sediment

De sobte es va despertar, i mirà al seu voltant suada i sorpresa. Era fosca nit i la llum lunar s'escolava per entre les finestres, donant a l'habitació un to blau fosc. Calçà les espardenyes i féu les primeres passes mentre sentia el lleu cruixir del taulons de fusta d'aquella època. S'ajupí i prengué de la tauleta de nit les ulleres rodones, i també el bastó, que reposava al costat del llum de nit.
Avançava per l'habitació rumb a la porta, mirada fixa al tros d'escala que l'angle permetia, i veient que del pis de sota hi brollava tènue llum. Traient una mica el cap pel forat de l'escala, parava l'orella; i aquell silenci brut que hi havia fins ara s'anava definint, de mica en mica, en una lleu conversa tranquil·la.
Passet a passet arribà finalment al menjador, on la llum que des de dalt es percebia tènue ara omplia tots els quasi racons d'aquella sala tan bonicament decorada.
Ella no hi entenia, d'aquests temes, i realment si li haguessin preguntat hauria dit que parlaven del futbol -i de què, si no?- però notava que la conversa era molt confortable, i quan tragué el cap els trobà asseguts, l'un a davant de l'altre, jugant una de les seves partides d'escacs.
Havien passat molts anys però el nano encara tenia quinze anys. Els quatre pèls que li havien sortit a la cara es confonien fàcilment amb una mica de brutícia, però ell els portava amb molt d'orgull, tal i com, n'estava segur, el seu pare havia fet a la seva edat. Al seu torn el padrí estava assegut al balancí, amb el cap cot en la jugada i parant l'orella al que li deia el nano. A la mà el mig cigar que feia ja molta estona que estava apagat restava a les seves mans creuades damunt de la panxa. El nano li deia alguna cosa il·lusionat, mentre el bigoti del vell es corbava mostrant muntanyoses les seves galtes. Li deia: Jo a la teva edat... i el nano feia moviments, cercles, amb les mans, les creuava i movia els dits fent veure que eren peus.
Cap dels dos li parava esment, però no importava. El rellotge de peu seguia incansable el seu tec-tec, i aquella olor de romaní que impregnava l'habitació... Agafant el seu cabàs dels fils es posà a fer ganxet. En poc temps ja tindria uns bons mitjons. Començà a teixir, sense deixar de parar esment en la conversa que tenien. Li era aliena, i no n'entenia gaire coses, però es notava que hi havia bona relació, es transmetia en l'ambient i el moment era molt agradable. S'adormí en els seus pensaments.
Es despertà, i el llum seguia encès. No se'n sabia a venir, tant de temps com havia passat i l'escena encara li sorprenia quan s'hi trobava. A la taula no hi havia ni taulell ni fitxes d'escacs, és clar; el menjador estava pintat d'un altre color, ja se'n recordava; ara tenia un televisor on abans estava aquell antic balancí del padrí; i el tec-tec del rellotge havia estat canviat pel so que ara sentia de la nevera, d'allí estant, en aquell pis de la ciutat on ja pensava que s'havia oblidat de la seva olor de romaní per sempre. I ara no en tenia cap mal sentiment. Ja no hi pensava, en la guerra que s'emportà el nano, i que havia separat la família en dues meitats, que els havia fet odiar i oblidar per sempre: tots aquells moments dolents havien quedat escurats, i ara el record de la seva casa de sempre, amb els seus, era el que donava cert sentit al seu benestar. Potser havia crescut; potser aquells sentiments, que ara recordava només pel nom, havien finalment sedimentat. Amb tot, la seva cara arrugada se li havia transformat, i ara estava verament radiant, per a l'observador més avesat. Puix que la seva ànima era alegre, havia finalment après a no sentir dolor en estar bé.