Mentida

Un relat de: L'anònim GharN

-Dilluns és el meu aniversari -deia la Laura amb la veu mig amagada, com si de vergonya se li hagués creat un tap a les cordes vocals. -Podries venir a casa meva, i farem una festa i vindrà molta gent... serà divertit.. M'agradaria que vinguéssis...
-No.
-Però... si us plau, em faria molta il·lusió... -la laura s'havia posat vermella com un tomàquet en sentir-se dir aquelles paraules, com si la comprometessin, com si l'agulla de la brúixola del seu cor s'hagués decantat exageradament cap a un sentit, i ara la dugués al descobert, per a què tothom pogués veure-la.
-De cap manera. Tinc moltes coses a fer i, encara que no fos així, no vull venir. Segur que m'hi avorreixo. O, pitjor encara, segur que esperes que et compri algun regal. No tinc temps per perdre amb tu, abans o després.
-Bé... d'acord... només volia que ho sapiguéssis que...
-Que què? que vols que vingui, bla bla bla. Per què?, de tota manera segur que ni estaràs per mi. I jo allà, rodejat de desconeguts dels que ni tan sols recordaré el nom que fa cinc minuts m'hauràn dit. Quin dret tenen ells doncs, a saber el meu? què han fet ells, digues?
-Jo...
-I quin dret tens tu -la tallà en sec -per demanar-me això? et penses alguna cosa, potser què m'agrades o que tinc ganes d'estar amb tu o a prop teu? mira... no és per res... però tu i jo no ens assemblem en res. Més aviat et diria, si em vols entendre, que no ets com a mi m'agrada la gent. Em fas pena, perquè quan et vaig conèixer pensava que series d'una altra manera. Ets una hipòcrita.
-A veure, -digué una mica esverada. -només volia que sapìguéssis que jo et considero un amic, no passa res si no et ve de gust, m'agrada que els meus amics estiguin amb mi quan realment volen i no pas per compromís.
-És que no entenc com tens la barra de dir-me a MI que em consideres amic. I, a veure, de què em conèixes, doncs? De què sóc amic teu? ens vam trobar aquell dia, d'acord, i potser que llavors necessités algú amb qui parlar, donades les condicions estranyes del moment. Però, per què ara em vens al darrere? deixa'm en pau, he pogut viure perfectament amb tu fins ara, i no et necessito. I més ara, de què vas? t'estic enviant a prendre vent, de la manera més descarada que puc i tot i així dius que em consideres amic? quina classe d'imbècil ets, digues? O potser ets sorda. La resposta és NO. -i tot seguit s'aixecà de la taula del cafè on s'havien trobat, després de setmanes d'insistència per part de la Laura.
-Espera, Raúl. Encara no he acabat.
En Raúl s'asseié, mentre ella agafava aire. Tota la vergonya s'havia esvaït de cop.
-Què, quant ha de durar aquesta ximpleria? parla, i aviat. Tinc coses molt més importants a fer, i cada cop em fas més llàstima. Em diràs que m'estimes?
-Potser t'ho hauria dit, sí. Potser les hauries sentit sortir de la meva gola, aquestes paraules, no t'ho nego. Em tenies aclaparada. Però no més. I et diré una cosa: l'únic que sé de tu és que ets tal i com t'has fet. No m'importen els motius, però et penses que portant una capa davant teu que diu "mireu-me, no necessito ningú, el món sencer m'avorreix, no hi ha ningú com jo" esquivaràs els teus sentiments; deuen ser aquests els que més t'atemoreixen, i no els dels altres. I ho fas perquè, a més, et penses que com que et demano que vinguis a la meva festa, no puc viure sense tu. Que et necessito, i que com més aviat em donis carabasses molt millor per mi. I és que, damunt, deus pensar que ho fas amb bona fe.
-Mira, noia...
-Deixa'm acabar, i et prometo que no tornaràs a sentir la meva veu, perquè seré jo qui marxaré d'aquí. Ara només sento ràbia, i t'ho dic amb una sinceritat absoluta. Ràbia no perquè m'hagis dit que no, ni tampoc perquè m'hagis despreciat d'aquesta manera, ràbia perquè existeixin persones com tu. Saps? hem intententat durant molts anys fer d'aquest un món millor, i entre les persones ho estem aconseguint. I vas tu i t'ho carregues. Saps què et dic? que no tens ni idea de res, i per això vas pel món mirant per damunt l'espatlla. Què potser ets el millor en el que fas? d'acord, no et dic que no. Que potser vius més tranquil sense tenir en compte les persones? val. Però això no et farà mai ser millor persona que jo. I saps per què? per què ni tu mateix et creus les paraules que surten de la teva boca, probablement fa molt de temps que han deixat de ser teves.
-No pretenguis fer-me plorar ara...
-Per què, perquè no ho aconseguiré? perquè no sóc ningú?
-Eh...
-És cuirós que, tant que fardes de que ningú et coneix, i bla bla bla, hagi sigut jo, la que menys sap de la teva persona entre tot el món, qui endevini el que anaves a dir. No et sembla que potser ets tu, qui no es coneix del tot? Ara marxaré, i segurament no ens tornarem a veure. T'he apuntat en un paperet el meu número de telèfon. Encara crec que ets millor del que aparentes. Demostra que m'equivoco i llença'l fes-ne xixines o gaudeix veient com es consumeix amb una flama, no m'importa. Però, si te'l quedes, truca'm.
La Laura agafà el seu abric i la seva bossa. Sense esperar, tragué un bitllet del moneder i el posà a la taula. S'aixècà i marxà per la porta principal. Agafà un taxi, i desaparegué davant la mirada atònita de'n Raúl.

Una hora després, en Raúl estava desesperat. Buscà pertot arreu, potser amb una ventada havia caigut. Finalment, se n'adonà: tot havia estat mentida. El paperet amb el seu número mai havia existit.

Comentaris

  • Bon final![Ofensiu]
    filladelvent | 07-06-2006

    M'has sorprès, i això és agradable. ;)

    Tota l'estona pensant en perquè es diu "Mentida" el relat... i hi ha un bon motiu, sí.

    Et continuaré llegint,

    -Filladelvent-

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de L'anònim GharN

L'anònim GharN

35 Relats

112 Comentaris

38849 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Els núvols de pluja i de llamp queden pertot arreu, al meu voltant. Llamp que ens espanta i ens fascina, núvols que alhora prometen dur i endur-se els pitjors malsons que tinguem. La pluja ens ajuda a dormir, i després d'acompanyar les nostres veuetes que pensen i es tornen vives, després de deixar el planeta dels somnis aleshores ens llevem, i de tornada a la rutina ens pensem que tot serà per sempre. M'agrada mirar els teus ulls, al metro... són... són com els núvols de pluja i de llamp.

Jordi

Aquí hi teniu moltes més coses meves, tot i que no sempre en català... coses del guió.
Núvols de pluja i de llamp

O bé, si voleu dir-me quelcom, jordi.gharn@gmail.com