L'idiota...

Cap. Nº1: la transformació en idiota...

Res no ha estat el mateix des de l'accident que va convertir-me en un idiota. Perquè semblo un idiota i el món s'ha encarregat d'atorgar-me el convenciment que ho sóc. Rotundament.
Hi ha poques possibilitats per a un idiota, incapaç d'articular una sola paraula correctament després de llargues i extenuants sessions de logopèdia, de conservar una novia recent, adquirida quan encara no ho ets, d'idiota. Hi ha poques possibilitats de sobreviure en una feina de públic cruel.
Tot anava molt bé, poc abans. Havia aprovat unes oposicions feia pocs mesos i la feina m'agradava, i els diners que guanyava també, i per postres havia conegut la Maria, pobra Maria, encara va fer prou de suportar un idiota bavós durant unes quantes operacions i recuperacions, potser amb l'esperança de tornar a veure en l'idiota l'individu acceptablement intel·ligent, acceptablement guapo que jo era als vint-i-set anys tres mesos i dos dies i ja no un dia més tard.
El primer cop que vaig veure el monstre al mirall vaig plorar - encara que la meva pseudo cara, inexpressiva, no ho mostrava -, però les promeses dels cirurgians -mentides pietoses, en diuen- van fer-me concebre esperances. Vanes, ara ja ho sé. Tampoc els vull culpar.
Vaig passar per quatre operacions en dos anys de baixa -pagada, això sí, sóc funcionari, encara sort, em deia ma mare, sempre preocupada per tot i més que re per la pela -, i després d'això al mirall ja no hi veia un monstre. Només hi veia un idiota.
Vaig intentar reincorporar-me a la feina. Conscient de les meves incapacitats, preparava minuciosament les classes intentant parlar el mínim possible: pissarra, transparències, fotocòpies, fins i tot vídeos filmats per mi. Aleshores jo encara pensava que un idiota era algú que no és capaç de raonar més o menys lúcidament. Però en dos mesos, el sobrenom que corria pel pati i que vaig sentir xiuxiuejar, sense perdó, a la meva esquena, ja era "el idiota" o "el baboso"...
Amb només vint-i-nou anys era tractat per la gent amb la mateixa distància carregada de repulsió, de fàstic, de menyspreu, que es dedica a un vell amb incontinència.

En aquestes circumstàncies, la meva vida a l'institut era un calvari. A vegades em tancava al lavabo i em mullava amb aigua freda la cara repetides vegades, intentant relaxar-me, no plorar, no mostrar la debilitat que sentia davant de trenta adolescents fillsdeputa amb els seus riures sorneguers i comentaris en veu baixa i fillsdeputa.
Però vaig anar mostrant les meves febleses cada dia més, i els meus companys, que em tractaven inicialment amb una mescla políticament correcta de tolerància i de compassió, que jo no suportava, cada cop més començaren a ignorar-me. Les meves idees, la meva capacitat per tirar-les endavant, la meva il·lusió de principiant, eren mortes. Ben aviat vaig començar a ser un problema. Va arribar un punt en què jo no era capaç de mantenir una mínima conversa, encara que fos de temes banals - el fred, el futbol - amb cap dels meus companys sense acabar engegant-lo a la merda o girant-m'hi d'esquena, perquè la impotència amb què formava les paraules anava realimentant el meu cervell fins a omplir-lo només d'això. L'agror del meu caràcter nou em convertia en un monòlit tabú ancorat a la sala de professors, al voltant del qual tots deixaven una sagrada distància de seguretat.
El cap d'estudis, un poc dels amics de veritat que tenia a l'institut abans de sobtada transformació, va recomanar-me (t'ho dic molt seriosament, Manel ) que visités un psiquiatre ( no pots continuar així, et tornaràs boig, necessites ajuda de manera urgent ) de manera urgent, i no va esperar la meva resposta, que sabia que seria vés a prendre pel cul o alguna cosa similar ( no em responguis ara, ens sabria greu a tots dos, però pensa-hi ).
A casa ajagut al sofà, vaig rumiar-m'ho, primer entre remecs, després entre sanglots. Finalment les seves paraules van aparèixer davant meu com les primeres pronunciades amb sinceritat que havia sentit des de l'accident.

Cap. Nº2: L'assumpció de la idiotesa...

Després de dues visites, el psiquiatre va diagnosticar-me una depressió profunda i tornava a tenir la baixa a la mà. Després de tres visites, vaig deixar d'assistir a la seva consulta, per enveja de la seva aparença -era un home ja granadet, però el seu aspecte era impecable: alt, de cabells grisos, mandíbula marcada i unes ulleres de pasta que li donaven un aire d'intel·ligència. un tipus atractiu- o perquè era incapaç de comunicar-me d'una manera fluïda amb ningú. Aconseguia, d'entrada, fer-me comprendre, però els sons idiotes que sortien dels meus llavis m'angoixaven d'una manera tan brutal que acabava culpant-ne el meu interlocutor, veient-lo burleta, cruel o dissimulat i hauria volgut escanyar-lo.
Ara ja fa dos mesos que he deixat de tenir qualsevol contacte amb el món, perquè no sóc agradable de veure ni de sentir, sóc un idiota, ja no hi ha dubte possible. He deixat de veure els amics i la família. La meva mare ja no em visita -va veure'm els ulls sanguinolents i la bava caient-me a raig mentre feia fora cridant i de la meva boca no en sortien més que paorosos sons guturals, simiescos -. La Maria ha desaparegut i jo tampoc no vull saber-ne res, té dret a viure el món de la normalitat com si existís. Puc estalviar a tothom la meva presència abjecta, que només serveix per recordar-los com n'és de fràgil, la seva petita i pobra normalitat, sempre disposada a ser trencada per un tros de ferro convertit en ganivet trinxant, per una barana excessivament baixa, per una droga mal pesada o per qualsevol acció que emprens diàriament i que un dia és una altra i et destrossa.
Dos mesos i l'idiota ha triomfat.
He perdut del tot el do de la paraula però he experimentat un alleujament enorme en evitar-me les espirals obsessives, doloroses, que esclataven contra les parets interiors del meu crani. He maleït mil vegades els atzars injustos -que bonica aquesta paradoxa per matar una estona en una tertúlia de bar quan no s'és un idiota!- i m'he preguntat si existeix Déu, el déu dels idiotes, que m'ha escollit entre milers d'éssers que caminen per un camí plàcid per convertir-me en el seu acòlit. M'he preguntat si n'hi ha gaires, com jo: idiotes amb consciència, idiotes sense fronteres, idiotes en estat pur.