LLÀGRIMES PEL PASSAT

No ploris, no ploris més, - li repetia ella sense deixar d’acariciar-lo. Tot i les mostres de tendresa que li donava semblava que no se l’escoltava, que no entenia el significat d'aquelles paraules i les llàgrimes no deixaven de brollar dels seus ulls melancòlics. Aquest fet, que des de feia temps s’havia convertit en quotidià, lluny de decebre-la, feia augmentar més encara l’estima que sentia cap a ell. La fragilitat que mostrava, l'aparent indiferència i l'expressió de dolç patiment en el seu rostre la commovien. Era conscient que, tot i tenir-lo molt a prop, no podia evitar sentir-lo molt lluny.

Mentre l'acariciava i el tenia entre els seus braços, feia un esforç per imaginar quin podia ser el futur immediat amb ell. Pugnava sense desànim, com havia anat fent en els últims anys, per projectar en el seu imaginari, un espai de temps prou llarg i limitat que li donés unes mínimes garanties de viure al seu costat, de poder tenir-lo, però aconseguir-ho era cada cop més difícil. I per uns instants, quan sentia que se li esquinçava una mica el cor amb aquests pensament, s'entristia.
Amb tot, per recuperar les forces que li mancaven i mirar de superar el seu desànim recordava alguns dels moments viscuts amb ell. Hi havia molts moments alegres, se'ns dubte la majoria, però també alguns de tristos que un cop superats, varen ajudar a unir-los més encara. Li agradava tant recordar tot el què compartí en temps passats amb l'amor de la seva vida!

Al cap d’una estona, ell, a poc a poc, va deixar de plorar. El seu malmès cervell maldava per aconseguir un mínim de normalitat, per funcionar correctament, però sense èxit. Es mirà a la seva dona, tancà els ulls i es recolzà de nou al llit. Ella cobrí les seves cames amb una flassada, va donar-li un petó a la galta i deixà que s’adormís.
L'endemà descobrí, amb llàgrimes als ulls, que havien estat les darreres mostres d'amor que pogué donar al seu marit, malalt d’Alzheimer.