Mc:Dóna'ls, ben donats!

Que jo caigui ara mateix a recordar, a la vida només he perbocat en tres ocasions comptades. En tractar-se, doncs, d'uns accidents tan particulars i puntuals, no té res d'estrany que pugui remembrar-los i contextualitzar-los amb fidelitat de ca. La primera fou per una colossal enrabiada, la segona per una senzilla contrarietat i la tercera, i l'única realment emblemàtica i ressenyable, per punyetera golafreria. La més remota de totes tres, cal buscar-la quan jo era un cadellet amb força més lleganyes que no pas pèl. Els meus pares van negar-se en rodó a comprar-me una carrabina d'aire comprimit per venjar el greu afront de l'Agnès de Cal Cul-de-bitxo; aquella augusta dona va tenir la genial pensada d'avisar l'agutzil més malcarat de la comarca quan el meu bon amic Pere, d'un desafortunat cop de pilota de cuir recosit, va fer saltar en mil bocins el vidre esquerre de les ulleres de batre del Cul-de-bitxo júnior. Si a la negativa dels meus pares a convertir-me, tot d'una, en el Jesse James més temut i mala jeia de la vila de Sitges, li afegim la subtil fuetada pecuniària que el batlle va disposar per cadascun dels quatre puerils futbolistes que vam sortir esquitxats en l'afer, es pot començar a entendre una miqueta el que va passar dins del meu insadollable païdor. Aquestes dues infaustes premisses, configuraren, dins meu, un còctel tan explosiu que no va cessar fins que vaig poder expulsar-ne els dimonis que havien plantat llur avern particular just al costat de la meva, mai prou vagarosa, regió pilòrica... i no foren uns dimonis qualssevol: no! Aquells eren uns banyetes insignes i que, sota forma de galets Pedragosa, pebrots escalivats, carn de xai amb patates del bufet i Danone de vidre, ja feia hores que ballaven claqué dins del meu envelat jovencell i inexpert. Sempre m'havien dit que l'infern pudia a sofre i quitrà resclosit: aquell dia, i per primera vegada a la meva vida, vaig poder confirmar-ho de primera mà. Sortosament, hagueren de passar un bon grapat d'anys abans de repetir aquella desagradable experiència en què la incontrolada regurgitació de l'estofa alimentària et fa sentir culpable d'alguna cosa lletja. Tot i això, i com que la memòria és un dels elements més diligents de què disposo, encara sóc capaç de recordar, com si fos avui, el moment exacte en què va tenir lloc la segona, i molt més monumental que la primera perbocació, dins de la meva particular carrera d'obstacles. Fou el dia mateix en què complí els setze anys: quan vaig anar a la recerca de la meva primera feina. L'amo del taller d'impremta on vaig anar a oferir els meus serveis va dir-me que sí, que podia començar a treballar amb ell l'endemà mateix si volia fer-ho. No cal dir que aquestes impressions tan fortes i imprevistes no hi ha gaire cossos preparats per resistir-les a pal sec; per rebre una notícia d'aquesta naturalesa, es necessita un temps de preparació psicològica, uns anys de preescalfament previ. Així doncs, amb feina, amb el cap cot, esmaperdut i amb la moral arran de terra, vaig tornar cap a casa com els pares d'en Patufet quan no sabien on anar-lo a buscar. Tant és així que, de manera del tot inesperada, una gran part del farciment de meu jove estómac va quedar, tot d'una, com a immunda penyora en el portal del carrer de la Mina que, en el moment més àlgid de la tan extemporània indisposició, vaig tenir més a prop. Tot i que els veïns afectats per la meva innocent empastifada, per poc que s'ho haguessin proposat, podien haver entès la magnitud del meu problema, no em deixaren cap més alternativa que ajudar-los a entendre-ho amb els meus primers mil durets guanyats, enllefiscant-me de les mans fins als colzes, a la impremta. (Òbviament, amb aquest contratemps tan incidental i impensat, vaig descobrir que tres hores de pintor de parets equivalien a tota una mesada meva)... Què hi farem? La gent del meu poble és així d'insolent, de pallussa, d'insolidària, de polida i sobretot d'interessada.
La tercera, i fins a l'hora present darrera erupció alimentomagmàtica, de ben segur que va ser força més treballada que les dues que l'havien precedit. Tot i això, aquesta no té més història que el previsible avortament d'una digestió que es presentava difícil; una concocció més pròpia de Gargantua i Pantagruel que no pas de l'enanito saltarín dels nostres contes d'infantesa. Per poc que hi pareu esment, us serà fàcil d'entendre que tot aquell sediment indecorós, que vaig expel·lir i estampar damunt del frac del desprevingut cambrer que m'estava explicant on hi havia el lavabo, fou el resultant d'una fartanera de cinc for-quilles, de les que es fan dir "sí senyor". Com que malgrat el monumental desori que es va organitzar, aquell dia tampoc no vaig perdre ni la consciència ni la vergonya, intentaré explicar-vos, a grans trets, com va anar la cosa.
Si entre vosaltres hi ha algú d'ascendència pagesa, com un servidor, se us farà encara una mica més entenedor allò que en les properes quinze o vint línies intento disculpar, o si més no minimitzar al màxim. Feia cosa d'un mes que havia conegut la noia que, temps a venir, havia de ser la meva primera dona. No puc dir que fos una damisel·la frèjola de carns ni tampoc posseïdora d'un físic excessivament afortunat. Donat que sóc del tot conscient de no ser, tampoc, cap Adonis de caient catalanesc ni cap projecte d'almogàver del segle XXI, em permeto situar aquella dona just en el llistó del que pot començar a ser considerat correcte i en franca sintonia per a un home com jo. Ara bé, davant de l'espetec de credencials mobiliàries i immobiliàries que presentava el seu excels patrimoni familiar, només un tanoca impenitent haguera desaprofitat l'ocasió de fer-li l'aleta. A les envistes d'aquest engrescador i atzarós panorama, a la meva ment només hi tenia cabuda la imperativa i urgent comesa d'impressionar-la, fos com fos, i... com hi ha Sol que, al cinquè o sisè dia d'haver-la conegut, ja vaig aconseguir impressionar-la de dalt a baix. Afortunadament per a mi, la seva sorpresa inicial es va mitigar, un pèl, en el darrer instant: el centre de la diana que podia haver estat el seu robust paner, es va balancejar cap el cantó oposat on anava adreçat el meu involuntari espasme estomacal. Va venir d'uns escassos deu centímetres que, amb l'excedent del peculiar betum policromàtic i fetorós que el cambrer no va poder esquivar per la seva banda dreta, no enllustro la natjada i les minúscules sabates de taló d'agulla de la meva corpresa acompanyant. Ens cal admetre que els pagesos (ja ho he mig insinuat fa poca estona), com els porcs, malgrat tots els esforços esmerçats per rectificar el tòpic, ho solem ser de nom i de fets.
Com que una cosa són els resultats i una altra molt diferent les intencions, per començar em centraré en la segona proposició de l'enunciat, és a dir, en allò que vaig preparar per arribar, com un indomable esperitat, tant al cor de la dona com a l'encaterinadora cartera del seu pare. En aquella conjuntura tan singular i poc corrent, doncs, el més important -al meu entendre- era heure la mare i els pardalets, donat que, en moments de màxima fagedena de relacions socials, totes dues coses són prou importants per sobreviure sense entrebancs seriosos. A partir d'ara, doncs, procuraré fer un canvi de ritme de la meva línia discursiva per centrar-me en el camí recorregut fins el dia d'avui; em serviré d'una petita argúcia, d'un flash back fotogràfic, per constatar tot el que acabo d'apuntar en els darrers paràgrafs.
Us cal saber que vaig conèixer la Teresa Serralavella al semàfor de Meridiana cantonada València, on jo feia unes hores extres per poder pagar un deute que havia contret amb el propietari d'una màquina escurabutxaques del barri del Clot. Jo anava fet un autèntic adam, la qual cosa m'autoritza a pensar que ella no s'haguera fixat mai en mi, si no hagués estat per un cop de sort (i això de cop, com veurem, no és un eufemisme agafat al vol, per un fortuït caprici lingüístic). L'atzar va voler que, una tarda d'estiu, el mil quatre-cents trenta supermirafiori que ella conduïa engaltés un terrorífic batzac a la meva galleda de plàstic que reposava, plàcidament, sobre el bordó de la voravia. En un tres i no res, aquella babaua de casa bona i de bona casa, m'acabava d'enviar la tecnologia punta del meu negoci a pastar fang a la plaça de les Glòries. El pitjor, però, encara havia d'arribar: la meva sorpresa fou majúscula quan, en comptes de disculpar-se, tal i com requeria l'ocasió, la Teresa va lliurar-me per la finestra de l'automòbil una targeta amb un nom propi el sexe del qual no corresponia a la conductora causant de tan peculiar escàndol viari:
- Hauràs de perdonar la meva distracció, xato, però si ets dels que no accepten disculpes dels altres, i tens algun problema afegit, no em vinguis amb històries; parla amb el meu advocat, és ell que que respo drà per mi -va dir-me, sense ni tan sols dignar-se a presentar.
- Els problemes que jo pugui tenir, reina, ni tu ni cinquanta més com tu poden solucionar-me'ls... Què t'has cregut que tot es resol a cop de "papà dóna-me'n vint-i-cinc i fot-me-la aquí que no duc butxaques?", de quina fusta vas, Marithé François Girbaud? -vaig dir-li, ben conscient que amb aquell solemne miquel entrava a matar, directament, a la víctima-. Prou de beneiteries! -vaig tenir temps d'afegir, encara.
- Em dic Teresa Serralavella i Carnicer -va afegir la dona amb veu de gata maula, després d'aturar el cotxe un tros més avall i de fer-me uns senyals ben evidents per tal que m'hi apropés el més ràpidament possible. I tu com et dius, nen? Perdona'm la meva primera reacció: a vegades sóc així de ximpleta, de beneita. Vols anar a fer un cafè per fer-te passar l'enrabiada? Convido jo -va metrallar, la meva desconeguda i desinhibida interlocutora.
A la meva vida, jo no havia fet mai un any de tretze mesos, per això, bo i sabent que no tenia res a perdre, vaig acceptar la invitació ben convençut que aquestes coses saps com comencen, però que tant
poden acabar al llit com a la comissaria de policia més pròxima. Com que diuen que gat escaldat d'aigua tèbia fuig, el meu ràpid assentiment a la proposta de la noia però, no va ser a la babalà ni del tot gratuït. No cal dir que, tot plegat, va venir acompanyat i amanit per una trentena escassa de mots prou eloqüents:
- Molt bé, Teresa. Però em nego en rodó que vulguis pagar tu. Només accediré a acompanyar-te si em deixes exercir de gall ibèric amb tota l'extensió semàntica del terme gall. Em segueixes, maca?
La dona no es féu pas pregar gaire; sembla ser que, en el fons -segons com temps a venir vaig poder constatar-, el seu temperament no era tan diàfan ni angelical com d'entrada podia semblar; però per a un persona com jo, acostumada a conviure amb una càfila d'individus corsecats i cobdiciosos, qualsevol espurna de llum, per petita que fos, m'haguera semblat el primer dia de la Creació del món. (Un aclariment preliminar: si bé és cert que em posen terriblement neguitós expressions com "entre nosaltres dos, ben aviat hi hagué química", quan veig que fins les fa servir el president del Govern Central en fer referència a la relació que hi ha entre els seus administrats i l'Executiu que ell presideix, jo no vull quedar-me enrera i usar-les amb total llibertat. I és que entre la Teresa i jo, reconec a banderes desplegades que, ben aviat, n'hi hagué molta, moltíssima, de química). Sóc ben conscient que no aporto res de nou si afirmo que, en les nostres relacions personals com en la de la majoria de les parelles que conec, no tot va venir a camades ni a la grega. Els esdeveniments compartits van seguir l'ordre cronològic que hom accepta com a normal i força en harmonia amb les nostres respectives personalitats. Des de temps immemorials, en les relacions de parella s'ha creat una discreta llei, un codi gairebé deontològic, en què s'intenta deixar establert el fet que després d'una cosa, d'una descoberta comuna, n'hagi de venir una altra i després del després una tercera, una quarta i una cinquena... i així encadenadament fins arribar (si pot ser, sans i estalvis) a les torbadores ribes dels múltiples i embrollats precipicis amb què anem topant-nos en el decurs d'una vida de participació compartida. Timbes que, per altra banda, és ben sabut que no sempre es poden vorejar, plegats, amb totals garanties d'èxit. Dit ras i curt: el pitjor dels costeruts quinze anys de matrimoni en què vam cohabitar com una parella convencional, tot just estava a les beceroles més inèdites... Com que aquestes cone-gudes i quotidianes reflexions maritals ja són figues d'un altre paner, vull limitar-me a parlar-vos del primer dia que vam formalitzar les nostres relacions afectives. (Abans però, intentaré redactar un petit preàmbul, uns aclariments previs, que he cregut del tot necessaris per intentar disculpar allò que, amb el pas del temps, he descobert que a penes té cap mena de disculpa).
Difícilment, iniciar una relació seriosa sense un pam de terra ferma on ancorar la nau, sol acabar bé. Davant d'aquestes expectatives tan poc falagueres, però, hom diu que, quan no es té absolutament res, tampoc es té res a perdre. Sempre havia estat un home força temerari, per això haguera esdevingut una mica anòmal que la possibilitat que em donessin carabassa m'arribés a fer perdre pistonada en les meves aspiracions. Al meu favor, per altra banda, jugava el fet que el meu ingènit optimisme estava forjat a còpia de perdigonades de sal al cul i de rebre, sovint, alguna dosi correctora de xarop de freixe. Aprofitar la feliç circumstància que se'm presentava, tot i no transgredir cap mena de legislació que em pogués portar davant d'un tribunal de justícia, haguera pogut eixamplar els manuals de jurisprudència que sobre casos com el meu, arribat el cas, podien escriure's; aquesta remota possibilitat me'n refotia. El meu atípic arribisme no tenia ni la més mínima pigmentació delictuosa: crec que menjar el pa de l'ase no té res d'il·lícit ni de subversiu. La meva honestedat personal quedava ben protegida: en cap moment no vaig tenir la sensació d'anar a la recerca de l'olla de cabró, ni de moure'm a contrafur... i tant ella com jo, n'érem prou conscients, d'això. D'entrada, i per ser el primer dia en què sortíem plegats, la cosa no podia començar amb més mal peu. Per uns moments vaig témer que la nostra relació se'n podia anar en orris per culpa d'agents externs a la nostra voluntat. Recordo que feia calor, una calor intensíssima, inhabitual, gairebé insultant. Tant és així que, d'aquella bovor tan anguniosa, encara avui en servo una imatge, més aviat nefasta i gens engrescadora, per endegar cap mena de projecte de futur que no fos la construcció d'una piscina amb arbres i ombrel·les al volt. La sufocant ardència que la Teresa i jo vam compartir, en la nostra primera topada seriosa, tant la tinc impregnada en la memòria com present en cada galta del cul. Encara avui, em sembla sentir la xup-xup persistent de la bullidera que, sobre les meves natges de bordegàs avançat, exercia el seient de polipiel del cotxe que la meva promesa havia manllevat a qui, uns mesos més tard, passaria a ser el meu sogre. Quan la Teresa i jo vam arribar a Igualada teníem la rereguarda major tant o més escaldufada que la d'un aprenent de faquir al carrer dels Robadors de Barcelona.
M'és obligat reconèixer que jo ja vaig eixir de casa amb la malèvola intenció de treure faves d'olla, d'actuar a corrua feta fins a tombar la banca gastronòmica, si s'esqueia: admeto que els meus designis estaven molt més a prop del paroxisme golafre, que no pas de presentar un repte seriós a la meva solidesa gàstrica. De fet he d'admetre que l'època dels desafiaments pel sol fet de desafiar, ja l'havia superada amb escreix: la meva única pretensió era emplenar-me el pedrer com un voltor en temps d'epidèmia, sense haver de cremar llum ni deixar canya dreta. Aquest condicionant tan limítrof al pecat em preocupava més aviat poc; matés qui matés els carlins, d'una cosa estava segur al cent per cent: el nou establiment afartapobres, que algun dogmàtic de la goluderia havia qualificat com el millor de Catalunya, hauria de subjugar-se als meus propòsits de destraler i pafart. L'específica semàntica dels mots prudència i cautela, havia quedat abandonada a la plaça 22 del pàrquing de l'establiment. Tot i que algunes vegades em venia al cap, fortuïtament, el cruel pensament d'acabar esventrat com la closca d'un ou als vint i escaig dies d'estar sota la lloca, no havia comptat mai, d'una manera prou seriosa, els tropells físics que es podien derivar dels meus excessos bàrbars. Per altra banda, la possibilitat real, i clínicament molt més factible, d'una sobtada pujada dels nivells de glucosa a la meva sang se'm presentava com una solemne entelèquia moral i totalment aliena a la meva persona. Si havia de morir de fart o de gana, feia molt de temps que ja havia triat l'alternativa. El més fonamental, això sí, era no patir-ne les conseqüències ni les posteriors seqüeles. Arribat el moment calia ser, per davant de tot, expeditiu i resolt. Si víctima d'un excés d'intemperància alimentària, el meu estómac hagués rebentat, com la junta de la culata d'un Biscuter al bell mig del desert de Takla Makan, ho haguérem hagut de prendre com una part més del joc i acceptar-ho com una cruel juguesca del destí, sense afegitons al marge. Si després de la sorprenent deflagració corporal, el meu budellam hagués quedat espargit arreu, bo i empaperant i acolorint la paret o decorant les rajoles de mosaic, majòlica o gres del sòl: aigua, sabó, lleixiu, un parell de parenostres i tal dia farà un any... Ja ens retrobarem, més endavant, a l'entorn de la ben parada taula dels Sants!
Força conscients del risc que corríem (de manera molt especial i concreta, jo!) encetarem l'envestida curulls d'optimisme i el màxim nivell de voluptuositat. L'ocasió prou que s'ho mereixia.
Una vegada vam haver agafat sengles safates de les arrenglerades prestatgeries que hi havia a l'entrada, les vam ornamentar, amb una devoció gairebé delirant. Tot estava a punt per lliurar-se a la gran batalla que feia estona que estava prenent cos al meu interior; teníem disposats cadascun dels membres de l'escamot a punt d'obrir foc sobre les línies enemigues: els coberts, els plats, els gots, els tovallons, les setrilleres, les estovalles de paper i tots els estris de campanya restaven a l'aguait de les ordres que, des de l'alt comandament, la Teresa i jo els anéssim fent arribar. Aquella disposició estratègica, feia el mateix goig que un esbart dansaire al punt just abans de començar l'actuació; davant de l'espetec de bones expectatives que teníem al davant, hom té la sensació que, moltes vegades, l'única circumstància que separa el triomf més rotund del fracàs més estrepitós es troba en la logística emprada. Personalment, la meva faceta de polifàgia desbocada havia començat a entrar en un estat d'excepció prou incòmode i impermutable alhora com per marxa enrera: tenia tots els estris prestos, a punt de solfa. Cada faristol estava a l'alçada òptima i en franca concordança amb la idiosincràsia de cadascun dels membres de l'orquestra. Un fet inesperat, però, va retardar la cobejada entrada, a mata-degolla, amb tot allò comestible que se'ns posés al davant. Abans de passar al menjador (per anomenar-ho d'alguna manera políticament correcte) ens va aturar un cambrer que anava vestit diferent dels altres i va deixar anar:
- Benvinguts senyors. Coneixen una mica el funcionament del nostre Bufet Lliure? És la primera vegada que ens visiten, potser?
Tant la Teresa com jo ens vam quedar tan sorpresos pel sobtat acudit d'emblanquinador que l'home havia deixat anar, que no vam saber articular cap paraula mínimament intel·ligible. La petita dubitació que tinguérem ambdós va certificar al maître la nostra ignorància a l'entorn del tema, a la vegada que li facilitava l'excusa perfecta, el tret de sortida, per engegar el monòton discurs que devia tenir sempre a punt
(talment com solen fer els polítics nostrats quan veuen perillar la seva feina a la Carrera de San Jerónimo de la capital del Regne):
- Bon dia! A Can Tipa, vostès podran menjar tot el que vulguin, tantes vegades com els plagui, sense cap més limitació que la seva pròpia apetència, amb l'única i inexcusable condició que no deixin res al plat, ni amaguin cap cosa menjable entre les restes d'esclofolles i residus que generin les seves sovintejades visites al nostre assortit aparador; aparador on, per altra banda, podran abastar, lliurement, les diferents menges que sempre tenim disposades per al gaudi dels nostres distingidíssims clients. No se'n penediran pas gens, cregui'm: no es facin pregar i atipin-se tan com vulgueu, senyors -encara va afegir, valent-se d'una fatxenderia pròpia del que no té res a prendre.
Com que l'ampul·losa argumentació no estava exempta de lògica, vam haver acceptar, a ulls clucs, el tracte que l'home ens invitava a complir, no sense abans afegir-hi quelcom de la nostra part (més que res per recordar-li allò tan anacrònic de qui paga té, com a mínim, el dret de dir-hi la seva):
- Tantes, tantes vegades com vulguem?
- I tant! Oi tant que sí! Ara bé, i tot cal deixar-ho aclarit, com és clar més amics, que diuen: si per aquelles coses haguessin d'abandonar aquesta sala per anar al servei, posem per cas -va afegir aquell enorme enze galtaplè, la vermellor del qual contrastava amb la malaltissa tonalitat groc palla de què aquells dies feia gala la Teresa- un cambrer o una cambrera, segons correspongui, els acompanyarà a fer les seves necessitats. Són les normes per les quals es regeix aquesta casa. Em segueixen, oi?
- Tant com entendre-ho, allò que es diu entendre-ho... posats a ser francs: No! -vaig afegir amb un aire tan desmenjat que no feia pas gaire joc ni amb l'indret ni amb les particulars circumstàncies que ens trobàvem en aquells moments.
- És fàcil, força fàcil de capir -va continuar el nostre interlocutor amb una serenitat més pròpia d'un monjo budista en vaga de zel que no pas del gerent d'un bufet lliure on tot funciona a còpia d'empentes, safates i bestiar esvalotat a qui sembla que el món se li acabi rere d'aquell plat de musclos que no pot acabar d'abastar-. Donades les grans facilitats que donem als nostres clients pel tal que quedin plenament satisfets amb els nostres serveis, hem dividit les anades al bany en tres categories diferents: necessitats menors, majors i excepcionals. M'enteneu?
- Si fa o no fa... -vaig afegir jo, bo i tement que el seu enardiment escatològic fos un parany per fastiguejar el personal; no haguera estat gens inaudit que, a la propera represa discursiva d'aquell dropo amb corbatí, ens quedéssim sense esma ni ganes de menjar.
- De les menors i majors no cal explicitar-ne els detalls ja que bé deuen saber de què els estic parlant, oi? -va continuar, sense cap mena de contemplacions, l'amo de l'establiment-. Quan parlem de necessitats excepcionals, ens referim a les que, amb un parell de contraccions esofàgiques malbaraten allò que ni tan sols ha arribat als àvids païdors dels nostres comensals; ni que sigui per simple dignitat professional, no podem permetre que la teca faci els trenta metres escassos que hi ha des de les lleixes dels plats cuinats fins als serveis sense haver passat abans per caixa. A Can Felip: res de propina, només cal deixar-hi la mesura justa! Penso que els nostres selectes productes han de tenir una fi molt més digna i senyorívola que la d'anar a raure al fons del vàter, malferits i humiliats, pels primers àcids dels estómacs maleducats i monopolitzadors. Comprenen? És un pur exercici mercantilista: abans que res som empresaris de la restauració a l'engròs... Ens sentim, per davant de tot i per entendre'ns, uns grans enamorats de la macromanduca... Saben el que vull dir?
- Vós sou molt eixerit, fins i tot massa eixerit, per al meu gust -vaig afegir, amb un desvergonyit i provocador arrossegament de les fricatives sordes que van donar a l'adjectiu "eixerit" un aire agònic, com de sifó descarbonitzat... Permeteu-me: si ho he entès bé, els bescanvis de pesseta a casa vostra són criminalitzats, no és el que pretén dir-nos amb aquestes aciençades locucions, senyor? -encara vaig tenir les suficients penques d'etzibar-li amb un to una mica foteta.
- Pam més o pam menys he volgut dir això mateix -va continuar el maître amb la seguretat pròpia de qui té el panís ben subjecte.- Quan es dóna un cas d'aquest, l'acompanyant que se li designi té l'obligació de denunciar l'infractor per tal d'evitar que la seva estada entre nosaltres sigui una incessant excursió tiberi-lavabo i lavabo-tiberi, saecula, saeculorum. Creguint-me, si no ho féssim així, a la llarga, tots hi sortiríem perdent: vostès com a clients i jo com a empresari.
- Sí, l'entenc, ja l'entenc perfectament amic meu -vaig dir-li, amb la intenció de concloure aquell diàleg que se m'havia fet llarg, anodí i descontextualitzat; en realitat, és força descoratjador que abans de començar a fer triscar de valent les incisives i les molars, un desconegut tingui la fatxenderia de posar-hi massa limitacions tècniques. Cal tenir present que d'entrada, en aquesta mena de negocis tan exitosos, a tots els seus usuaris els uneix un denominador comú i prou il·lustratiu: atracar-se i acarcanyar-se per al pare i per a la mare.
- Particularment, saben per què a la tardor de la meva existència m'he embrancat en una empresa tan generosa com aquesta? -va reemprendre, l'home, una conversa que jo donava per tancada i esbandida-. Doncs perquè gaudeixo com un vedell en veient la gent com treu el ventre de pena... Saben? A mi em va enxampar la guerra al front de l'Ebre... però, què en sabran vostès de la guerra? On devien ser encara, pardalets meus, quan ambdues voreres de l'illa de Buda, als pilars del pont de Tortosa i les quilles dels transbordadors de Sant Jaume d'Enveja i de Deltebre van tenyir-se de vermell -ara sí que l'hem fotut: avui, ja hem dinat, vaig pensar entre mi-. Quan va començar la gresca -va continuar el maître, d'una manera tan apassionada, que esdevenia impossible tallar-li la proclama que havia començat feia 10 segons justos- jo era un jove milicià dels que escampaven als quatre vents allò que no passaran i, curiosament, vaig acabar la ferotge trifulga a San Sebastián amb el grau de sergent de primera del bàndol dels que, malgrat totes les abrandades proclames del Líster i companyia, van passar com fa l'airet de garbí pel forat d'un Donuts. I si ara els explico aquestes contingències tan dramàtiques (i he d'admetre per al meu gust tan poc èpiques), no és per morbositat gratuïta, sinó per fer-los saber que, si hi ha una cosa a la vida que he conegut prou bé, és la terrible sensació que arriba a provocar la gana; la gana insadollable, la gana inclement, la gana que t'entortolliga budellam i principis, la gana que fins et fa badallar l'esperit. Vet aquí que, a les meves velleses, he esmerçat tots els meus estalvis i esforços per fer la gent feliç a còpia de permetre abocar, per pocs diners, tota la seva voracitat damunt dels fogons de casa meva. Em sabria molt greu que, una vegada mort, se'm recordés com un ciutadà de vilatenim. Amb haver aclarit aquest punt, em sento prou ben pagat, no els vull atabalar pas més amb les meves justificacions, potser innecessàries: endavant i bon profit, doncs! -va arrodonir l'home, com a fórmula de benvinguda i d'acomiadament alhora.
Quan vam arribar davant de tot aquell guirigall de viandes tan ben posades, la Teresa va insinuar-me que no sabia què agafar, que tot li feia prou la peça. No és que, en aquells moments, jo ja fos tot un professional de les fartaneres anàrquiques i desmesurades, però tots els indicis apuntaven que hi tenia la mà força més trencada que no pas ella. Esdevenia un fet força simptomàtic que la meva acompanyant fes, aquell dia, les seves primeres armes al meu costat. La Teresa era una persona de mariscades, de vi d'anyada i de propina generosa: l'havia d'ajudar a trencar els estereotips que fins aleshores havia mamat i assimilat com a correctes. Així doncs, no em va quedar més remei que engaltar-li una poca-soltada lapidària i gens elegant, puix que davant del meravellós panorama que l'olfacte i la vista m'oferia, el prejudici que hom coneix per bona educació em relliscava totalment:
- Mira, Teresa, a partir d'aquest precís instant, cadascú ha de fer la guerra pel seu costat. No tinguis cap mena de remordiment a agafar el que et vingui de gust. Sobretot, no et refiïs del criteri d'aquesta colla de sapastres que sempre veuràs palplantats amb el cullerot a la mà davant les safates més enormes. Tu, vés a la teva! Molts d'aquests destralers són posseïdors d'un paladar de pneumàtic; tenen el sentit del gust de sola d'avarca menorquina de les que, els illencs més mur-ris, venen als turistes que baden massa. Has de tenir present que de golut no se'n crema mai cap. Amb una mica de sort, entre viatge i viatge, ens trobarem asseguts a la taula; si vols un consell: fem com si no ens coneguéssim de res... No cal que ens creuem mot de cap mena: si ho féssim, potser perdríem una pistonada important; una oportunitat que, a la llarga, podria perjudicar-nos a l'hora de fer les nostres conquestes gastronòmiques. Ara i aquí no es pot fer llufa, Teresa. Això no és una rutinària visita al metge de la Seguretat Social, sinó un homenatge taciturn a tot un sanatori. Pensa que, amb la xerrera gratuïta, se'ns podria escapar algun plat prou saborós que, impotent i compungit, acabarà al ventre d'un altre. Ja trencarem nous en una altra ocasió molt menys compromesa i més relaxada que aquesta. Recorda que no hem de menystenir cap xeflis a què puguem dedicar-li un mínim d'exercici papil·lar. Concentra tots els teus sentits a descobrir i a redescobrir les diverses menges abans que ningú. Sort i a l'escenari, Teresa!
Com a norma, en l'excels món del Bufet Lliure, sempre he procurat ser un corredor de fons: de mitja marató, com a míni
m. Naturalment, aquell dia tampoc no vaig trair la norma que m'havia fixat força temps abans. Com a estil de vida, solc ser un home de principis sòlids.
D'entrada, vaig començar a donar un parell de voltes a l'entorn de l'estol de safates que mostraven, ben cofoies i envanides, les seves millors indumentàries. Diuen que, per fer tard, no cal córrer: és ben cert.
Feu atenció! El frenètic espeternec de les dents d'aquell exèrcit de goluts que hi havia allí congregats no va impedir-me escoltar una curiosa conversa que tot seguit passaré a transcriure. La meva compenetració amb la teca era absoluta, incondicional. A hores d'ara, encara dubto si el Martí de Porres, a qui aquella esquadra de plats en formació reclamaven una vegada rere altra, era jo mateix o qualsevol altre morè panxabuit que voltava per allí. Quan es té moltíssima més cassussa que no pas intel·ligència, no es para compte en foteses tan trivials, com poden ser les garleries firaires d'uns estris de Duralex que només són allí per ser explotats al màxim i prou; pel que vaig poder constatar, ningú va atendre l'obstinat requeriment del contingut de les cassoles. El fet que la gent solgui ser així de desagraïda em donava un cert avantatge a l'hora de romandre atent a unes indicacions tan poc empíriques i inexplicables que sorgien des de l'altra banda de la barra. A partir d'aquell moment ja vaig estar del tot segur que el Martí de Porres a qui s'adreçava l'escudellam que es trobava escampat davant dels meus nassos, corresponia a la meva persona i no pas a cap altra:
- Martí, Martí! Hola Martí! em dic pastanaga, estic carregada de vitamina A (retinol, en diu la ciència). Suposo que en deus anar més aviat escàs, perquè tinc motius suficients com per pensar que la vista et fa figa... i si no, digue'm, busaroca: què redimonis li has vist a la Teresa? Fot-me queixalada i oblida't de vuits i nous i cartes que no lliguen, tros de sòmines amb ulls!...
- I ca, noi! Deixa't de collonades, a tu el que et convé és menjar tonyina, fetge de be, sardines i prendre molt més el sol. No t'adones que comences a estar geperut i guerxo com un clau de ganxo? Et manca una mica de vitamina D: calciferol, per entendre'ns.
- Sou una colla de bufanúvols i cataplasmes, tots plegats. El que us passa a vosaltres és que teniu enveja dels aliments que anem sobrats de tocofenol: amaneix amb molt d'oli, menja nous, ametlles, mantega, xocolata amargant... Oi, Martí que no estàs disposat de morir d'un infart o d'estirar-te la pell com la Sarita 1a d'Espanya o la Marujita 5ena d'Alemanya? Doncs, apa, vitamina E, pels descosits i a rengle!
Davant d'aquestes consideracions tan bèsties i incontrovertibles, el meu cap estava a punt d'esberlar-se pel seu punt més feble, és a dir, per les fontanel·les que mai no se m'havien acabat de tancar del tot. Per acabar-ho d'adobar, a posteriori, vingueren altres consells tant o més desconcertants que els anteriors: la menadiona va deixar lloc a la tiamina, però no sense abans haver tingut bons tractes amb la riboflavina, la niacina o l'àcid nicotínic. Quan ja gairebé tenia el ventre com els tramvies a Bombai a l'hora punta, un nou repertori de veus i de bones intencions va començar a bombardejar el meu desdibuixat cervell. Per no deixar de banda la piridoxina vaig reomplir-me, el setè plat de la segona tongada, de vedella de Girona amb arròs integral. És molt evident que, malgrat alguna sorneguera observació que he fet abans, una persona temerosa de les tres parques com sóc jo, tampoc podia fer un lleig a la biotina, a la cianocobalamina, a l'àcid fòlic ni a l'àcid ascòrbic; perquè no fos dit, vaig endrapar-me mitja dotzena d'ostres, un parell o tres de ronyons al Xerès, un cuixot de gall dindi, un parell d'ous durs i una esplendorosa plàtera de formatges amb denominació d'origen (tot cal dir-ho). Una cosa era prou evident: aquell ventall de consells dictats feia poca estona no havia lladrat a la lluna. El meu rebotit pedrer podia, amb enorme facilitat, donar-ne fidel testimoni.
Crec recordar que ja eren gairebé les cinc de la tarda quan la Teresa va avisar-me que havíem d'aixecar-nos de taula i anar a pagar. El sergent de primera ja feia estona que estava fent diverses piletes amb els calerons que havia anat traient de l'insaciable ventre de la màquina registradora: només li mancaven els nostres, de pistrincs. Des de feia gairebé mitja hora, el sotsoficial, ens mirava amb aquella mena de llambregada freda i penetrant amb la qual solen fer-se respectar els sergents de primera i que, ni la Teresa Serralavella ni la Rosa del Azafrán, no han tingut mai a dos centímetres escassos del nas. Sense conèixer-lo pràcticament de res, i marejat com estava, en aquelles circumstàncies tan patètiques i tan mancades de plasticitat, encara vaig tenir la capacitat d'anàlisi suficient com per fer-li avinent a la Teresa que, aquell esguard apetxinat i àvol del maitre castrense, ofenia l'aire.
- Som els darrers clientsmacrofartons que quedem al menjador -va exclamar la meva promesa, sense ni pensar que amb aquesta encertadíssima observació ad¬metia que jo ja l'havia aconseguit im¬pressionar.
Particularment, tenia la gaita tan replena que no podia ni bellugar-me un pam de la cadira. Quan li vaig suggerir a la Teresa que potser la causa del meu mal era una notable carència de vitamina B1 (tiamina) i que uns peus de porc amb moixernons podien ajudar-hi una mi¬queta, em va clavar un espectacular ven¬tallot al clatell. Tant de bo, ella s'hagués fet la desmenjada davant la meva inno¬cent facècia; l'amical trompada, tot i que només havia de ser una simple juguesca d'enamorats, va provocar, al meu inte¬rior, una reacció en cadena, tan impre¬dictible com el temps d'un dia d'agost a l'illa de Madeira. Geològicament parlant, dins del meu microcosmos digestiu, es produí una fricció de plaques teutòniques que va encendre, inevitablement, la iras¬cible metxa de l'estromboliana rabior que portava somorta. El que va passar ales¬hores, ja us ho he explicat fa poca es¬tona: sense cap mena d'esforç, vaig retre l'espasa. Vés per on! En poc més del que hom triga a resar un parell d'avemaries, els glúcids, lípids i pròtids a mig digerir, via riu Anoia, van anar a desdoblar-se a les ribes del Llobregat; entre Sant An¬dreu de la Barca i Pallejà per ser més execrablement precisos.
I si malgrat tots els detalls que he intentat donar-vos, creieu que encara m'he deixat alguna cosa per explicar, es¬pero que sapigueu perdonar-me: un su¬culent rostit de pollastre amb cargols de paret de cementiri, m'està esperant a taula... Si sou servits, llepeu-vos els dits.