SENSE PARAULES

Les mans són per a ella la part més important del seu cos. Amb elles s’expressa, amb elles acaricia, amb elles menja, amb elles escriu i amb elles parla. Ni massa grans ni massa petites. Uns dits llargs i proporcionats. Unes ungles pulcrament tallades. I una pell que sempre procura tenir convenientment hidratada. Les mans són per a ella, la seva carta de presentació.

Des de petita, la seva condició de sordmuda l’ha obligat sempre a desenvolupar unes capacitats extraordinàries amb les mans. És conscient que va aprendre el llenguatge dels signes pràcticament al mateix temps que aprenia a caminar. Es va comunicar de seguida amb els seus pares amb una fluïdesa extraordinària. Era una nena molt llesta que necessitava comunicar-se, que volia explicar-se, que tenia molt a dir i es feia escoltar només amb les seves pròpies mans. Ni anar a l’escola, ni després a la universitat van suposar cap obstacle per a ella. Al contrari, van ser uns reptes que superà amb èxit. La seva incapacitat sensorial mai va suposar per a ella una limitació, sinó més aviat un motiu per a seguir endavant. A més de dominar a la perfecció el llenguatge dels signes, va aprendre també a llegir als llavis. Va anar creixent fent de les seves mancances les seves fortaleses, fins a convertir-se en una dona vital capaç de comunicar-se amb el món que l'envolta. Una dona que tot i ser sordmuda, entén una conversa oral i domina el llenguatge no verbal. Una dona lliure.

Avui aquesta dona, ha descobert una altre llenguatge. Està dins dels llençols amb el seu primer amant. Es comuniquen només amb petons i carícies. Quan els seus llavis es toquen, s’ho diuen tot. Quan la seva pell es toca, els seus cors s’acaricien. No calen paraules. No són necessaris gestos amb les mans. Mirant-se als ulls en tenen prou. Avui aquesta dona descobreix, per primer cop, el llenguatge de l’enamorament.