Magnàlia.

I



Aleix, el meu pesarós Aleix, viu sol, envoltat de llibres, desconsol i cassoles. Viu a un edifici de cinc pisos sense ascensor què és a una petita ciutat marinera.
Fa quasi dos mesos que s'hi ha mudat. Va comprar-ne el tercer.
Des del menjador es veu el port, els vaixells que venen i van, el vol de les gavines, i la mar... La seua mar estimada que s'acaba lluny, ben lluny... en una ratlla.

De primer, va arribar un camió de mudances ataquinat de coses. Ben ple de caixes d'electrodomèstics per estrenar, d'uns quants mobles que ningú va determinar sota les mantes, i baguls. Un munt de baguls i cistells plens de llibres que viatjaren amunt, cap al tercer, a força de corriola...suspesos entre els crits dels operaris, i l'aire tan humit i salobre.
Una setmana més tard, un matí de dijous, els veïns, ja força encuriosits, el veieren baixar, per fi, d'un altre camió més petit aquesta vegada:
"... jove, alt, polit, ben trempat ..." , digueren.

Durant quasi dues hores, s'escoltaren per l'escala les esbufegades i les veus que acompanyaren l'ascensió del sofà, de la prestatgeria desmuntada, de la taula quadrada, dels dos sellons que paraven tan tous, de les quatre cadires de fusta clara i massissa, ... Fins que amb un: "Ai senyor !! ", perquè una sentor picant de socarrim delatà que el dinar començava a cremar-se, la ti Melissa del segon, deixà de florejar per la porta de l'escala i:
"... no vaig poder veure res més, Carmeta. Quasi se'm crema el putxero de polp que tant li agrada al meu Vicent. Però encara es van estar més de tres quarts d'hora pujant-hi coses. Ja ho crec. Això sí, sense tant d'escàndol com quan la Paqui va venir. Se'n recorda com ens deixaren les parets de l'escala?...Un desastre! I encara diu la xalefa que no es cosa d'ella pintar-les i ..."


Marina, la meua desguarnida Marina, viu al pis de dalt.
Fa un any i poc més que hi viu.
Des del menjador de sa casa llogada també es veuen la mar i el port, els vaixells, les gavines... però a ella, aquesta vista no li ha donat res, tampoc no ho espera.
Ella no va dur mobles ni cistells de llibres. Només portava una maleta roja, i una motxilla enorme i descurada.

Marina no va despertar curiositat, no va haver-hi enrenou ni veïnat desficiós que l'esperara.
Només la senyora Carmeta.
Perquè va ser la senyora Carmeta qui li va donar l'adreça de l'ama del quart.
La senyora Carmeta va ser qui va contestar quan Marina va prémer tots els timbres per saber qui llogava el pis que s'anunciava al cartell penjat d'una balconada.
Més tard, i també per l'interfono, Marina va tornar a parlar amb la senyora Carmeta.
Agraïda, li va demanar que baixés. Què volia convidar-la a un cafè i xerrar una estona.
La senyora Carmeta no va poder baixar. Tenia comboi encara, i a més havia d'esperar el seu home que era a punt d'arribar. Perquè al seu home no li agrada gens menjar sol, i encara que ella ja fa estona que ha dinat quan ell arriba, sempre a les quatre en punt, ella l'espera i, sense parlar, li fa companyia mentre menja.

D'alguna forma, malgrat l'interfono, es va establir un corrent de simpatia entre les dues.
Així què, poc abans de les sis de la vesprada d'aquell mateix dia, la senyora Carmeta, deslliurada del marit i l'escurada, va fer per buscar l'encontre a l'escala.
En va quedar ben contenta i entristida alhora.
Aquella jove simpàtica s'amagava d'alguna cosa.
Ho portava escrit per la cara, aquella cara tan fina i blanca.
Ho deien els seus ulls, la seua mirada tan blava i fugissera.

Una podria ser la mare, i l'altra la filla.
I, de sobte, quasi per sorpresa, després de la primera mirada, així va ser i així és encara.
La senyora Carmeta s'estima molt la Marina, és la filla què mai no va tenir.
La Marina s'estima la senyora Carmeta, és com la mare què ha trobat a faltar des dels 18 anys. Des del mateix dia del seu aniversari, quan el càncer li la va arravatar, tot just quan començava a assaborir-la.

Totes dues comparteixen una solitud immensa... el desert d'una vida sense horitzó.
De vegades,quan la senyora Carmeta li parla del seu home, a Marina li recorda son pare. També era un home trencat, què mai no li donava respostes, només una estima esgotadora i llargues mirades perdudes, enfonsades, sense esperança.


II



Una sentor deliciosa, tan subtil que no se l'engul l'extractor què remoreja, naix de la cuina de mobles blancs, i després de negar les quatre estances del pis, s'esmuny amb la música per sota de la porta de sa casa, a poc a poc... negant, també, tota l'escala.

Aleix cuina mentre escolta la cinquena simfonia de Mahler.
En coneix cadascuna de les notes de memòria i les assaboreix golafre, familiar, quan s'atansen. Perquè, per uns instants, com les provocatives ones de la mar al capvespre, engendren, llépoles també, un estremiment, un record superb, aquella commoció oblidada.

Però, Aleix, intenta no pensar quan cuina, i les seues mans remenen destrament el saltejat de bolets de bou i alls tallats a llesques ben fines.
La cullera de fusta en dibuixa espirals suaus quan aboca un got de Vichy català, i després fumeja com esgotada, quan la deixa. Al brou que prepara li cal foc lent, calma per minvar i espessir-se.

La mateixa calma que ell busca en aquell indret.
El mateix esdevenir lent de les coses davant la mar. Perquè el seu dolor es redueixi tant com puga, i, així, l'aigualida gana de viure es torne consistent, ferma, com un amarrador on poder encordar-se.

Més endavant, si cal, ja n'afegirà un polsim de farina o, si de cas, aquell tros de cola de peix que encara li queda.
Ara posa un rajolí d'oli verge d'oliva arbequina a una paella mitjana i, mentrestant s'escalfa, agafa el llom de rèmol i el fa ben net, però no li lleva la pell.

Fa una bona estona, mentre tallava en juliana grossa les verdures, i la música tan bella no sonava encara, han trucat a la porta.
Ell no obri mai quan cuina, però aquesta vegada sí ho ha fet.
Amb les mans empastifades, ha signat el rebut i ha agafat el petit sobre gruixut què li donava l'ordinari.
No ha hagut de pagar res.
"Tot està pagat des de l'origen". Li ha dit aquell home, mentre marxava tot corrent escales avall i es netejava amb un clinex el boli de propaganda.

Marina pujava l'escala en eixe mateix moment. Pujava tota carregada de bosses d'un hiper proper, esbufegant... Quan ha vist l'Aleix, li ha dirigit un hola barbullós, encès, torbada com estava per la cansera... i per la sorpresa, per la visió del seu pit poderós i nu.
Un batibull de pensaments l'encenen des de fa quasi un mes, quan es creuaren per primera volta a la porta de la finca: ella entrava, i ell eixia.
Ell li ha dit hola també, però de seguida, fugisser, ha tancat la porta.
És la tercera volta que es parlen; sempre breus, sempre a l'escala.
En entrar, Aleix ha llençat el paquet damunt del sofà i s'ha posat la camisa blava.

L'oli ja és calent i, després de salpebrar-lo lleugerament, Aleix, sofregeix el llom de rèmol per la part de la pell. Només uns minuts, fins que en queda una mica daurada. Immediatament ho tomba per l'altra banda, però a penes un petit toc, perquè agafe color.
Treu el peix, i reserva l'oli i la paella lluny del foc perquè no es cremen.
Agafa les verdures i les renta una a una: els bastonets de carlota, els de carbassó, les cintes de ceba tendra, les fulloles de carxofa, el salsifí... Les posa a sobre d'un drap blanquíssim i les eixuga delicadament.
No ha obert el paquet, ni se'n recorda.

De sobte, obrint-se pas entre la música, eixint d'eixa mar tranquil·la i malenconiosa, li ve al cap aquella xica de l'escala. És molt bonica.
Només és un instant, un pensament intrús, una insòlita ràfega de vent que arrissa una superfície serena.
Se li acut que deuria haver-li donat un cop de mà amb les bosses.
Però de seguida nega amb el cap, i desapareix aquella imatge submergint-se entre l'espuma dolcíssima dels violins.

Al campanar sonen els quarts. En falten dos per a les 11 d'una nit rara de primavera, calorosa i humida.

Posa la mateixa paella al foc. L'oli escàs, encara és ben calent, i agraeix que les verdures no tinguen aigua.
Les salteja, una per una, fins deixar-les totes "al dente". No té cap pressa.
En acabant, barreja totes les peces en el mateix atuell, i apaga el foc.
S'adreça al brou i el regira amb la cullera de fusta, buscant dos ceps magnífics. Satisfet, els treu i els reserva.
Després obri un calaix i agafa la turmix. L'endolla i tritura la resta de la reducció de bolets i alls... i, de sobte, l'escomet la gana de fumar, però el xelo sona ara tan aclaparador............
Ho passa pel xinés, i n'afegeix, tot just, un polsim de sal i pebre.




III




L'orquestra simfònica de la Ràdio Nacional Polaca ataca la part final de l'adagietto quan, l'Aleix, es disposa a emplatar la cuinada.
De l'escorredor agafa un plat pla, ampli, de ceràmica blanca; amb un ribet blau pastel que repassa esvaït tota la seua circumferència.
Al centre, com una illa, diposita acuradament el llom de rèmol amb la pell cruixent cap a dalt i, a sobre, col·loca delicada i lentament la juliana acolorida.
En acabar de parar tan mengívola arquitectura, ho guarneix tot amb la salsa marronenca, ben calenta i no massa espessa. Després, i a la vora del plat, recolzats i destacant sobre el blanc; hi posa els dos surenys sencers què havia reservat, batejant-los tot seguit amb una mica de julivert fresc i acabat de picar.
Tot ho fa amb moviments destres i acurats, amb una parsimònia que frega el ritual.

Mentre, l'adagietto s'ha extingit lleneguívol, saborós, i ara l'equip hi-fi engega automàticament el darrer CD de Richard Ashcroft. Comença Check the Meaning.

Aleix escampa un cobretaula blanc, de fil, a sobre la taula quadrada i, per uns moments, travessant el balcó obert, entra la brisa fresca de la mar fent dansar les cortines.
Hi posa, també, un joc de coberts, una tovallola blava, una esvelta
copa de vi i un cistell de vímet que conté una fogasseta de pa ben crostós.
Satisfet, es mira la taula parada. Somriu, i es torna cap a la nevera al ritme de la música. L'obri, i agafa una botella de vi blanc. A l'etiqueta diu: Marina alta.

Ha situat el plat amb el sopar entre el ganivet i la forquilla. I, quan es disposa a destapar l'ampolla, sona una altra volta el maleït timbre de la porta. Retruny esgarrifós, sacsejant ferotge la serenor i l'ordre, la captivadora música. L'ha de canviar, pensa.
Mecànicament, es dirigeix cap a la porta mentre l'Ashcroft enceta la tornada.

Obri, i és la Marina acabada de dutxar.
Somrient, nerviosa, amb una font curulla de macedònia de fruites a les mans.
Les galtes apomades, enceses, sota d'uns ulls ara grisos, grans, sense pintar.
Els seus cabells, mullats encara, li freguen negres i cargolats un dels muscles què s'escapa de la brusa blanca, mal cordada per la massa pressa.
Un muscle nu, blanc, lluent, com un far.

Sona la part simfònica de Check the Meaning, i és quan quequejosa, Marina es presenta com un tren que no s'atura, i sense adonar-se es convida a sopar.

Aleix no diu res. S'aparta del dintell. Deixa franca l'entrada, i la convida a entrar amb un moviment de la ma dreta que encara té, agafada pel coll, l'ampolla del vi blanc.
Marina entra de pressa, i quan passa a vora seua, quasi tocant-lo, l'Aleix nota una evanescent sentor a sabó de roses.
Marina fa tres passes ràpides, fins l'estora roig bordeus què cobreix el terra des del saló fins la barra que separa la cuina il·luminada. Allí s'atura rígida, esvelta, mentre la falda morada encara es mou vaporosa, onejant, prop dels genolls.
Es sent torbada, plena d'una agitació estranya.

Fa només una estona que ha pres aquesta decisió tan arriscada.
Només fa una estona, quan eixia de la dutxa albirant una altra nit de dissabte tota sola, una més.
S'ha decidit d'una ravata. Mentre la consciència dormia. Mentre es mirava a l'espill, nua. Mentre els dits repassaven la seua pell blanca, buscant sota dels pits el senyal d'una ganivetada. Cercant aquell senyal del mal que es va endur tots els mesos del seu fill i quasi tota la seua vida.

- Ah! És això! Tota l'escala en fa oloreta.

Diu cuitosa la Marina. Mirant primer el plat què fumeja i després, avergonyida, a ell. Notant com, sense poder evitar-ho, els mugrons li deformen la brusa de seda, i com un petit tremolí nerviós li arronsa el queix i la galta dreta.
Aleix afirma assentint amb el cap i alçant les celles.
No ha parlat encara.

L'equip estèreo, com si ho sapigués, fa sonar ara Sinto swing de Wedeli Köhler, i Marina s'adona que durant una estona no hi havia música,i que no sap que dir...
Li entra el pànic, però fa un esforç. Desvia la mirada i veu agraïda una llarga prestatgeria què fins el sostre i sadollada de llibres, ompli la mateixa paret on ella té la falsa xemeneia.

- A ma casa, al pis de dalt, en aquesta mateixa paret, jo hi tinc una xemeneia de mentida. L'ama del pis no me la deixa treure, i hi he posat una maceta amb una falguera preciosa. - i mentre se'l torna a mirar, no pas més calmada, afegeix engolint saliva - Són un munt de llibres. Deu agradar-te molt llegir.

I continua ja sense poder aturar-se, sostenint encara aquella font de duralex a vessar de macedònia amb les dues mans:

- Em diuen Marina i visc al pis de dalt - Però això ja ho havia dit. Està tan atabalada.- He preparat una macedònia de fruites i he pensat que ja era hora de conèixer-nos i.....

Maria duu un mes buscant una excusa per baixar. Mil i una històries per les que ell podria pujar...

L'Aleix parla per fi. I, com si estigués esperant-la, li diu :

- Seu, per favor. Ja és la taula parada. Jo sóc Aleix.

Tanca la porta amb un peu, i l'acompanya a taula mentre li agafa la font tapada amb film transparent i enganxós, amb una mà.

Marina seu davant el plat què fumeja. Capcota i agitada, el segueix amb la mirada. Aleix deixa l'ampolla i la font de macedònia a taula. Va fins el mostrador, i agafa dos bols de porcellana blanca sense anses, dues culleres de postres i una altra copa de vi tan abrinada com la seua. Després, fa tres passes cap a ella i seu a la seua dreta. Marina se'l mira cada cop més inflamada. Aleix li assenyala el plat i li diu:

- Vinga. A menjar. Si es refreda, perd tot el sabor i la textura.

És quan ella s'adona que només n'hi ha un, de plat. Que ell no n'ha escudellat cap d'altre. I pensa que tal volta se n'ha passat. Quina vergonya! Ha sigut massa atrevida. No deuria haver baixat d'aquella manera.

- Però, és el teu sopar. Jo no ...... - i tornen a pujar-li els colors a la cara i l'Aleix la torna a salvar, diguent-li, mentre acaba de destapar la botella:

- Jo no anava a sopar. De vegades, cuinar és una manera de distreure'm, de treure'm del cap vagueries i cabòries. Cuinar em relaxa. Cuine, pare taula, bec vi, fume, i, quan es refreda, ho llance. Au. Menja. Ja em diràs, en acabant, que et sembla.

I mentre Aleix mesura el vi de moscatell romà a les copes; ella punxa el peix, atabalada i no massa convençuda, i en talla un trosset que remulla a la salsa.
El tasta nerviosa i, quan esclata al cel de la boca aquella munió de sabors, vol dir-li alguna cosa. Però l'Aleix, que beu i la mira, l'atura amb un moviment del cap.

Ella mastega vergonyosa, i Aleix s'encén un camel light. Fa una llarga calada. Encavalca les cames i, llençant el fum lluny de la taula, diu, assenyalant el plat amb els dits que subjecten el cigarret, i aturant de nou la Marina :

- Menja.

Canta Tracey Thorn, i l'Aleix, absent de sobte, mira per la finestra les llums del port i, més enllà, la foscor de la mar. Sense adonar-se, li venen a la boca dos versos d'un poema de Miquel Martí i Pol, i diu en un xiuxiueig:

-Acluca els ulls i sentiràs encara
com batega la llum, luxuriosa.

Marina no l'ha sentit. Durant uns moments li ha semblat que es movien els seus llavis turgents i voldria preguntar. Però no sap que dir. És com una olla a pressió i ara només té ganes d'alçar-se i llençar-se-li a sobre.
No. Té ganes de fugir, de desaparèixer. Fugir d'aquells ulls que la miren. D'aquells llavis que la criden com un imant. D'aquelles mans que s'ha imaginat tantes voltes resseguint la seua pell com un bàlsam, quan els fantasmes li negaven el descans.
Però l'Aleix, que retorna, li diu:

- No has provat el vi encara. - i agafa la seua copa i colpeja la d'ella.

Ella s'empassa un mos deliciós precipitadament, i després de torcar-se els llavis, furtiva, amb el tovalló, fa un somriure i alça també la copa.

-Per tu - diu l'Aleix.

- Per tots dos - diu Marina com un desig.


I tornen a xocar les copes, i fan un glop ben llarg sense deixar de mirar-se.

- És fantàstic - diu Marina - I aquest sopar és deliciós. Estàs fet tot un cuiner..... Calla! que no seràs el cuiner d'un restaurant d'aquells tan cars que hi ha al passeig de la mar?

I riu alliberada, lleugera com una ploma, lluny per fi del pes malaltís que li vincla l'ànima. Riu amb un riure clar, fresc, un riure que la fa més bella. De sobte ja no vol marxar.

- No - contesta Aleix encetant un somriure - No!

- Saps? Jo treballe a l'Hiper de la cantonada - diu la Marina mentre mastega, fent un posat còmic de persona seriosa i estirada - Sóc a la caixa 17, dilluns, dimarts i divendres. Des de les 10 del matí fins a les 3 de la vesprada - fa una pausa per beure vi i engolir aquella oportunitat de tornar a la vida i segueix parlant- El dimecres, dijous i dissabte, de 3 a 10 de la nit, em pose una faldilla ben curta, uns patins de bota i un micro inalàmbric amb auriculars, i em passege per tota la tenda. D'un cantó a l'altre, servicial i atenta, contestant preguntes, recomanant les ofertes ...

Aleix la deixa parlar. Se l'escolta mentre segueix fumant i bevent el vi deliciós.
Marina parla sense parar, ho necessita . Com una metralladora, conta una bona part de la seua història.
Aleix pessiga frases d'ací i d'allà mentre mira els seus ulls, els llavis plens, la corba perfecta del coll, els seus cabells tan negres, aquell muscle nu i lluent, com un far, la forma dels pits, els mugrons que tiben sota la brusa vaporosa,... i pensa que tal volta podria tornar a estimar.

................ Que si ha viscut tant de temps a València. Que si tres mesos a Cullera. Aquell any a Barcelona....... Que va estar a punt d'anar-se'n a París amb una amiga per treballar d'assistenta. Que, que bo està açò, Aleix. Que si no pot aguantar massa temps una faena. Que voldria viatjar per tot el món, però que no té una perra. Que aquesta vesprada ha tingut un esglai amb el cotxe. Que va abandonar la carrera d'infermeria en morir son pare. Que ja fa més d'un any que viu al poble i ben bé no coneix ningú....................

Un farcell d'incoherències abocat de pressa, amb l'ànsia de qui fa de correguda una presentació preventiva, insuficient.
Perquè ella s'amaga.
Com una bestiola ferida, en preserva la part més delicada, la més fràgil.
Ha pensat, només per un instant, a dir-li que ella és morta. Des de fa temps. Però que el seu cor estúpid es nega a complaure-la. I més ara, des que el va veure, que l'empeny a viure, sobtant-la, donant-li un ardor que pensava ja no tenia i que la fa somiar amb ell, amb les seues mans aglevant tot aquell disbarat.
Ha pensat, també, a contar-li que va estar casada amb una bèstia que li va desfer la vida. Amb un monstre que va matar el seu fill perquè plorava de fam una nit. Una nit que, borratxo, la penetrava com una fera . Una nit en que ella no va poder convèncer-lo perquè la deixés donar-li el pit només una estona.
Una nit en que aquell animal va fendre dos cors d'una ganivetada.
Una nit que reviu tots els dies...
Però tampoc no li ha dit res.

- Estava per xuclar-se els dits. M'has de donar la recepta. - diu la Marina, encesa pel vi i el llarg monòleg, mentre intenta llevar taula.

- Deixa-ho, després
ja ho llevaré. Anem a seure còmodes - diu l'Aleix sense deixar-la acabar i assenyalant les butaques i el sofà que enfronta el balcó.

L'Aleix s'alça, i li enretira la cadira.
Ella avalua el detall. Se'l guarda, i va fins el sofà que és d'esquena a la prestatgeria. Pensa que tot va bé, que acabarà bé.
Abans de seure al sofà, agafa el paquet per obrir encara, no se'l mira massa, i el deixa amb cura sobre la tauleta baixa plena de revistes perfectament apilades.
Aprecia l'ordre d'aquell espai, la netedat, la sensació agradable d'intimitat que traspua. L'elegància estranya dels objectes que el decoren, la seua ubicació perfecta.
De sobte s'adona que tots aquells objectes guarden memòries. Són objectes viscuts, que proclamen ben fort records intensos.
Seu al sofà i es treu les xancletes.
Arreplega les cames sobre el coixí que es deforma tou, i s'estira la falda amb un moviment automàtic de pudor. Es recolza sobre el braç del sofà, i decideix deixar-se guiar pels esdeveniments.
Desitja amb tota l'ànima no posar obstacles ni més prevencions.

Marina coneix la cançó que sona. L'ha sentida a l'M80. Li agrada. I girant-se cap a taula, on és Aleix escudellant la macedònia, pregunta:

- Qui és? Té una veu preciosa.

- És Tracey Thorn.

Aleix no afegeix res més i camina cap a ella amb els bols plens de fruita i d'almívar.
Fins aleshores, Marina no s'havia adonat que va descalç.
Dels camals dels pantalons vaquers, surten els peus blancs i grans.
A tots dos els falten dos dits.
Aleix li ofereix el bol de macedònia.
A sobre té unes fulles de menta fresca i olorosa.
Ella no n'havia posat.

Aleix seu a una butaca. Encavalca les cames, i menja lentament.
Els cabells, curts i rossos, els duu ben estorinyats, i la llum de la tauleta baixa i la penombra li remarquen un grapat de potes de gall a la vora d'uns ulls blaus que ara la miren.

La brisa fresca torna a entrar sense soroll pel balcó: la mar respira.

Ella vol ser delicada, però li pregunta:

- Què et va passar?

- Què?- pregunta Aleix sense comprendre.

- Vull dir...... Et falten dos dits a cada peu. Què et va passar? - i li mira els peus, i els seus monyons, i ràpida alça la vista atorrollada.

Marina pensa que no devia haver-ho preguntat, i mastega mentre la música acompanya la veu captivadora de la cantant.
Aleix sembla dubtar, però enceta un somriure rar i contesta:

- Els vaig perdre lluny, molt lluny d'ací - i per uns instants li canvia la mirada i sembla que és a un altre lloc i que reviu una història passada.

Desvia la mirada, la deixa perduda i continua:

- Va ser al Karakoram, al Chogori, en un maleït bivac a més de 8000 metres.

- Ah! - diu Marina per a preguntar després avergonyida- I tot això que significa?

Ell riu ara.
Marina està com encisada. Se'l mira i remira... les seues dents són blanques i rectes.
Aleix pren una altra cullerada de macedònia, la mastega lentament, se l'empassa, i diu:

- Està boníssima, el punt just de l'almívar -sap ben bé que és de llauna, però fa aquell gest amb els dits a tocar de llavis i després continua- El Chogori és una muntanya. A mi m'agrada més dir-li així, però és més coneguda pel K2. Et sona, la coneixes?

I Marina nega ràpida amb el cap, mentre mastega desganada.
Aleix continua:

- El Chogori és una muntanya preciosa que s'alça per sobre d'una mar de muntanyes altíssimes, molt lluny d'ací, al nord del Pakistan, a la serralada del Karakoram. És la muntanya més bella... tan perfecta.... És com una piràmide de gel, fascinant, colossal, paorosa.........

Marina se'l mira captivada, hipnotitzada per la seua veu, per la seua mirada, per les mans grans i poderoses que dibuixen en l'aire el llom d'una muntanya, per aquells noms tan exòtics, per la distància extraordinària que traspuen, per ell...

- Eres alpinista! - Esclata triomfal mentre s'incorpora una mica i els pits, sense sostenidor, es mouen lliures sota la brusa blanca.

- Jo no diria tant. M'estime les muntanyes. Però és una relació estranya, Marina.

I Marina tremola ...
El timbre de la seua veu ha canviat en pronunciar el seu nom? Es pregunta delerosa.
Sí. Segur que sí, pensa.

- Va. Continua. Conta'm que va passar. -demana ella sense poder evitar ser melosa.

Aleix acluca els ulls mentre frunzeix les celles i, amb els dits de la mà esquerre, es frega el front ample i solcat de sobte.
I, com si cada paraula destapara una ferida, diu:

- Després de fer el cim, a la baixada, se'ns va llençar la nit a sobre. Ens va pillar lluny del campament, enmig d'un corredor de gel de forta pendent. A les fosques era un suïcidi intentar arribar a la tenda, i decidírem esperar la matinada al ras, en un petit escaló que tallàrem amb els piolets.. Quasi no cabíem, mal asseguts sobre les motxilles i passàrem la nit temorosos de dormir-nos i rodolar pendent avall. -l'Aleix calla una estona i apreta els llavis. Té la gola seca - Va ser una nit molt freda....... Llarguíssima. Dormint a bots, boquejant com els peixos fora de l'aigua per agafar el poc oxigen de l'aire que ens envoltava. I sobre tot la set. Teníem tanta set. No teníem aigua i estàvem en el regne de l'aigua gelada! Quin contrasentit més cruel, no et sembla? De tant xuclar gel tenia la llengua i la gola en carn viva, resseca com la fusta. En sortir el sol, ja sabia que havia perdut els dits.

- Però com? - pregunta ansiosa Marina.

- Congelats.

- Mare meua ! I què vas fer ? No anaves sol. Veritat? - insisteix encuriosida.

Aleix dubta. No volia dir res més. Però una força estranya l'obliga a seguir.

- No - contesta Aleix alhora que una ombra li apaga els ulls - No estava sol.

I després calla i mira la prestatgeria. Marina intueix alguna cosa. Compren que aquella no va ser la única ferida, i pregunta temorosa de travessar alguna frontera prohibida:

- Què va passar, Aleix?

Ell se la mira. Per uns moments el silenci pesa com una pedra. Però recomença la música i l'Aleix contesta. Parla com qui confessa una càrrega insuportable.

- Joana no va tornar - i fa una una pausa esgarrifosa.

Marina respira nerviosa. Allí està el seu secret, li l'ha contat a ella. Es sent culpable, però estranyament confortada, perquè aquell dolor que entreveu li és ben familiar.

- Joana? - diu la Marina. Però l'Aleix ja no l'escolta i continua.

- Jo cuinava per a ella. Li agradava molt la mar. Deia que era com les muntanyes.
Ens passàvem sis mesos passejant gent rica per la mar, d'illa en illa. Fèiem creuers turístics. Saps? En un veler de tres pals... Treballàvem per a una agència de viatges de Barcelona.
Anàvem a Eivissa, a Formentera, a Menorca, a Còrsega, a Sicília, a Malta,... Una volta correguérem les illes gregues.
D'eixa manera ens pagàvem els sis mesos d'anar pel món pujant muntanyes.

I l'Aleix calla, s'alça, i fa dues passes cap a la finestra.
Les llums del moll ja són enceses. Però Aleix mira en la distància negra de la mar una llumeta llunyana que dansa sobre les ones invisibles.
Marina el segueix amb la mirada, expectant.
D'esquena, l'Aleix, li diu com qui ja no té forces per suportar l'insuportable:

- Es va apagar com una llumeta. Fràgil. Com un pardalet.
Feia tant de fred. Estàvem tan esgotats.
"No puc més Aleix, estic cansada, deixa'm dormir una mica". Va ser la última cosa que em va dir abans de tancar els ulls. I jo no vaig poder alçar-la.
Joana havia perdut els guants i les manyoples. I aquelles mans, les seues mans....... Déu meu, les seues mans eren d'un blanc esgarrifós, fredes i dures com el marbre.
Intentava arrossegar-la per la neu.
Veia la tenda allà baix, tan a prop, entre la boira, a penes dos-cents metres. Si haguérem arribat, podríem haver begut, menjat alguna cosa calenta. Descansar dintre dels sacs i escalfar-nos, recuperar forces per continuar baixant al sandemà.
I no vaig poder.
Es va morir als meus braços. Ho entens? - Aleix torna la cara, està pàl·lid. Marina no contesta- Després no sé quant de temps em vaig quedar allí. Quiet, cridant als abismes, a les parets de pedra negra que m'envoltaven, embogit de dolor.
Joana semblava dormir tan feliç .... Jo no feia més que apartar-li de la cara els cabells que el vent li engrescava, esperant que es despertara i em mirés amb un somriure.
I, de sobte, vaig sentir una presència i algú que em sacsava pels muscles.
De reüll, a la meua esquerre, hi vaig endevinar la figura d'un altre alpinista.
Barbut, desgrenyat, vestit amb roba estranya.
Encara que tenia la visió enterbolida, sabia ben bé qui era.
En tornar-me el vaig reconèixer de seguida: era Herman Bulh, aquell de la fotografia.

I l'Aleix assenyala amb la cullera una foto petita.
Està en un marc de fusta clara que és a la prestatgeria.
És la única fotografia.
Marina hi veu un rostre xuclat, marcat pel patiment, gastat.
Un rostre on destaquen uns ulls decidits. Que han vist l'espant més esgarrifós.
A la fotografia, hi veu un home que ha escapat de la mort a un preu inhumà, indescriptible.
Aleix continua amb veu esgotada, amb la mirada perduda. Mirant alguna cosa que Marina no endevina.

- Era al meu costat. Ert com un fus. Amb el coll de la camisa per fora del jersei. Amb aquella barba estorinyada plena de regalims de gel. Mirant-me als ulls.
Quan va parlar, la seua veu, semblava nàixer dins de mi, i em recordà la de mon pare, no sé perquè: "Has de moure't, Aleix, has de marxar. Ella està bé. Anem a la tenda, jo t'hi portaré. No patisques per Joana, jo tornaré per cuidar-la. Vinga, anem".
Però jo no podia.
Els músculs no m'obeïen, em pesaven com el plom, no tenia forces.
Volia quedar-me amb ella.
El cap era com una cambra plena de veus remoroses, d'imatges, de llums que s'esmunyien vertiginoses per un embornal.
Però no tenia por! Estava tranquil, assossegat, ple de pau.
Només volia tancar els ulls. Dormir i lliscar també cap aquell ull negre.
Ja no sentia el fred, només un sopor, una pesantor que anava ocupant-me se
nse pressa, dolçament.
Però ell m'estirava de la motxilla, m'ho impedia; i jo me'l mirava incrèdul, desconcertat.
Què feia allí?
Perquè no em deixava dormir?
Perquè no podia quedar-me allí, amb la Joana?
I, Herman, insistia i insistia, repicant amb força al meu cap quan tancava els ulls. Recorde que, mentre m'assegurava els crampons com un autòmat, em va dir: "No pots quedar-te ací. Ja en som massa. Vinga, alça't. En arribar a la tenda fumarem".
I saps què?
Allò de fumar em va fer riure.
La meua veu em va sorprendre, em va arrencar de l'estupor, i com si m'hagués despertat d'una llarga anestèsia, d'un cop, van tornar el dolor i la realitat.
Però també una energia estranya.
Una força extrema que em va fer alçar, caminar, arrossegar-me.
Estava tan trencat que no sé quantes vegades vaig estar a punt de caure a l'abisme. Però ell em guiava. Era amb mi. M'aguantava en cada relliscada. Clavava el meu piolet en el gel dur com la pedra. Sense parar de parlar-me, de sacsar-me quan queia sobre la neu i m'enfonsava en el deliri.
No sé quantes hores van passar, però, de sobte, era davant la tenda groga.
I, arrossegant-me com un animal, hi vaig entrar.
Hermann ja no hi era. Estava sol.
Em va salvar la vida.

I Aleix calla, es torna cap al balcó i posa una mà sobre el vidre de la porta.

- I que ha sigut d'ell? No l'has tornat a veure? - Pregunta la Marina endevinant del tot qui era la Joana.

Ell es torna cap a ella, i la mira recelós, incrèdul, desconcertat. Però només uns moments i, comprensiu, li contesta:

- És clar. Tu no pots saber-ho. Herman va morir al Chogolisa, una muntanya que és a prop del Chogori. Però el famós Herman Bull, l'heroi de la meua infantesa, va morir l'any 1957. Jo encara no havia nascut. Així que em va salvar un fantasma.

I l'Aleix riu amb un riure furiós, violent, malsà, que li deforma la cara.
I la Marina, estabornida, obri la boca i no pot dir res. Està desconcertada. Vol riure també. Però ell ja no riu. I de sobte es nota ingràvida, buida. I aquella sensació indefinida li recorre el cos com una flama freda que paralitza tots els seus sistemes. No pot pensar, ni tan sols les idees més senzilles. Les paraules s'esvaeixen, com el fum, abans de prendre forma. Intenta respirar, asserenar-se tal com ho va aprendre amb el ioga. És un instant aclaparador, inhumanament familiar, ferotge. Un instant llarguíssim en que es mira una altra volta a l'espill de la locura.

L'Aleix mira fixament la carta gruixuda per destapar. N'ha vist l'encuny i els segells exòtics.
Una fredor immensa li recorre el braç que allarga, la mà, els dits que agafen tremolosos la carta ......
Llig el seu nom, la seua adreça i, espantat, s'adona que aquella lletra no li és estranya.
Més pàl·lid, la gira. Però no hi ha remitent.
Intenta obrir-la tremolós. Però els dits no l'obeeixen, l'esgarren ......
I es quan cauen, de dintre, unes pedretes negres, que reboten sobre l'estora roja i gruixuda.

Marina no deixa de mirar-se'l. No entén que passa. Està terroritzada.
I de genolls, sobre l'estora, arreplega les pedres.
En són cinc.
Quan alça els ulls, negats de por i llàgrimes, escolta l'Aleix.
Està llegint la carta, i una única llàgrima li dibuixa una senda humida per la galta.


Estimat Aleix:
Ací t'envie les pedres del cim que oblidares agafar. Estic bé. Herman t'envia records i una forta abraçada.
Viu, amor meu, viu.
T'estime.
Joana.

IV



Són quasi les quatre de la matinada.
Marina puja l'escala a les fosques, i és quan s'adona que no han fet l'amor i, amb l'evidència de la pell esborronada, que l'estima.
Ha deixat l'Aleix dormint a sobre l'estora.


En acabar de llegir la carta, Aleix, s'ha enfonsat tremolós.
Ha caigut com un titella de genolls a terra, gemegant com un nen desemparat.
Marina l'ha acceptat entre els seus braços, i l'ha deixat plorar. Que llancés a fora tot el turment que l'estremia amb cada gota salada.
Ella en sap molt del dolor, de les misèries de la solitud, de la mort en vida De la locura que acompanya la desfeta, del seu mirall cruel que res no disfressa.
Mentre les llàgrimes càlides li travessaven la tela fina de la brusa, Marina li ha acaronat els cabells suaus. L'ha agrussat contra el seu pit. Li ha deixat caure a l'orella paraules dolces. Paraules que no sabia que encara tenia.
Paraules per tots dos, paraules que creia oblidades, perdudes, mortes.
Paraules que havia promès no dir més mai a ningú.
A poc a poc, Aleix s'ha asserenat fins que, amb un darrer somiqueig, s'ha quedat dormit amb el cap damunt la seua falda.
Marina, plena de pau, s'ha quedat una llarguíssima estona engrescant-li els cabells. Tendrament. En silenci. Mirant-se'l. Deixant-li, de tant en tant, a sobre el front, tímida, poruga; furtives besades.
S'hagués quedat així tota la vida.

Però, a l'últim moment, ha decidit anar-se'n.
Ha sigut com un calfred. Com un despertar en terra estranya.

Ha fugit empaitada pels fantasmes que tornaven.

I ara, a l'escala, tracta de convèncer-se que no sap perquè ha marxat. I no troba excusa.
Sap que fuig.
Mentre puja l'escala a les fosques, no para de repetir-se que ha fet el que calia. Però sap ben bé que no es així. i al tercer escaló, esclata farta de penedir-se.
S'enfureix plorosa contra la paret mentre es confessa com n'és, d'estúpida, de covard per fugir com sempre.
I, de sobte, veu clarament passar davant seu, amb una lentitud de tortura, tota la processó de misèries que és la seua vida.
Misèries que planyen negres.
Misèries dolents que fan el seguici d'unes andes desusades. Unes andes com una llosa, on jeu el seu fill encartonat, tan petit, que la mira tristíssim...
S'escridassa en silenci.
Bada la boca terroritzada.
Però no en surt res.
I aquell cadàver antic se la mira implorant, i alça un bracet sarmentós per mostrar-li la cadena rovinada que el lliga a ella.
Aquells ulls profunds i muts li preguen que els allibere a tots dos.
I, aleshores, Marina es pregunta entre trèmols, vençuda, esgarrifosament absolta, abandonada, mentre llisca arrapada a la paret i mulla de llàgrimes la pintura groga; què més pot perdre encara?

De sobte, s'obri una porta.
I, amb la llum, Aleix s'aboca al replanell de l'escala.
Marina, més amunt, ho atura tot.
El cor li batega amb força.
Es gira.
I, al mateix temps que la llum li encén la cara, escolta feliç:

- Vols prendre un cafè, Marina? Conec un lloc a la platja que és obert encara.


Més avall, al segon, la senyora Carmeta què té molt mal dormir, s'eixuga les llàgrimes, somriu, i tanca sense soroll la porta de sa casa.