L'Ot de Cal Pixanúvies

Sí! Definitivament: vull ser el més ric del cementiri... i què? A quin coi Sant he d'advocar, per poder-hi aspirar des de la màxima expressió que hom atribueix al concepte llibertat? Mai no he estat un escolà d'amén i això hauríeu, com a mínim, de respectar-m'ho. És que hi ha cap martirologi més agraït que les àmplies hisendes que mai més ningú no podrà furtar-me? A més, què cony n'heu de fotre, colla de capsigranys amb boca de rap, del que jo vulgui ser d'ara en enda-vant?... O és que jo us he preguntat mai si aquesta nit heu fet l'amor amb la vostra distingida muller o si heu clavat un clau a la meuca més desdentegada del Calpena's Club? Us prego que no confongueu el cul amb les témpores: sempre he procurat ésser l'amo del ball i, tot i la meva nova condició, no voldré perdre passada. Mentre us jugueu els vostres, de cabals, a mi no em fa cap mena de salivera el que decidiu fer amb la vostra vida... perquè, fet i fet, què teniu vosaltres, a més de la creu del front? Expliqueu-vos, què teniu? Apa vinga: ni en forat ni en finestra! Digueu el que digueu, sospito que el vostre pertorbat temperament us menarà a no acabar d'eixugar-vos mai per sol que faci. Deixeu-me, doncs, i per damunt de tot, ser el més ric del cementiri! Oi, que no demano res d'extraordinari? Em limito a reinventar que tretze són tretze. Simplement perquè la meva aspiració suprema respon a una trilogia ben elemental i intransferible: em ve de gust, em dóna la gana i perquè de la meva independència no n'ha de disposar ningú més que jo i les meves potentades despulles. No seran les meves restes les que us faran una solemne botifarra, les que us mostraran on es penja el paraigua: seré tot jo. Les imposicions i les tafaneries gratuïtes sempre m'han provocat reaccions al·lèrgiques de difícil tractament... ho enteneu, d'una punyetera vegada, maleïts trossos de quòniam? A mi, d'entrada, mai no m'han pesat les paraules. Ho sento! No hi puc fer més: sempre he sentit una satisfacció orgàstica quan l'apoderat del banc m'obre, de bat a bat, les mateixes portes per les quals, escassos minuts abans, he vist sortir els desgraciats a qui se'ls acaba de denegar un préstec hipotecari... Que es fotin, que es facin retratar: que treballin, si cal, fins a l'extenuació total, que no gastin ni cinc i sobretot, sobretot, que no envegin els venturosos que van llargs de butxaca.
Sabeu el que es frueix, agafant els extractes bancaris, posant-los en ordre, talment com si es tractés d'un disciplinat exèrcit de figuretes de plom, bo i observant com pengen les teranyines de la casella dels dèbits? Heu pogut copsar mai que, en constatar com es van revigoritzant les caselles dels havers, fins se us emplenen de sang els cossos cavernosos que provoquen una irreprimible i un pèl impúdica erecció del penis? ... Tot va lligat: llaurar dreturer i no deixar ni un clau a la paret! Però, ca! Què heu de saber vosaltres, que sempre contesteu glorificat a matines; els de la vostra llei només penseu a rebentar-vos-ho tot, a no deixar florir res, a vagar com unes ànimes en pena pel món i a escalfar, amb el vostre tres molsut i empenyorat, el seient dels cinemes i dels restaurants de més anomenada? Us han posat al món per no deixar criar rovell: rucs, més que rucs! Sou un manat de bledes assolellades, sense nord! Només sou bons per maneflejar com un periodista esportiu en estat de xoc. Sabeu cap on us menarà tot aquest foll i arbitrari dispendi de panís? Doncs, a morir com un perdularis, a dinyar-la com uns animalons anònims i borralluts al bell mig de l'Amazònia brasilera... qui dimonis voleu que us plori, si feu l'ànec pelats com un jonc? Un difunt pobre, en definitiva, no és res més que un pobre difunt. En el meu cas, en canvi, pressento que les coses prendran un tombant ben diferent: de mi, se'n parlarà... i se'n parlarà molt! Moriré essent el més ric del cementiri, i això m'esperona i em permet perseverar en la comesa d'anar embotigant i embotigant vitualles al meu redós, com un faraó egipci. Vull que el meu trànsit estigui curull de suculències i de bons preceptes. Espero que aquesta privilegiada condició em permeti assistir a la darrera funció esportiva de la meva vida (o el que hi hagi després) des d'un lloc d'honor. Per res del món (o del no-món) voldria perdre'm el grandiós i únic espectacle amb el qual sempre he somniat. Vull morir ric, per poder ser fidel testimoni, des d'una llotja feta a la meva mida, d'un espectacle de vint-i-un botó. Anhelo gaudir, tranquil·lament i plàcida, del majestuós combat de boxa entre la meva llopada, que té el seu màxim exponent en un assortit estol de nebots, bordegassos i galtamples (que sempre m'havien anomenat l'oncle carrincló i conco) i la mare Fiscalitat (que és l'única amb qui he estat, forçosament, generós)... Que es fotin el fetge els uns als altres, com si fossin restauradors de renom, en el decurs d'una crisi d'oques encaixades... Quina sublimitat de gran final que em tinc reservada... Quin fi de festa més sibarític! Alça Manela, quin gaudi més sublim que em reserva l'esdevenidor més immediat! Si d'això se'n diu morir en pau amb un mateix, subscric les paraules que deia un eminent savi amb galons: "¡Viva la muerte!".
Sí! Definitivament i per davant de tot: vull ser el més ric del cementiri! Vull que se'm recordi com un refotut garrepa que no menjava per no haver de patir morenes. I vull morir carregat de duros, primer perquè mai no he cregut en l'euro i segon perquè per la maleïda pesseta tot i la seva semàntica tan catalanesca, en Figo se'n va anar del Barça, el batlle del meu poble és batlle i, més d'un (i de dos!), s'ha rifat els encertats postulats de Te Ve Tres o del Pe Se Ce.
Diu el poeta de Roda: "I la veu es perdrà, com es perd tot". Podeu anar-vos-ho creient i fer-vos retratar: busaroques! Què dimonis ens ha d'explicar un poeta que només pensa en la transcendència de l'espiritualitat i, en aquest cas concret, per postres o per afegir-hi més safrà al tiberi, osonenca i laica? De debò creieu que tot es perd com al seu dia es va perdre "l'extremenya Soledad González?" Com voleu que es volatilitzi allò que heu anat arreplegant i arraconant en el decurs de tota la vostra productiva vida? A fer la mà! Permeteu-me tornar a parlar de mi: Imagineu-vos, per un moment, la satisfacció que sentiré en escoltar el comentari general, fet a mitja veu, de la comitiva que tingui la decència i el decòrum ètic d'acompanyar-me al forat. (Comitiva que, per altra banda, tornarà cap a casa, pobra i ressentida com sempre, després d'haver-m'hi deixat, al forat)... Que què diran de mi, aquesta colla de pallussos amb carnet de comediant i calçotets de color groc i que no deixen ni una canya dreta? A qui ompliran el cap de cascavells amb les seves cinètiques enveges? M'és ben igual! Ho tinc ben assimilat i no m'intranquil·litza pas gens ni mica! Ho flairo, ho sospito, ho palpo: que si tan estalviar per acabar així; que potser hauré testat a favor d'una emergent O eNa Ge afroasiàtica; que es probable que aquella fembra jamaicana i la seva mamelluda mare de l'escala m'hagin eixugat el compte corrent i els quinze apartaments de Tossa; que no vaig casar-me perquè vaig ser incapaç de trobar el pare polític de la meva vida; que si els quatre tòtiles que vindran al darrere en trobaran el feix més gran... que si tomba que si gira... Me'n fot i me'n refot, el que puguin dir de mi! Sense abandonar, totalment, la vena poètica a què fa pocs paràgrafs m'he aferrat, puc assegurar que jo hauré deixat les ombres d'aquest món, amb la immensa satisfacció tant d'haver creat escola com d'haver-ne recollit, en vida, els guanys per a poder-los assaborir, amb tota la seva vehemència i fulgor, després de mort.
Reconec que he tingut una vida fàcil, planera. He pogut, amb certa comoditat, fer tots els millors papers de l'auca sense excessius funambulismes. Com a primera norma de conducta, reconec que no he estimat ningú... això és barat, segur i, a més de ser totalment innocu, no paga impostos. El meu màxim ideal, el meu mirífic afany ha estat estirar sempre molt més el braç que la màniga: la màniga és un instrument inútil, obsolet i famolenc. En ella mateixa, esdevé totalment incapaç d'engrapar cap suculència prou notòria: tothom hauria de vestir armilla. He anat sempre a totes, la meva vida ha estat plena de vaitots, però ningú pot dir que he robat res. De fet, no conec cap lladre que sigui capaç de robar res: tots els lladregots roben alguna cosa o altra, per petita que sigui! Tot el que tinc és meu: per això vull emportar-m'ho posat! Dic el que sé i el que no sé m'ho invento, com si tal cosa. Quan el cafè és car em bec el marro i si el marro amarganteja el faig durar molta menys estona a la boca: l'important, per fer-lo rendible, és no escopir-lo a la primera glopada. Hi ha molt poques coses a la vida que puguin espantar-me, l'única cosa que em causa un veritable terror és el dispendi superflu o venerar la inòpia com a sistema de vida exemplar.
No foteu el ridícul. No espereu que hom us digui: "teniu!", perquè us asseguro que les passareu força magres. Malgrat això, penseu que no hi pot haver millor generositat que la nascuda del ranci endèmic; el poc que dóna ho dóna després d'haver-s'ho pensat molt: mai no us ho tornarà a reclamar... Pregunteu-vos, si no, quin és, políticament parlant, l'error suprem del socialisme com a sistema de vida. Quants socialistes de cor coneixeu, vosaltres? Us he promès mai alguna cosa jo, per exemple? La meva gran esplendidesa es basa en el fet de no crear falses expectatives al cor de la gent. Feu-vos amics dels caganius que van amples de nanses, perquè si no us donen tampoc us demanaran. No feu mai les coses per a res: feu-les per tot. No accepteu propines: exigiu-les! Especuleu, al màxim! Procureu no viure sota la fèrula de la indigència, ni sota el protectorat governamental. Extorsioneu, a qui us deu un sol pístrinc, fins que us el pagui amb els interessos perceptius. Penseu que a les butxaques d'un altre individu la moma no dringa tan bé
com a les vostres. La clau de l'èxit total està a fer de les vostres pròpies misèries la millor de les garanties. Procureu que us faci salivera el fet que els altres gaudeixin, pagant a terminis, d'allò que vosaltres no gaudiu podent-ho pagar bitllo-bitllo. Ah, i sobretot no penseu que ser el més ric del cementiri em permetrà cap prebenda extraordinària. Si el que hagués buscat fossin grans extravagàncies, potser en comptes d'aspirar a ser el més ric del cementiri, haguera opositat a ser el més ric dels averns. El que passa és que, molt probablement, per aquells recòndits bàratres de corrupció, caos, gent sorpresa per la seva inesperada sort, saunes d'alta temperatura i algun actor teatral despistat, hi haurà un bon reguitzell de brivalls, força més hisendats que no pas jo, als quals no em veig amb cor de plantar cara. M'estimo molt més haver-me-les amb els quatre borinots de sempre, els que ja em són més familiars. Us hi espero per fer-vos, si us cal, algun préstec a baix interès.
Bon vent i barca apedaçada!