a prop d'on sóc jo ara i, a la vegada, a una vida sencera de distància, ella estigui també pensant en mi.