M'he cansat de jugar

Juguem…?

Juguem a dibuixar imposibles a les parets de la realitat? Traçant gargots sense sentit que parlin de projectes que només nosaltres poguem entendre; només tu i jo.


Embrutant un mur (o embellint-lo, qui ho sap) per, després, passar-hi per davant i observar, dissimulant, les reaccions de la gent, del món. Inventant-nos el que pot pensar cadascú dels qui passa i, així, enbrancar-nos en una discussió d’aquelles en què cap dels dos defensa res en concret, sinó que només mira de rebatre el que diu l’altre.

Miraré de dir-te alguna cosa que sembli intel•ligent, només pel plaer de sentir les paraules que cerques per portar-me la contrària. I, després, somriuràs. I no diràs res més, només em miraràs, esperant. Esperant, sense dir-me mai el què, jugant a deixar-m’ho endevinar.

Però potser avui em cansaré d’aquesta espera teva que no ens porta enlloc, d’aquesta por de la por de sentir que algú ens pot prendre aquests breus instants de felicitat en què tu i jo juguem a pintar un mur que ningú es mira.


Sí, potser que avui em cansi de tu, o de mi. Potser de mi, que no sé retreure’t que fas trampes perquè fas veure que no entens res, com si no t’adonessis que miro de fer-te entendre el que ja saps. Total, perquè tot forma part de les regles d’un joc que vam inventar-nos un dia, ja fa temps, per fugir de les paraules d’una realitat que ens espantava.

O potser eren les paraules el que ens feia por.

Mentrestant, continuem juguant a pintar de colors una paret grisa que ningú s’encarrega mai de netejar; juguem a dibuixar imposibles, a somiar… Sense dir-nos res del que sentim, perquè almenys així el joc no s’acaba mai. O això ens sembla.