Jugant a oblidar

Les nits poden arribar a ser molt traïdores. Sobretot si l'allargues fins al punt en què els llums dels fanals s'apaguen i aleshores t'adones que el cel ha deixat de semblar tan fosc i té un color molt més clar que t'indica que comença un nou dia i que ho tens tot per davant. És llavors quan notes aquella estranya sensació que aquell dia és teu perquè has vist com sortia el sol. Una idea absurda, potser sí.

Un badall et retorna a la realitat per recordar-te que no et trobes amb la força necessària per encarar el dia amb gaire entusiasme. Si més no, et cal un bon cafè. Un cafè ben carregat per eixorivir-te, acompanyat d'algun dònut massa ensucrat dels que ocupen la barra d'un bar acabat d'obrir. Un cafè que et servirà per sortir de l'estat nocturn en què et penses que tot és tan fàcil i és llavors que maleiràs cada una de les estúpides paraules que has deixat anar, pensant que et servirien per aparentar ser com algú que no t'és indiferent voldria que fossis.

I en aquell moment, quan et trobes remenant les restes de sucre que han sobrat al fons de la tassa de cafè, et dius que les nits són massa traïdores i que no n'aprendràs mai. Decideixes marxar d'aquell bar perquè no tens ganes de sentir-te motiu de rialla fàcil entre els camioners que comencen a entrar en un dels bars més matiners de la zona. No et vénen de gust tòpics sobre joves mandrosos que no treballen i que per això el país va en crisi i a sobre es queixen que els pisos són tan cars i nosaltres no ho vam tenir gens fàcil i ells només volen sortir i passar-s'ho bé i bla, bla, bla. No et veus amb cor de respondre que d'aquí a tres hores et toca anar a treballar perquè pensar-ho encara et posa de més mal humor.

I mentre pagues el que has pres, et retornen les paraules buides que has dit durant la nit, confoses entre les mirades il·lusionades d'algú altre i només tens ganes de fugir i d'esborrar la nit que tot just s'ha acabat.

Surts del bar i veus a la llum del dia els elements que componen el paisatge que ha testimoniat les teves paraules. L'escenari s'ha anat omplint de nous personatges. Un home amb maletí que encara duu la corbata a la mà perquè potser també ha viscut una nit de mentides corre a buscar un taxi però amb les presses perd la corbata i el taxi s'allunya abans que tu puguis agafar aquell tros de roba que simbolitza un tipus de vida que no creus (o no vols) que mai sigui el teu.

Amb la corbata de color blau fosc a la mà t'entretens a pensar si li devia agradar dur-ne a l'home que l'ha perduda i què farà quan s'adoni que no la té. Endinsat en aquestes cabòries arribes a la parada de l'autobús que et va bé d'agafar, on una dona jove intenta que el nen de pocs mesos que té als braços no plori i una nena d'uns cinc anys que és asseguda al seu costat et mira, desconfiada, com si sabés que ets un estafador de noies enamorades que es creuen les teves paraules buides que només saps dir de nit.

El teu "bon dia" esgargamellat sona poc i cap dels presents te'l contesta, potser perquè tantes mentides han pres la credibilitat a la teva veu. Però a la nena de cinc anys li és igual que no siguis tan bona persona com la seva mare espera que sigui ella i t'ofereix un caramel d'eucaliptus perquè ha après que és el que fa la mare quan té aquella veu rogallosa que no sona gens bé. Li dius gràcies i somrius, perquè t'ha sortit un "gràcies" que recorda la veu d'un personatge dolent de dibuix animat quan endolceix la veu per enganyar algun dels personatges bons de la sèrie; la veu trencada i el to que se sol utilitzar per parlar a nens petits com si fossin babaus és una barreja que costa de digerir.

Potser per això la mare t'ha llançat una mirada d'alerta, avisant-te que no està d'humor perquè l'autobús no passa i el nen no calla, deixant-te clar que no li ve de gust haver-se de preocupar d'un noi jove amb veu de dolent de dibuix animat.

Intentes arreglar-ho amb un somriure, però possiblement avui la teva cara no sigui el millor reclam per calmar algú i decideixes que escriuràs una carta als diaris queixant-te dels transports públics mentre dius adéu amb la mà a la nena de cinc anys (no et fies més de les teves cordes vocals) i comences a caminar carrer avall, sabent que un minut més tard l'autobús que esperaves passarà per davant teu i la nena de cinc anys et farà senyals des del vidre de la finestra.

En efecte, en menys d'un minut tens el vehicle al davant però l'autobús és ple a vessar i no hi distingeixes ningú. Continues caminant i t'atures davant d'un aparador en què hi veus uns pantalons molt semblants als que ella duia aquesta nit. La samarreta és diferent, ella en portava una de negra. Aquesta és vermella, t'agrada i està bé de preu. Penses que pots comprar-la, però alguna part de la teva consciència et recorda que les mentides no s'arreglen amb regals, et sents materialista i com que no vols considerar-te'n, marxes de pressa d'aquella figura sense rostre que serveix perquè hi reposin peces de roba que cridin l'atenció de vianants com tu.

Un parell de crits d'admiració que procedeixen d'un edifici que està en obres, i que no semblen pas cap mena d'ordre que el capatàs doni als obrers, fan que et giris per comprovar la veracitat del que afirmen i admets que les corbes de la jove morena que passeja per davant de la bastida fan de bon veure, però pensar això et retorna la maleïda imatge dels ulls de la Tània expressant il·lusió, uns ulls que brillaven mentre tu parlaves de coses que mai t'havien passat pel cap, confessaves sentiments que no sabies que existissin i reproduïes frases de pel·lícules que havies vist tantes vegades... I ella llavors somreia i t'abraçava i et xiuxiuejava a l'orella paraules que sí que sonaven massa sinceres per molt que et vulguis creure que també servien per disfressar silencis i donar un aire més romàntic, diguem-ho així, al moment. I tu no podies evitar deixar-te portar per la màgia d'una nit en què l'aire una mica més fred del compte per l'època que era convidava a trobar l'escalfor en un cos que també desitgés trobar-se amb el teu.

I només de pensar-hi tornes a sentir-te d'una manera estranya, com feia temps que no et senties. Més que res perquè aquest comportament teu d'aquest matí no s'adiu gens a la teva manera de fer, sempre tan a la teva, amb la teva fama de conquistar noies i seduir-les amb paraules boniques, deixant que s'enamorin de tu, d'aquesta mena de galant que et penses que ets, quan en realitat ets un covard que acostuma a fugir abans d'hora i que ara no s'atreveix a reconèixer que aquest cop has estat tu qui t'has enamorat.

No et pots treure del cap la Tània, ni aquest pessigolleig a la panxa, aquelles esgarrifances que només són comparables amb el que se sent en les muntanyes russes dels parc d'atraccions. No te la pots treure del cap, i t'espanta pensar que les seves paraules siguin mentides perquè aquesta vegada, potser inconscientment, que tu deies la veritat; expressaves, potser inconscientment, el que senties; espantat d'aquests sentiments estranys que ella ha aconseguit despertar-te.

No saps què fer, no vols anar a dormir, no vols anar a treballar, no vols fer res. O ho vols fer tot, però amb ella. L'únic que desitges en aquest moment és anar a trobar-la i dir-li que no es cregui tot allò que li puguin dir de tu, o que s'ho cregui, que sàpiga que ets un cràpula, però que a ella l'estimes, que vols estar amb ella, que aquesta nit no t'has inventat les paraules com acostumes a fer i que voldries que tornessin a repetir-se tantes nits com les d'ahir... Et sents patètic, o enamorat digues-li com vulguis, no havies pensat mai que poguessis arribar a pensar d'aquella manera. I alhora et sents culpable, d'haver trencat tants cors, d'haver conquistat tantes noies amb la rapidesa amb què les deixaves estar... Culpable que elles s'haguessin sentit com et sentiràs si ara la Tània et digués que no. Et sents molt estrany però et cal buscar-la i dir-li que no era mentida, que les nits poden ser molt traïdores però que el somni d'aquesta nit era veritat.

I ho fas, després de donar tantes voltes al tema i de passejar-te per mig barri, t'arribes a casa de la Tània i truques al timbre, sabent que només et pot contestar ella perquè la família ha de ser a la feina... Poc més de mig minut, aquella veu que t'accelera les palpitacions respon a l'intèrfon i després d'uns repetits precs en què no se t'acudeix res més original que "sisplau, t'he de dit una cosa molt important..." accedeix a baixar mentre t'obre i t'esperes a la porteria.
Cara de son, cabells despentinats i una indumentària d'estar per casa no resten encant a aquella noia que ha aconseguit que trobessis sentit a paraules que sempre t'havien semblat hipòcrites. La Tània t'escolta. I després que acabis confessant la gran contradicció que se t'ha plantejat, "potser sona a tòpic, però aquest cop va de debò...", tot acompanyat de paraules que si més tard intentessis recordar-les et semblarien estúpides, després de tants esforços per superar aquella fòbia teva cap als sentiments... Després d'això, ella continua callada, somriu, se t'acosta i et fa un petó, dolçament. Tu et sents en un estat de felicitat que costa de descriure però aquesta intensitat és breu, molt breu. Quan la Tània se separa dels teus llavis, s'allunya novament del teu costat i amb la mateixa sinceritat que t'havia semblat reconèixer durant tota la nit, et diu que tot havia estat una broma.

"Una broma?", crides, amb la veu tremolosa, tement les llàgrimes. "Recordes l'Anna?"
Anna. Algú a qui vas fer mal volia que et sentissis com es va sentir, algú a qui no hauries escoltat si t'ho hagués volgut expressar amb paraules, algú que coneixia fins i tot les teves debilitats, algú que t'estimava i amb qui tu vas jugar fins que un dia va aparèixer una altra joguina. Una amiga tan especial amb la qual afirmaves no haver-te sentit mai tan a gust, una amiga a qui prometies compartir tots els teus somnis, una amiga que deies que estimaves, una amiga que va
creure's el que deies, que va caure en el teu parany d'enamorament fingit tan ben aconseguit, que va creure's les paraules buides que regalaves fins que, de sobte, vas dir que ja no senties res i que ho oblidaries tot. Anna... Recordes?