Minipensaments de trens i metros

Un dia, a Sants, va pujar al tren un home gran, amb un aspecte fràgil, cabell blanc, galtes xuclades, la morenor que dóna la brutícia i poca abundància de dents. El seu aspecte deprimit, va aconseguir que aturés el discman per escoltar què ens havia de dir. El discurs, era més o menys el següent:
- Només els hi demano unes miques de diners per poder menjar. Un home pot viure un dia sense menjar, fins i tot dos, o algun més.. però llavors necessita diners per poder-ne comprar. Els hi demano si em podrien ajudar.. Sóc de Murcia, tinc allà tota la família, i aquí m'he quedat sense res, necessito comprar un bitllet de tren, ni que sigui per arribar fins a València, llavors ja m'espavilaria per arribar fins a Murcia.. moltes gràcies.
Vaig creure-me'l, per què no? Qui era jo per negar un trist euro a algú que volia tornar amb la seva família? Qui era jo per decidir que aquell euro que vaig deixar caure a la seva mà, havia de ser perquè em pogués comprar un croissant de xocolata, enlloc de ser per ell? A mi no em calia, en el fons, cap croissant, i a aquell home sí.
Avui, uns tres o quatre mesos més tard, sóc de nou a Sants, asseguda al tren. I veig el mateix home, el mateix discurs..
I euro a euro, fa temps que no em menjo cap croissant.



Em fa gràcia aquesta gent que viatja amb metro, abocat a la porta. És com si tinguessin posat al cap què passarà, només esperen obrir la porta per baixar del metro, amb els ulls clavats a les parets negres i polsoses dels túnels, i no veuen totes les persones que hi ha a la seva esquena, i que de ben segur, es mereixerien que algú els hi dediqués un pensament.



Estic a l'estació de Girona, amb la motxilla als peus, esperant que em vinguin a buscar amb el cotxe. Veig com una yonqui demana cinquanta cèntims a una dona mudada, amb aire elegant, i aquesta li respon: "no maca", i se'n va amb un mig somriure de superioritat, murmurant quatre paraules al passar-me pel davant, intentant fer-me còmplice de la seva virtut i de la desgràcia de l'altra. I li somric, perquè no sé què fer, i em sento còmplice d'aquest món estúpid. Però llavors penso que potser la yonqui és més feliç que la dona elegant, perquè no sembla necessitar la complicitat de ningú.



El metro s'ha aturat a Paral·lel per causa d'un incident. La majoria de gent està inquieta, surt i entra del vagó per intentar obtenir més informació. La situació se'ls escapa, no poden controlar el temps i sentir-se organitzats. Som pocs els que, simplement, ens importa poc l'estona que haguem d'estar aquí. Una estona perfecte, regalada, per descansar i relaxar-se. I això que faig tard.



Un home d'uns trenta-cinc anys, cabell pél-roig, ulleres de pasta vermelles, cara vermella també, un home d'aquells que juraries que són estrangers. Vagareja mig perdut per l'estació que hi ha a Catalunya. Veig que em mira, se m'acosta, i d'una batzegada, m'agafa del braç. M'acosta cap a ell, i deixa la seva cara a pocs centímetres de la meva. Em mira i amb un alè que put bàsicament a tabac i a vi, em pregunta si tinc vint cèntims per el tren. Amb el cor a cent, li responc que no, i després d'un segon incòmode en que ell m'agafa del braç i jo friso per marxar, em deixa anar, i fujo depressa, intentant fer memòria sobre si duc cap moneda de vint cèntims.



Una mare amb el seu fill. Ella té el rostre tot greixós, untat i brillant, igual que el cabell, una mata de pèl arrissat que li arriba fins a l'orella, que se li escampa tot al voltant del cap i que intenta controlar amb una diadema de ratlles blanques i vermelles. Vesteix una jaqueta negra, que amb la llum, sembla tan suada com ella mateixa. Embolicada al coll, hi duu una bufanda vermella. Als peus calça unes botes negres, i porta pantalons de pana beix. El seu fill, un nen d'uns set anys inquiet, que té certa semblança amb el nen de Solo en Casa, també porta pantalons de pana, una mica més clars que els de la seva mare. Porta ulleres de color blau, que li baixen pel nas i que ha d'anar apujant-se. Té el cabell ros, el porta tallat en forma de "casco". Les bambes, blaves i blanques, brutes de terra, repiquen contra el seient del metro, i les seves manetes ensenyen a la mare, tot nervioses, el gruix del llibre que s'acaba de llegir. Aquesta ni li somriu, es limita a donar-li un copet a la cuixa, mentre amb un cop de cap li indica que la següent parada és la seva.

(L'endemà de rellegir-me aquesta descripció, escrita fa uns dos o tres mesos i que no havia tornat a mirar des de llavors, vaig tornar-me a trobar la mare i el fill, en una línia de metro i a una hora diferent a l'altre dia. Des d'aquest dia (25.4.5) fins avui (30.4.5), la meva vida està resultant ser un encadenament d'atzars estranys)