Llibertat

Allí estava immòbil, esvelta, palplantada al cantó de la plaça. Cada dia anava a visitar-la, primer admirava el seu talant, plogués, nevés o fes un sol que cremava, no es movia ni un pèl. Era la representació de la justícia. Quina justícia? Em pregunto cada dia, de debò en algun lloc de la terra existeix?
Amb els ulls tapats, deu ser per això que no pot ser tan justa, el mocador que li tapa els ulls no li deixa veure el món que l’envolta i no discerneix que hi ha qui té riqueses i qui és pobre, qui es mal tractador i qui està maltractat..., si tingués els ulls ben oberts aquesta espasa que té no podria estar quieta, no pararia d’impartir la justícia que representa, la hauria de fer servir per igualar totes aquestes diferencies que existeixen entre uns i els altres. Pot ser ha estat tota aquesta feina que l’hi ha portat a embenar-se els ulls per no tenir que contemplar-ho més.
Cada vespre, quan començava la nit, quant ja no hi havia cap ser viu prop seu, quant tothom es refugiava a casa, jo m’arraulia sota la seva altiva planta, quedava dissimulat sota les seves fredes i dures vestimentes i entre els seus peus grans i durs m’entaforava enrotllat amb la manta vella fent dels peus d’aquesta estàtua el meu llaç, allí passava les nits, fins que un dia jo em vaig quedar com ella, immòbil, palplantada, freda i encartonada, arraulida entre els seus peus vaig trobar la meva llibertat.