AL FINAL DEL TÚNEL

Ja estic avançant cap a la llum. Veig el final, i estic convençut de què amb aquell punt lluminós s’acaba el meu viatge. Des de la meva còmoda posició he vist passar bonics paisatges i també molts tipus de gent mentre ha durat. He tingut estones divertides i d’altres de dolentes, una mica de tot. Però ha valgut la pena arribar fins aquí, ho he de reconèixer. Encara que estic una mica trist perquè em pensava que aquest viatge duraria més.

Sento una barreja de ràbia i alleujament ara que veig el final. Vull arribar-hi, vull que s’acabi el meu trajecte, però no estic segur del què em trobaré quan hi arribi. Aquesta inseguretat m’angoixa una mica.
Decideixo tancar els ulls i arribar al meu destí tranquil. Dins d’aquest túnel ara tampoc puc veure res. Em deixo portar, i em relaxo, com si volgués agafar un son lleuger.
Quan ho estic a punt d’aconseguir, sento una veu que em resulta del tot familiar que diu:
-Marc!, no t’adormis ara que ja arribem. Mira, estem a punt de sortir del túnel i si t’hi fixes bé, a la dreta tocant del riu hi veuràs la casa de colònies.