L'onada

La tempesta

El dia era especialment rúfol. Les onades petaven amb força contra el mur del passeig marítim i l'escuma es desfeia en una boira que dificultava la visibilitat. M'agradava apropar-me a la barana i veure el terrible impacte. El soroll no et deixava indiferent. Tot tremolava. Una de les onades em va deixar del tot xop, però vaig seguiir agafat fortament a la barana de ferro oxidat que impedia caure daltabaix.

Quan l'onada va recular, damunt de les pedres enormes, un parell de metres per sota d'on jo em trobava vaig veure un nen que no tindria més de set o vuit anys i allargava els braços cap a mi, com demanant auxili. Anava mullat del tot. La seva mirada trista em va commoure. Com podia estar allà? Quan em va veure somrigué.

L'onada següent s'estava apropant. Sobrepassaria l'altura del nen. Va deixar anar un xiscle estrany, molt greu, impropi per la seva edat. Després va dir "sóc jo, no em reconeixes?". Havia sentit aquella veu en un altre lloc. Espantat, vaig cridar "L'onada, l'onada!" No podia fer una altra cosa. Només advertir-lo. Era una onada gegant.

Els dos cossos

El servei de salvament va trobar els cossos de dues persones abraçades fortament i estesos en el passeig marítim. Segurament eren dos germans bessons. Eren ben iguals i vestien la mateixa roba. Tots dos podrien tenir uns vint anys. Després de l'autopsia es va esbrinar la causa de la mort. Un d'ells va morir per un cop contundent en el crani. Segurament la força de l'onada el va arrossegar uns metres pel passeig fins topar amb un banc de pedra. El xoc va ser mortal.

L'altre, en canvi, tenia els pulmons plens d'aigua. Havia mort ofegat, però el més estrany és que l'aigua trobada era dolça. Els llavis amoratats semblaven dibuixar un suau somriure.

El riu

A l'estiu, en Jordi i el seu germà Lluís anaven amb els pares al riu. A tots dos els hi agradava passar el dia jugant entre les roques, capbussant-se en algun dels tolls d'aigües cristal·lines que formava el corrent. També caminavem amunt i avall per la llera i descobrien nous indrets on banyar-se. A vegades, al riu s'hi formaven tobogants naturals. D'altres, els desnivells eren tan pronunciats que havien de saltar d'un toll a l'altre. A estones, el cabal intens el feia perillós i calia anar amb compte per no topar de cap en alguna roca.

Malauradament, un dia, la desgraciada possibilitat es va fer realitat. En Lluís, el germà bessó petit, va desaparèixer en un tram d'aigües turbulentes. El van buscar durant dies. En Jordi, que llavors només tenia vuit anys, va dir que ell el trobaria. Però els cossos de salvament no el van trobar mai. En Jordi va seguir buscant-lo tota la vida.

Dotze anys més tard tots dos es trobarien inesperadament al passeig marítim, un dia de forta tempesta, i s'unirien en una abraçada que no els tornaria a separar mai més.