LLUNY DE LA SORRA FOSCA

Treballant de sol a sol i envoltats de fruits tropicals, podíem subsistir gràcies a la terra que el govern havia regalat a la gent pobra. A casa no hi teníem aigua, però el cabdal d’un riu proper ens ajudava a regar el cultiu i a rentar la roba i la pell. Tampoc no podíem assistir a les festes del poble, costaven massa diners, però gaudíem veient com s’alçava el blat de moro o com s’inflaven les beines dels fesols. Em vaig casar molt jove i vaig poder tocar el cel fins que un cunyat, militar, tallà la vida del meu espòs per culpa d’uns gots de vi.

I aquí és on començà la meva gran aventura, la que em salvà la vida...Em vaig comprar un passatge d’avió per poder fugir de la sorra fosca i arribar a les silencioses prades on viuen la poesia i les crestes altes amb neu encimbellada. De moment vaig haver de dormir en una senzilla i atrotinada habitació, però aviat vaig poder instal•lar-me en un pis petit, però acollidor. Des d’allà no podia contemplar com maduraven les xirimoies o els alvocats, ni podia veure el cultiu de cafè del “Cerro de san Jacinto” o els “ranchos” de platja amb sostres fets amb fulles seques de palmera, però tenia molt a prop l’ombra tranquil•la d’una fageda i el batec suau d’unes ones de mar . A poc a poc, també vaig poder conèixer uns mots que mai no s’han de perdre pel forat del temps perquè pertanyen a una llengua pròpia i rica, i els vaig estimar. La meva neta m’ajudà moltíssim a fer-los meus, al cap de poques setmanes d’anar al parvulari, ja em deia:

-“No, yaya... el cielo se llama cel, el pollo, pollastre, i te quiero, t’estimo”...