Perdó (culpa)

Hi ha confessions que no arriben mai. Però el que un no sap és que de vegades el que ha de dir, l'altre ja ho sap. I sense dir-li guarda silenci. Callat. Esperant, sempre esperant que sigui l'altre qui li ho expliqui. Per donar-li l'oportunitat de sincerar-se.

Ho sap perquè el coneix. Perquè ho ha intuït.

De vegades no és el fet de mentir, sinó de no dir les coses, per mi, és el mateix. No comunicar-te amb una persona és sentenciar la relació.


Tot i que ja el vaig llegir quan el vas penjar, no ha estat fins ara que te'l comento. Bon relat. Escrius molt bé, com sempre.

i ens quedem amb les ganes de saber quina és la culpa que arrossega, després d'haver-nos enganxat a la pantalla. Ens has portat molt bé fins al punt culminant, molt ben ambientat i molt ben explicat... però no em puc resistir a pensar si hauries trobat un desenllaç que estigués a l'alçada d'aquest inici tan prometedor...

tot un repte, no?

per ser una mica tiquismiquis... el 70 en números no m'hi agrada gaire, trobo que seria més adient posar-lo en lletres.

Ah, i sobre el que em comentaves dels cafès i el Damià... crec que tens raó. Quan vaig plantejar-me la història, no volia caure en el tòpic més evident, i per això vaig fugir del Barça-Espanyol. L'afeccionat al Betis més forofo que conec es diu Oriol, però clar, té la meva edat. Un senyor de l'edat del Damià... potser ja és més difícil de creure...

Aconsegueixes un suspens durant la conversa que es fa molt emocionant. En poques línies descrius els personatges i la situació i per un moment hi ha l'estona vacil.lant, que no sabem com respondrà la noia i si la comunicació s'establirà o no. Al final l'alleujament del final feliç!!
Gràcies!

i l'angoixa que sempre l'acompanya.
De vegades em de carregar amb culpes de coses que hem fet i han provocat dolor en els altres. Dolor que potser mai no obliden.
La culpa es porta a les espatlles, s'arrossega per sempre i fins i tot, arriba un moment estrany, que saps que ningú no t'entendrà i ja ni tan sols vols intentar justificar els teus actes. I quan les mirades t'acusen, només pots respondre amb silencis.

Copses molt bé aquesta emoció descontrolada i destructiva que ens aparta de la pròpia autoestima i del amor cap al nostre ésser.

petons, Clint!

M'ha deixat una mica K.O, el teu relat, no he estat massa crítica, m'ha pogut l'emoció d'allò que m'has transmès.

gypsy

PD: hi ha passatges sencers que m'encanten, "...amb els ulls blavíssims.."

de que algú ens espolsi de sobre tots els remordiments, algú, sigui qui sigui. Algú que ens digui: sí... entenc perquè ho vas fer, en les teves circumstàncies, era difícil fer-ho d'una altra manera... o ni tan sols això, sinó només algú que sàpiga que ens en penedim, que si tornéssim a viure-ho, de ben segur que procediríem d'una altra manera...

Molt bo, ben portat, i també original, i captivador.

Salut!

Dan

Està molt bé! Simple i tant profund alhora. M'ha agradat molt!

Ens has tingut molt temps esperant-te com a la pluja, home sense nom, per sort t'has decidit a tornar amb un relat d'una gran bellesa formal, difícil de superar. Si em permets, només m'hi grinyola una coseta. Aquest "sacerdot" que hi surt, el podries haver canviat per una paraula més genuïna com capellà. Però al marge d'això, trobo que el relat té la mesura ideal d'intriga, de tensió narrativa, d'adequació descripció/diàleg, de caracterització dels personatges. El final és just el que el lector espera. És com a les pel·lícules, saps que el noi es quedarà amb la noia però esperes el petó que ho corrobori. Aquí el petó final resulta d'un gran alleugeriment per al protagonista i molt commovedor per al lector. El contingut està tan cenyit a la perfecció formal que ens transmet amb nitidesa el sentiment d'angoixa del vell i el de la noia. El de l'home perquè necessita confessar i el de la noia perquè no sap com rebutjar una situació tan delicada. Ningú vol ser jutge de ningú i menys si tem que allò que poden confessar-li sigui dur de pair. Molt ben trobat el tema i molt bona la posada en escena.
Un relat excel·lent es miri com es miri. Si no el puntuo, és perquè ja he deixat de creure que les puntuacions siguin significatives.
Et desitjo un bon any 2007. També desitjo que pengis relats més sovint, ja que comentar-los és tot un plaer.
Una abraçada,
Fredia

per la història, perquè té molt de trellat. Em sembla molt important saber demanar perdó: és la primera cosa que hauríem d'aprendre de menuts, demanar perdó. La segona cosa que hauríem d'aprendre és perdonar.

Un altre 10 perquè l'angoixa del protagonista i la confusió de la coprotagonista estan molt ben explicades, i breument.

I encara un altre 10 per la foto de Clint Eastwood que avui tens sota el teu nom.