Líquid

Escric aquestes paraules a la llum d'una espelma, ploma en mà. Fa uns anys que vaig decidir comprar-me'n una; m'agrada el tacte que requereix per escriure-hi; m'agrada també el gruix que pren la tinta en presionar milimètricament al paper. Però el que em va fer decidir del tot va ser quan la vaig veure. Era per mi, n'estava segur. Una companya per a tota la vida. I ja ens tens, els dos juntets, sembla la il·lusió del primer dia en estrenar-nos; en darrera al·lusió a tot plegat.
Fa un temps que hi dono voltes, al mateix tema. No és senzill prendre una decisió com aquesta; només es pren un cop a la vida. Ho he pensat molt detingudament, potser massa: hi havia dies en què pensava que no era propi de mi, una reacció d'aquest tipus. Sabeu? havia pensat tota la vida que la gent que fa aquest tipus de coses estan bojos, guillats, no tenen sentit en la nostra societat. No és que hagi canviat d'opinió, però ara els comprenc.
M'anomeno. Dic la paraula en veu alta, i al lavabo ressona, assaborint-la, com si la diguessin milers de veus, com si totes m'assenyalessin, invocant la causa i l'efecte de tant dura decisió sobre el meu cos, tant com la meva ànima. I continuo: al meu cap sonen les paraules de la gent, de ma mare posant cara de sorpresa, decepció. Esclato a riure, em fa gràcia la idea. Per absurd que sembli, encara segueixo veient-ho tot en tercera persona, com si li estigués passant a algú altre. Fa un temps, vaig veure al BAC un video sobre una noia que feia el mateix que estava disposat a fer ara. Té gràcia, en aquell moment em vaig sentir més en la seva pell del que m'hi sento ara; potser això és només un mecanisme de defensa, que m'ajuda a tirar endavant aquest camí. Hom pensa que és molt difícil caminar una sendera que no veus, però avui crec que és tot just al contrari. És com si, d'alguna manera, jo no actués, i ho fes un altre, titellaire.
Em recolzo a la pica, i escupo saliva. Tinc unes lleugeres nàusees, que ara mateix no em preocupen en absolut. Un cop el líquid salival s'escola per entre els foradets del desguàs, alço el cap per mirar-me a mi mateix, el meu reflex del mirall. Comença aleshores el desplaçament...

Sóc al poble, i tinc set anys. I estem el meu germà, i els meus cosins jugant a fer cabanes, utilitzant tumbones de platja per fer les parets i pals d'antics succedanis de cistelles de bàsquet i d'una porteria que, segons deien surava a l'aigua i que mai vam provar. És estiu; són les quatre de la tarda i mentre que a fora el sol fa insuportable per la dermis restar lluny de l'ombra, a dins les improvitzades cabanes es fa encara més inviable, acumulant-se en efecte hivernacle la calor dins l'estructura tumboniforme. Cadascú té els seus soldadets, i quan arriba el moment de la batalla final, no importa el tamany de l'exèrcit, sino els teus propis punys, perquè així era com s'acabaven les partides. I perdo, i marxo plorant fins a la mare.

Ara sóc al pati de l'escola, amb tretze anys, rebent mirades a mig camí entre l'estranyesa i la oportunitat del moment. M'envolten quatre noies, les quals no puc suportar. Estaven molestant-me, tenia un mal dia i els havia dit, perquè callessin, que fessin el favor de xupar-me-la. Ara, tot afegint encara més color vermell a les meves galtes, m'inciten a que les acompanyi al lavabo i els ensenyi allò que els he manat xuclar. I de lluny, fora de situació, asseguda en un banc, la noia que m'agradava i de qui n'estava bojament obsessionat que començava a interessar-se, alhora que molts d'altres que s'afegien a la rotllana preestablerta. Mentrestant, jo cavil·lant què estaria pensant ella de mi, i com hauria quedat jo, i les possibilitats que això fes que... seguís ignorant-me com fins ara.
M'aixeco, les empenyo i sona el timbre.

L'esclat de la carpeta sobre el pupitre es podia sentir arreu del passadís; tot i que no enteniem per què cap professor s'havia molestat a castigar-nos, seguiem fent-ho malgrat la cara de fàstic que sempre ens posaven les noies quan passaven coses d'aquestes. Estic a primer de batxillerat i entra el professor de llengua castellana. En pocs minuts estaré plorant de riure per un company de classe que, aprofitant el seu ingeni i el seu pèssim accent castellà, convertiria a esquenes del professor l'avorriment típic d'una classe de castellà en un dels millors moments viscuts a l'escola.

Sóc en un exàmen de la universitat, i veig que no l'aprovaré. He estudiat molt i molt, i no em dona la gana de repetir una assignatura d'aquesta manera tan inútil. Però senzillament no em surten els problemes. Dubto molt que pugui rascar d'aquí i d'allà, però en un instant... pam! apareix una connexió en el cervell que fa que tot tingui sentit, i que vegi de veritat la solució del problema. Acabo aprovant l'assignatura, i me n'adono de la fina distància que separa un suspens d'un aprovat, que no depèn del domini de la matèria ni tampoc de tu mateix. Un cop de sort fortuït, un electró que ha traspassat d'una connexió neuronal a una altra, i això significa un aprovat. I mesos més tard em veig a mi mateix rebent crits d'una professora per haver anat a reclamar un exàmen que m'havien suspès injustament. Torno a notar la por d'haver de repetir l'assignatura per segona vegada, de sentir-me una merda completament i d'estar en un pou molt i molt lluny de la superfície...

I torno a veure els meus ulls blaus. Com sempre han sigut blaus, i estan allà. I em veig atractiu, em quedo mirant-me una estona, i passen imatges de persones davant meu. I les sento, quan diuen totes i cadascuna "adéu", les persones més estimades de la meva existència, pares, amics, familiars.

Sense saber com, les meves mans comencen a moure's, i sostenc el ganivet de cuina amb la mà esquerra. mentre la dreta roman oberta de bat a bat, el palmell amunt. M'aturo un minut, i aleshores és com si ja ho hagués fet, com si una força estranya m'impedís i alhora em forcés a fer-ho. I quan finalment ho faig no brolla sang de cop i sobte, s'espera mig segon, a que me n'adoni del que acabo de fer i de la irreversibilitat dels fets. Agafo finalment el ganivet amb l'altra mà i repeteixo la operació amb el canell esquerre. No sento dolor, però la pica ja és de color escarlata. Amb cura, em fico a la banyera i aquesta vessa per excés d'aigua, però ja no m'importa. Ja està fet. Miro amunt, i les rajoles blanques es transformen poc a poc en un cel amb núvols, on no hi ha sol. Una càlida brisa sembla acariciar el meu rostre, i un lleuger somriure s'apodera de mi. Tornen a aparèixer les mateixes escenes d'abans, però ara hi son tots, tots aquells rostres que venen a visitar-me en el meu darrer minut. Quan me n'adono, els meus braços i les meves cames ja no responen, i una llarga llàgrima sorgeix sense impediments dels meus ulls blaus cap a les galtes, fins a trobar-se amb l'aigua i la sang barrejades en mescla creixent, mentre continua sortint aigua de la banyera a fora, vessant. El cap se m'enfonsa finalment en el líquid, cluco els ulls, i allà torna a ser-hi tot, com ho havia imaginat, una i una altra vegada. Però ara ja no apareixen els moments lletjos; apareix ella, portant el primer petó a la mà, apareixen els meus pares abraçats i tots tornem a ser-hi, atra vegada; i tots ells tenen un somriure al rostre, i la ficció supera la realitat perquè ja no em quep més felicitat al cor, i sento la necessitat d'agafar-los a tots ells, i estrènyer-los contra mi per sempre més i...

S'apaga.
Tot es torna fosc, amb els ulls tancats.

I el soroll d'una gota que cau per darrera vegada damunt del meu líquid, amniòtic...

...on arraulit
forço avui
el meu final.