El seu darrer viatge.

Teníem previst un altre viatge en cotxe. Sabíem el destí, la ruta, els llocs més emblemàtics que visitaríem i l’hotel on descansaríem. La logística els viatges ens la repartíem entre tots dos. Ell, s’encarregava de tenir el cotxe a punt. Jo, feia les maletes i m’ocupava dels documents necessaris. Érem una parella previsora.
Però aquell dia va començar plovent a bots i barrals. Ja d’entrada, aquesta inclemència meteorològica no estava prevista. L’home del temps, la nit anterior, havia pronosticat sol i algun núvol baix. S’equivocà, se’ns dubte. Només sortir de casa, els parabrises del cotxe havien de funcionar sense parar per poder tenir certa visibilitat i permetre’ns avançar. Però el Lluís no s’arraulí davant d’aquest imprevist. No hi ha res que m’aturi amb aquest cotxe! – digué, agafant el volant amb seguretat.

Era un enamorat del seu cotxe. Des de que se l’havia comprat, feia puntualment les revisions que li tocaven i el mantenia sempre pulcre. Fins i tot el tenia tapat amb una funda especial quan era al garatge, per evitar que s’embrutés excessivament de pols.
A mes
ura que avançàvem per la carretera, el temps millorà. Passada una estona, vàrem decidir aturar-nos en una estació de servei per prendre’ns un cafè i posar benzina. Quan vam aturar el cotxe, l’empleat de la gasolinera observà el nostre cotxe amb curiositat. De fet, la reacció de la majoria de la gent era sempre de sorpresa quan l’estacionàvem.

Poc després, sortírem de la cafeteria disposats a emprendre de nou el viatge. Instal•lats dins el cotxe el Lluís començà a neguitejar-se. El cotxe no arrancava. No pot ser que no s’engegui! Si està nou! –digué. El Lluís n’estava molt orgullós del seu cotxe SEAT 600 L. Era l’últim model que s’havia fabricat, l’any 1973, a la factoria de la zona franca de Barcelona i per ell, era encara el seu primer i únic cotxe.

Per un moment, vaig pensar que finalment nostre senyor m’havia escoltat. Feia anys que desitjava que aquell cotxe s’espatllés!