L’olivera

Un relat de: rautortor

El pare conreava l’hort d’un burgés amic seu que se n’havia anat a viure a Barcelona. Era un hort clos, immens als meus ulls d’infant. Hi campaven arbres fruiters de tota mena, bancals d’hortalisses i fins i tot quatre oliveres centenàries.
Però la joia de la finca era un xalet modernista. Per alguna raó que no sé, el pare ens tenia prohibit d’atansar-nos-hi. El recordo absolutament tancat i barrat, amb les persianes mallorquines sempre baixades.

Entre les amistats del pare hi havia un pintor de parets que, segons deien, havia sigut oficial republicà durant la guerra. Un home peculiar i excèntric, una mena de hippy -en diríem ara. Durant els mesos de bonança s’esfumava, es recloïa a la bultra, a prop del riu. Vagava mig despullat i s’alimentava de tot allò que la natura li deparava. Vivia en una cabana de xop que ell mateix s’havia construït. Ben mirat, tot un personatge.
Quan era al poble es dedicava bàsicament a la pintura de cases. Això sí, no era d’estranyar que a més d’un li deixés l’obra a mig fer. A casa nostra pintava a canvi de la manduca. Una vegada, la mare li va demanar que pintés un arrambador al menjador. Hi va estar treballant ben bé una setmana. El resultat fou tot un seguit de plafons de soca d’olivera de minuciosa factura. En fi, l’enveja del veïnat. Una obra mestra en un suport humil, exposat a les humitats.

Però un bon dia el pintor va desaparèixer i no el van tornar a veure mai més pel poble.

Passaren els anys. El pare havia deixat el conreu de l’hort ja que els amos el van posar a la venda. Els nous propietaris, en obrir les portes del xalet, restaren estupefactes, meravellats i horroritzats alhora. Allí estava l’artista, exànime, momificat, encara amb un pinzell a la mà, probablement el del postrem retoc.
L’escenografia era una veritable bacanal de colors. El terra s’havia convertit en una soca d’olivera d’on sortien mil i una branques plenes de fulles i fruits, que es distribuïen parets amunt fins a tots els racons de l’edifici i, escales avall, les arrels s’entortolligaven pels esgraons del soterrani. En tots els sostres, entre les branques, lluïa un cel ple de vida.

I en tot aquest temps ningú no se n’havia adonat. Ni el pare?

Comentaris

  • dels millors que t'he llegit.[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 22-01-2019

    Un relat rodó, amb la seva màgia i les seves ombres, farcit de misteri i de llums. Ben narrat i de lectura agradable, felicitats, molt bé. Però... sempre hi ha un però, a mi, personalment, m'ha sobrat la darrera frase, la del tancament.
    Sempre discutible cada opinió. ;-)

    Ferran

  • La vida de l'obra[Ofensiu]
    kefas | 20-01-2019


    Hi ha una frontera entre la vida de l’artista i la de la seva obra ? Qui crea sap que sense posar-hi un bocí de la seva vida l’obra no creix, i pot ser que l’exigència de l’obra sigui tal que necessiti tota la vida de l’artista per arribar a la seva plenitud.
    Ben explicat.

  • Segur que el pare no ho sabia?[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 19-01-2019

    Comença com un relat rural d'aquests que tan ens agraden, tant a tu com a mi, però aquesta vegada li dones un desenllaç força inquietant.
    Segur que el pare no sabia aquest secret?

  • Fas venir ganes de veure l'hort i la casa[Ofensiu]
    Montseblanc | 18-01-2019

    M’agrada aquest pintor que descrius. Un artista reclòs en el seu món interior, que vivia en contacte amb la natura i que estimava les oliveres. Està bé que el xalet tingués un habitant. La casa donava aixopluc i el pintor, a canvi, tot el seu art. És una història molt maca.

  • La màgia de l'olivera[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-01-2019 | Valoració: 10

    Aquest magnífic arbre, centenari on els hi hagi, és capaç de tot, fins i tot de ser el protagonista d'aquesta historia tan mágica com surrealista, tan tenebrosa com entranyable. Una forta abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

rautortor

138 Relats

443 Comentaris

74761 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.