MILIETA I DOLFET (Guerra sense treva)

Tota la meua vida he estat una rata de biblioteca. I avui he trobat casualment uns papers interessants, unes cartes, en una de les habituals passejades al castell, pel capvespre. Havia acabat de ploure. Esguardava encuriosit un caragol que, enfilant-se per una gran pedra de la construcció, a mig metre dels merlets de la murada, estava a punt de trobar amagatall. Amb la punta del paraigües i fent palanca, he forçat una mica la pedra del damunt, menudeta, per fer el forat més gran i facilitar-li l'entrada. Quina no ha estat la meua sorpresa -i el meu esglai- quan la pedra ha rodolat, deixant a la vista un objecte embolcallat en paper i draps, vells i humits. L'objecte en qüestió era una capseta de fusta. A dintre, el que semblava una flor marcida i un manollet de papers nugats amb una cinta que havia estat blava. Eren quatre cartes. Les copie.

"Madrid, 1930
Estimat Adolf:
Te'n recordes, d'aquell hivern a Viena? Crec que fou pel febrer. Ens trobàrem a una reunió d'art. Tu, feia uns anys que t'hi havies traslladat. Estudis artístics, digueres. Jo hi feia de turista per deu dies. Quin encontre! Ens miràrem, tu a mi -recordes?- més que no jo a tu. Després, feres de guia. Durant les passejades vora riu em parlaves de l'antiga ciutat -aquella "ciutat blanca"- del seu origen celta, de la dominació romana i de la mort de Marc Aureli, de l'extinció dels Babenberg, de les lluites religioses...
Visitàrem junts la catedral de Sant Esteve, aquella de les columnes esveltes i fines. Et faig memòria, perquè al bell mig del creuer, t'enpenyares en veure'm les cames, més esveltes -deies- que aquelles columnes; jo te les hi vaig mostrar. I a l'església de Sant Carles em vaig emocionar veient les torres de l'entrada, semblant dos enormes fal·lus vora les portes laterals. Precisament allí comprovares que jo era més barroca: no van ser dos campanars vora les entrades; va ser un morter ardent que em penetrava la meua portalada principal, estesos a un banc de la penombra, mentre un organista assajava quelcom de Mozart.
Done per suposat que ens veurem 'tout de suite', i estarem ben a prop. Una molt forta abraçada, Emília.

Varsòvia, 15 agost 1931
Benvolgut Adolf:
Fa mig any que no ens veiem, ni ens palpem, ni ens gitem junts, estimat.
Recordes, Adolfet, aquell estiu a Itàlia? Era ja teu, per sempre, el meu cofre de walquíries. Era la teua nina benvolguda i maltractada. M'agradava, i m'estimulava, que m'utilitzares de forma dolça i cruel alhora. Com jo a tu. Tinc present l'habitació. I els actes. Uns llavis xuclaren uns pessons. Unes mans, cuidades i sàdiques, empenyeren amb força cap avall. Cap dels dos es va resistir al joc. Un va davallar lentament sense deixar de llepar i mossegar el cos de l'altre, fins arribar a un cert indret entre les cuixes. Algú va apretar, mentre l'altre premia, amb les dents tancades, un mugró entre els dits cor i polze. De sobte, crit de dolor esmorteit pel sorroll de la gatzara, a fora.... I ens sentíem créixer per moments parts del cos, i ampliar-se, i... Em sembla que vaig veure un cap roig, i dur. Com un carboncle. "Les dents no li anirien malament", vaig pensar: Una xuclada, lubricant la superfície semiesfèrica... i un mos! I un crit rabiós. De sobte, uns braços ardents entreobriren unes cames, uns dits ansiosos em furgaren el sexe. Vaig alçar la mirada. Un rostre amb boca oberta mostrava la llengua; uns ulls eixits demanaven coses, unes narius dilatades esbufegaven. Vaig sentir un cos dur apretant-se al meu. La penetració natgera va ser lenta, infinita, amarga. Fins vaig veure uns estels al sostre de l'estança.
M'hi quedaré unes quantes setmanes a la ciutat. T'estima i t'espera, com a tu t'agrada, Emília.

París, abril 1940
'Heil, A'!:
Mira, preciós! Véns o no véns? Que m'estic ensopint, carinyet, de tanta espera! Que no sents els batecs de la bacora? Ni els comtes i ducs, ni tot el marquesat -homes i dones-, ni els 'bouquinistes' del Sena, ni la contemplació del monolit de la Place Concorde, no em calmen la fragor de l'entrecuix. Ací em tens, com fotja marjalenca. Ho vols més clar? Se t'ofeguen a tu els empinaments jovenívols? No serien del teu gust un 'java', quatre o cinc fuetades i una mica de cuir? Negre, com a tu t'agrada!
Vine 'mon chéri', que alguna cosa podrem posar en marxa!
Un temps més en romandré. Sóc tota teua, Emília.

Madrid, (data esborrada)
A tu, estimat A.:
Un pardalet m'ha dit que t'has interessat per mi, a un cert vagó de tren, frontera França-Espanya. Serà de veres, estimat, que te'n recordes encara de l'hivern a Viena, de l'estiu a Varsòvia, de la primavera als afores de París, de...?
Paco m'ha assabentat dels teus propòsits, que no m'he arribat a creure. Perquè són tan diferents d'aquells que tantes vegades havíem comentat al llit, després d'hores i hores de lliurar batalla, d'unir espasa i baina, combregant idees i fets!
Un fort apretó allà on saps, Emília."


Precisament avui he fet, per atzar, el major descobriment de la meua vida. No em trobe amb forces, però, als meus noranta-cinc anys, un peu ja al fossar, per escorcollar arxius de ciutats llunyanes.Li passe la missió, en herència, a l'amic Xavier. Sé que complirà de gust l'encàrrec.I que el farà arribar a bon port.