El meu papa és més alt que tu!

L'home està nerviós. Tens. Mentre espera en aquella plaça deserta es mira el rellotge una i una altra vegada, com si el fet que les busques marquessin una hora concreta pogués esborrar el mal tràngol pel que està passant. Desgraciadament, el seu problema no té una solució tan senzilla.

Aixeca els ulls de l'esfera i els veu venir. Entrant lentament per l'altre extrem, agafats de les mans. La seva sola visió li provoca una punxada d'ansietat al pit. La ironia de la situació fa que l'ombra d'un somriure li creui, brevíssima, els llavis. ¿A qui més que a ell la imatge d'una jove mare passejant amb els seus dos fills petits li provocaria una sensació de desassossec semblant?
Però no. No està sent just amb ell mateix. Plantejar-ho d'aquesta manera és jugar brut. De totes les mares i fills petits del món, aquells són els únics que tenen el poder de trasbalsar-lo així. Qualsevol altra dona i qualsevol altres nens el deixarien fred. O, en tot cas, li provocarien un somriure beatífic i una sensació de lleuger benestar.

Qualsevol altres.

Mentre els veu acostar-se, l'home es meravella un cop més de com el sotragueja aquella dona, que ell troba bellíssima. La va conèixer fa uns mesos, de forma casual i tal com es coneix la gent avui en dia: navegant per Internet. Des del primer moment, però, les coses van ser diferents. Hi havia quelcom entre ells. Una química indefinible. Una manera de parlar i d'entendre's. Una tensió palpable que electrificava els seus e-mails. De seguida, el fet d'obrir el correu per buscar els seus missatges es va convertir per a ell en una espècie d'addicció. Una necessitat malaltissa i gens pròpia d'algú que està a punt d'ingressar en la cinquena dècada de la seva vida.

Abans que li fes el primer petó ella va balbucejar que estava casada. Tinc dos nens, va mormolar mentre el cos li tremolava de desig i els llavis se li morien de ganes de deixar-se bressolar pels d'ell. Què pot haver-hi de dolent en un petó. Només en un? va ser el darrer que va pensar abans de deixar-se endur per aquell corrent que posaria potes enlaire la seva insulsa però plàcida monotonia. Ell, mentre, va fer el que millor se li donava: deixar de banda el cervell i moure's només per l'impuls dels sentiments. I és que mentre la besava per primer cop, alguna cosa molt dintre seu tenia el convenciment d'haver arribat, finalment, a casa.

Des de llavors ençà ha passat gairebé un any. Tres-cents dies de trobades furtives. De petons culpables. De mentides meditades mil cops. Tres-cents dies de por. D'indecisions i dubtes. I, sobretot, Tres-cents dies d'una passió tan intensa i abraonada com ja creia que no podria tornar a viure. D'un estat que, de boig i precipitat, el fa tornar als quinze anys. Sentir-se d'aquesta forma a vegades l'espanta. La resta del temps, però, el meravella.

La dona i els nens arriben al seu costat. Ella li dedica un somriure calidíssim i fingeix, sense esforçar-se massa, que es tracta d'una trobada casual. Ell li segueix el corrent, encara que intenta resultar més creïble. Tots quatre caminen una mica fins asseure's en un banc. Els nens se'l miren amb una barreja de curiositat i desconfiança. Ell nota com la suor comença a brollar-li per tot arreu. Mai ha sabut com evitar-ho: quan els nervis el tenallen, sua.

Animat per la seva mare, el gran, un nen de gairebé sis anys espavilat i afectuós que es diu Roger, obre el llibre que li acaben de comprar i li mostra al desconegut els animalons que hi surten camuflats a les seves pàgines. Aquí! Repeteix el nen mentre posa el seu ditet sobre la bestiola detectada. Aquí! Aquí! Aquí! L'home fingeix meravellar-se per les descobertes del nen i s'interessa pels noms del animals. Quin és aquest? pregunta. I es sorprèn íntimament quan el nen gairebé sempre li dóna la resposta correcta.

Mentre ells van de safari, el Jan, de tres anyets i que té un somriure de picardia pel que un publicitari pagaria milions, es belluga, inquiet, a la falda de la seva mare. A ell també li han comprat un conte ple d'animalons, però l'ignora. El nen no té el dia. Somiqueja, es tira per terra i fa tot el que pot per cridar l'atenció. La seva mare el renya suaument, però raonar amb un nen de tres anys, a vegades, és impossible.

L'home intenta repartir part de la seva atenció i es fixa en el petit. Inútil. Llavors, decideix utilitzar l'artilleria pesant i treu els regalets que ha comprat: dos expedidors de caramels Pez amb els caps de personatges de la pel·lícula Ice Age i un petit ninot de peluix per a cadascú. Els nens reben els presents amb alegria però sense entusiasme. Devoren els caramels, però els expedidors, l'autèntic regal, no sembla interessar-los massa. Els peluixos són diferents. Hi juguen de seguida. Però no ha passat ni un minut quan el Jan ja ha llençat el seu a terra mentre observa la seva mare amb uns ullets entremaliats de mira el que he fet! L'home, que sempre ha tingut una debilitat infantil per aquests ninos, sent una punxada dins, però no diu res. Recull l'animaló - un tigre- amb un somriure i li torna a donar al nen... que el torna a llençar, més lluny encara. Llavors intervé la mare, que recull el peluix, renya al nen i li fa una carícia furtiva com volent dir, tranquil, ho estàs fent molt bé. Tant de bo ell pensés el mateix!

Quan els caramels s'acaben i el Roger ha descobert tots els animals del seu llibre, decideixen anar a prendre alguna cosa a un bar que hi ha a la mateixa plaça. L'home els pregunta què volen. Una Coca-Cola, una Fanta de taronja i dues bosses de ganchitos. Mentre els germans mengen i beuen -l'home es meravella que un nen de tres anys pugui menjar ganchitos d'una forma tan sistemàtica i implacable, un darrere l'altre, sense parar- la mare li acaricia la mà per sota la taula i se'l mira amb ullets.
Asseguts en aquell bar, les coses milloren. El Jan s'ha calmat per fi i és feliç amb els seus ganchitos i la seva Fanta, que es beu amb glopets curts. El Roger parla amb el desconegut i s'interessa molt quan descobreix que aquest té a casa molts peluixos i cotxes. "Vull anar a casa teva a veure'ls", diu. I l'home sospira i li promet que la propera vegada que es vegin, li ensenyarà els seus peluixos i podrà jugar amb ells tot el que vulgui.
Quan les bosses queden buides i a les ampolles només hi resta un culet de líquid rescalfat pel sol de la tarda, la mamà decideix que es hora de marxar. L'home està content, alleugerit. La cosa, diria, ha anat prou bé al capdavall. I la veritat és que desitja de tot cor que les coses vagin bé. Per ella, és clar. Però també pels nens. Els coneix, sobretot, pels milers de coses que ella li ha explicat, però també per fotos i per haver-se topat amb els seus rastres a les innumerables visites que ha fet durant els darrers mesos al pis on viuen. S'ha familiaritzat amb les seves joguines, la seva robeta minúscula i de coloraines i les seves lliteres sempre desfetes. Sense gairebé haver-los vist mai, sap que el Roger s'estima més els animalets de plàstic, mentre que el Jan es deleix per xutar la primera pilota que se li posa al davant. Que el gran és qui reparteix els joguets comuns, però que, si es barallen, és el petit qui demostra més caràcter. Que el Roger té por de caure de la llitera a la nit i fa que la seva mare li posi el matalàs a terra; i que el Jan no pot dormir si no és abraçadet a uns coixins gairebé sense farcit que ell anomena nyenyés.

L'home no ha volgut mai tenir fills. No és que els nens no li facin el pes, no. És només que gaudeix massa la vida que pot dur sense ells. Però des que l'ha conegut a ella, alguna cosa ha canviat dins seu. Ara, de tant en tant, fantasieja amb la seva imatge embarassada. Prenyada d'un fill seu. I li agrada. El que més el trasbalsa i menys aconsegueix explicar-se, però, és el que sent pel Roger i el Jan. Dir que se'ls estima li sembla excessiu, exagerat. Però no pot negar que els dos nens li tenen el cor robat. I aquest sentiment el confon, perquè no sap com explicar-lo. Ha conegut molts nens -tots els seus amics tenen fills petits- però els d'ella són especials. I no perquè siguin els seus fills. O no només per això. Té més a veure amb ells mateixos. Amb com són i com es comporten. L'home no té una explicació racional per aquell flux de calidesa que li inspiren els dos nens, i aquesta equació sense resposta el fa sentir encara més vulnerable.

S'aixequen de la taula i caminen cap a la banda de la plaça per on ells han arribat fa gairebé una hora. Els nens semblen haver-s'ho passat bé. L'home gairebé es lamenta de que hagin de marxar. Es detenen per acomiadar-se i creuen unes darreres paraules. Els ulls d'ella estan plens d'amor i gratitud. L'home se sent una mica estúpid per tots els nervis patits. Llavors, quan es gira cap el Roger per dir-li adéu, el nen li etziba sense motiu i amb un somriure malvat

-El meu papa és més alt que tu!

És només un instant brevíssim, però ella veu clarament l'ombra de dolor que enfosqueix els seus ulls. Com si una daga de tristor l'hagués apunyalat amb un moviment gairebé invisible. La mare fa una rialla de circumstàncies i diu, fluixet:

-Més aviat no...

Ell li torna el somriure, fent veure que s'ha refet del cop, i li diu amb la mirada: tranquil·la, no passa res, són coses de nens. El comiat continua com si res. Li feu un petonet? Pregunta la mare als dos nens. I ells no es fan pregar gens i com dos bons minyons s'acomiaden d'aquell home sense nom amb un petonet a la galta i donant les gràcies pels regals rebuts. Ella també li fa un petó, perillosament a prop de la comissura dels llavis. Ho has fet molt bé, li xiuxiueja.

L'home es queda allà, palplantat, mentre els veu allunyar-se. Amb el somriure a punt per si ella es gira. I ella es gira i li llença un petó furtiu amb els llavis. Després, els tres desapareixen per la cantonada i l'home sense nom es queda allà un instant, quiet. Intentant contextualitzar aquelles vuit paraules que li han fet més mal que un cop de martell al genoll. Després es gi
ra i torna cap a casa. I mentre camina pensa que, encara que ell li tregui deu centímetres ben bons al marit d'ella, hi ha una cosa amb la que haurà d'aprendre a conviure, per mal que li faci:

El meu papa és més alt que tu...