Ulls de mico...

Un relat de: aina

ULLS DE MICO...

Estrictament parlant, no crec que jo pugui afirmar que la Maria va perdre el cap o es va tornar boja, encara que aquest sigui el pensament majoritari d'aquells que van tractar-la més superficialment o durant un temps més breu. Jo crec, més aviat, que els seus actes últims van respondre a una evolució natural, a un pla perfecte, racionalment traçat i dut a terme amb una determinació absoluta. Només han transcendit a l'opinió pública els seus darrers i terribles actes, aquells que van ser notícia (opinió publicada, en diuen) i motiu d'origen d'un bon nombre d'articles d'opinió, alguns d'ells de columnistes prestigiosos, amb interpretacions literàriament més o menys brillants, però fonamentalment errònies sobre la seva personalitat excepcional.
La conec des que tenia onze anys, quan va arribar a la ciutat i va entrar a la meva classe, una noia alta, prima, desmanegada, que semblava que havia de trencar-se amb una lleu empenta, i li va tocar seure a l'única plaça que quedava lliure, al fons, a l'esquerra, just al costat del tontet de la classe, que era jo.
A mi ja feia temps que els mestres m'havien deixat, pràcticament, per inútil i em tenien en un racó, cosa que em permetia mirar impunement les mosques que volaven, observar per la finestra els cotxes que passaven per la carretera i inventar històries pels seus ocupants, amb tirotejos i atracaments i lladres que sempre se sortien amb la seva. Aquesta distracció em permetia combatre les hores mortes a l'escola i m'ajudava a no sentir les burles dels meus companys, que a banda de veure'm com un bitxo raro em deien també gordo i cuatro ojos. Suposo que per això les primeres setmanes de la Maria a l'escola van significar, per mi, un trasbals. Va ser la primera persona que em parlava seriosament, que m'escoltava amb atenció i que era capaç de tocar-me sense necessitat de clavar-me cap mastegot. Suposo que ella, a la seva manera, també era un aneguet lleig i pel seu caràcter esquerp tampoc es relacionava massa amb els companys. Però a vegades el temps, com els contes, s'encarrega de fer estranys jocs de mans i converteix els aneguets lletjos en criatures bellíssimes i els tontets en directors de cinema premiats. Però estic perdent el fil i no m'ho puc permetre.
Aleshores, poques setmanes després del seu ingrés a la meva classe, el que més em va sorprendre de la Maria, a part del fet que es convertís en la Maria, la meva única amiga i el meu únic amic, fou el seu absolut ordre i la disciplina que s'autoimposava. Ja he dit que el seu aspecte extern era més aviat descuidat, pantalons texans o de pana, la camisa per fora a vegades mal cordada, els cabells llargs i esbullats, però ara penso que era perquè invertia, ja en aquells moments, tota la seva energia en la planificació de la seva vida. A l'escola era metòdica, sense estridències, amb un ordre i una puntualitat impecables i una agilitat mental que aviat va convertir-la en el millor alumne de la classe, cosa que la va fer més respectada però també més impopular. Però unes setmanes més tard encara havia de donar-me una nova sorpresa que va segellar definitivament la nostra amistat, probablement si aquell acte no s'hagués produït jo no estaria ara escrivint això. Quan la tutora de classe va constatar, sense cap mena de dubte, que era una alumna brillant va proposar-li ocupar un lloc més adient a les seves capacitats, més a prop de la pissarra. Ella s'hi va negar rotundament. Quan vaig preguntar-li per què, ella va respondre'm:
-Jo no et deixaré. On estaria millor que aquí?
I va fer-me un petó. El primer petó que em feia una noia. El primer petó que em feia la Maria. Encara haurien de passar molts anys per al seu segon i últim petó i les circumstàncies no serien precisament tan dolces.
Amb el temps, considero que aquesta és una prova bàsica de la seva determinació i de la seva fermesa, i he de reconèixer que, si a algú va beneficiar, va ser al tontet cuatro ojos, ja que a partir d'aquell moment vaig créixer a l'ombra protectora i ordenadora de la Maria. Durant aquell curs escolar i els dos següents el meu rendiment acadèmic va millorar sensiblement però, orgullosament còmplices, vam refusar totes les ofertes que els mestres, cada cop més astorats pel meu canvi, van fer-nos, i vam seguir ocupant el nostre racó al fons, a l'esquerra, a totes les classes que vam anar. Ella va afeccionar-se a escoltar les meves històries i jo anava inventant més i més, les construïa a la seva mida i deixava de menjar-me l'entrepà a l'hora del patí per explicar-li, fins que va encoratjar-me a escriure-les, encara que et costi, deia, et sentiràs bé, i jo m'ho creia, com podria no haver-li fet cas a aquells ulls de mico que no paraven de mirar-me.
Vam coincidir també a l'institut, però l'atzar va procurar-nos classes separades. Això ens va fer plorar a tots dos, un llunyà mes de setembre, però no vam deixar mai de veure'ns dins i fora de l'institut i la Maria va continuar durant anys rebent la meva història setmanal, ara ja per escrit (fa poc un missatge va dur-me, en una capsa de cartró, més de tres-cents fulls escrits a mà, totes les pel·lícules que vaig escriure per la Maria, però no he tingut fins ara ganes de rellegir-les perquè no m'acostumo a la tristesa i no vull provocar-la). En aquella època la Maria va fer-me saber, a grans trets, el pla director de la seva vida, que va deixar-me astorat (jo aleshores només pensava, superats els meus problemes infantils d'adaptació, en passar-m'ho bé i en les noies, que començaven a fer-me cas).
Pretenia, quan acabés l'institut, estudiar Magisteri, treballar dos o tres anyets i casar-se (amb qui?, vaig preguntar, però ella va respondre'm: no sé amb qui em casaré, però sé amb qui no em casaré). El perfil del futur marit el tenia completament definit: un home cinc anys més gran que ella, amb feina estable i ben remunerada, i a qui no importés que ella deixés la feina per dedicar-se a tenir fills, criar-los i educar-los (als vint-i-cinc anys tindré el meu primer fill, després en tindré tres més en un període de set anys, I per què quatre, precisament, m'estranyava jo en veu alta, però ella responia quatre està bé, com si no fos important la decisió en sí mateixa sinó haver-la presa).
Viurien feliços, en una casa amb espai exterior (el bosc o a la vora, els nens han de conèixer el bosc, no vull que creixin en un ambient urbà). Ella dedicaria tot el seves capacitats als seus fills, a aprendre a envellir dignament i a procurar que els seus dies fluïssin suaument. Quan els seus fills fossin grans, viatjaria amb el seu marit pel món, gaudint d'un temps merescudament guanyat. Quan la salut no els ho permetés, s'instal·larien en un país de Centreamèrica, on ella volia morir. Vaig arribar a dubtar de la seriositat del seu discurs. Pensava al principi que no era més que una il·lusió o que volia retornar-me una història de ficció com les que jo li regalava.
En acabar l'institut les nostres trobades van ser ocasionals. Efectivament, ella va estudiar magisteri mentre jo estudiava imatge i so. En aquells sopars ocasionals parlàvem de l'estricte present i mai més vam referir-nos a la conversa d'aquell dia, com si no hagués existit o com si assumíssim tots dos que va tractar-se d'un deliri d'adolescent. Els fets posteriors però confirmaven el pla mestre de la Maria. Va acabar magisteri amb unes qualificacions excel·lents, cosa que no em va sorprendre, va trobar la seva primera i última feina i va conèixer l'Iñaki, enginyer de telecomunicacions amb una feina de futur econòmicament brillant, amb qui es va casar quan tot just acabava de complir vint-i-quatre anys. Va ser a la cerimònia del seu casament quan vaig veure-la per últim cop, ja que poc després va produir-se la tragèdia que acabaria, vuit anys després, convertint-la en un enemic de la societat, portada de diaris i motiu de reportatges sensacionalistes.
Transcriuré íntegrament la penúltima carta que vaig rebre de la Maria, amb data del vint-i-quatre de juliol de 1990.
Hola Joan, fa dies que volia escriure't, però ja saps que, per mi, cada cosa té el seu temps. Avui és el moment de comunicar-te una bona notícia: estic esperant un fill. M'agradaria molt, ja ho he parlat amb l'Iñaki i ho ha entès, que fossis el seu padrí, perquè no se m'acut ningú millor que el meu company de rialles de la taula del racó i perquè ningú com tu pot explicar contes. Una abraçada. Escriu-me,
Maria.

Vaig respondre-li, content, que sí, que em feia molta il·lusió, que i tant! ( certament, pocs moments hi ha a la meva vida més feliços que aquell, van caure'm unes llagrimetes juganeres i vaig botar i rebregar la carta com si l'abracés a ella, a la Maria, l'amiga). Però cinc mesos després, en un matí glaçat de desembre, el cotxe de l'Iñaki va trepitjar una inoportuna placa de gel i va precipitar-se marge avall, giravoltant, sense que a la gravetat li influís la reconeguda marca del cotxe ni la condició dels seus ocupants, tan joves, tan bells, tan feliços. L'Iñaki va morir a l'acte, la Maria va salvar-se'n, el fill que havia de ser ja no seria.
Convalescent encara, no va assistir a l'enterrament del seu marit. No va permetre, conscient com estava des del primer moment, visites a l'hospital. Quan va sortir-ne va posar la seva casa en venda, una casa amb jardí, voltada d'alzines, i va desaparèixer.
Durant els vuit anys que segueixen a la seva desaparició, no vaig saber-ne res. I no en sabria res més que el que s'ha publicat si no hagués rebut, dies abans de que sortís a la llum la notícia, una carta de la Maria, els meus ulls de mico.
No crec que a hores d'ara la publicació d'aquesta carta trenqui cap pacte d'amistat, la Maria s'ha imposat un silenci que, coneixent-la, durarà fins que a la fi, sigui quina sigui, no admet cap visita malgrat que sap que la seva condemna serà llarga. Vull que se sàpiga el que jo sé, per això crec que tinc l'obli
gació de reivindicar el seu nom, encara que no els seus actes, per acabar amb la quantitat de bajanades que corren. Dies enrera, un productor va fer-me arribar un guió per a una pel·lícula basat en la història dels meus ulls de mico (Famílies trencades, s'havia de titular). Desconeixia, com gairebé tots els que m'envolten, aquesta amistat, i em va fer ràbia, especialment, pensar que jo hauria estat capaç de dur-ho a terme si no fos per aquesta circumstància. Quantes mentides, quantes visions parcials no es deuen haver vessat a les pantalles o a les pàgines dels llibres amb preteses històries reals o biografies! Va ser la primera gota, la que m'obliga moralment o sentimentalment a donar la meva visió d'una personalitat tristament cèlebre. Encara que se'm pugui acusar de fer apologia del delicte o de defensar l'immoral, he utilitzat tots els meus contactes perquè aquesta reivindicació aparegui als suplements dels diaris de més tirada del país (en últim terme, la meva notorietat li dec a ella, a la meva amiga, a la Maria). La carta era datada del dotze d'octubre i no duia remitent.
Hola Joan, m'has de perdonar pel meu silenci, però les circumstàncies de la vida que en un instant van cisellar les meves esperances i les meves il·lusions, m'han obligat a, per intentar assolir les fites que m'havia marcat, emprendre una vida allunyada de tots els que em van conèixer en altres èpoques, perquè els riscos de l'empresa eren, són, evidents. Tant que, ho sé, la policia em vigila i només els deuen faltar quatre comprovacions gairebé rutinàries per reunir les proves que possibilitaran la meva detenció.
Quan rebis aquesta carta, faltaran pocs dies perquè em vegis aparèixer a les portades dels diaris amb acusacions terribles. Vull que sàpigues, primer de tot, que sóc culpable d'aquests fets. Però a tu, només a tu, perquè només tu has estat partícip dels plans que havia ordit per a la meva vida, vull explicar-te la història des del principi o des del final, perquè tota història parteix del final d'una altra.
Després del tràgic accident on va morir l'Iñaki i vaig perdre el meu fill nonat, una esquerda profunda va obrir-se als meus peus, però també del dolor físic en va néixer una determinació: només un fet havia canviat, no calia canviar la resta. El meu marit era mort, no tindria temps de concebre un nou fill si volia complir els terminis que m'havia establert. Tot va aparèixer clarament al meu cap, la línia era marcada i a partir d'ara no me'n faria sortir ningú, ni Déu, ni els homes, ni l'atzar.
Com ja saps, vaig vendre la casa de l'Ametlla i vaig deixar de tenir cap mena de contacte amb la família, amb els meus escassos amics i amb els nombrosos amics de l'Iñaki. Amb els diners a la butxaca vaig comprar una casa a Aiguablava, aïllada, sense veïns. Necessitava discreció.
El febrer del 91, com estava previst, vaig tenir el meu primer fill. Era un nen, vaig raptar-lo del seu cotxet amb només dos mesos al pàrquing d'un hipermercat proper a Barcelona, mentre la mare anava a buscar un carro per anar a comprar. No va ser el primer nen que trobava. Durant dies vaig rondar per les poblacions del cinturó observant dones prenyades de set o de vuit mesos. Sé fins i tot el nom de la mare d'en Pau, el nom que jo li vaig donar, es deia Montse, i també sé que el seu marit la maltractava i que aquest nen hagués tingut una vida horrible (el pare arribava borratxo cada tarda). Sé que pot semblar una justificació terrible, gairebé nazi, però vaig veure clarament que era de justícia que aquest fos el meu fill i no el seu. Vaig instal·lar-me a la meva nova casa, dedicada per complert a tenir cura d'en Pau, sentint que podia recuperar el timó dels esdeveniments de la meva vida.
En els propers set anys, vaig raptar tres criatures més, totes elles amb pocs mesos, totes elles amb justícia, sabent que jo havia de ser la seva mare i no una altra que els havia parit amb inconsciència. Repeteixo, no és una qüestió de riquesa material, el tercer dels meus fills, la Lola, ve d'una família carregada de diners fins a les orelles, però podrida fins a la medul·la. Vaig criar i ensenyar jo als meus fills, vaig canviar-me de casa tres cops, i m'he encarregat, fins el dia d'avui, d'ensenyar-los tot el que sé ( en Pau, el gran, és el teu primer fan: ha llegit totes les històries que vas escriure per a mi i n'inventa de noves robant-te els personatges). Però el gran ja ha fet set anys i no va a l'escola i això ha despertat prou sospites com perquè la investigació policial s'hagi desencadenat i el desenllaç sigui imminent. Pateixo pels meus fills, que tornaran a famílies immerescudes i no sé si seguiran veient-me com a la mare quan els omplin el cap de llei i delicte, del dolor real o fictici que han patit les seves famílies vertaderes (que no ho són ni poden ser-ho). Quan em detinguin, no tornaré a parlar, no tractaré de justificar-me. Un missatger et durà a casa totes les històries que vas escriure per mi; si et deixen, regala-les a en Pau, per mi tu ets el seu padrí (sense saber-ho, has exercit aquest paper).
Quan em tanquin, no em vinguis a veure. El meu primer petó va ser per tu i també ho és l'últim.
Maria.

Comentaris

  • molt ben narrat[Ofensiu]
    ANEROL | 10-06-2007 | Valoració: 10

    fas mantenir l'atenció fins el final

  • 4 ojos per ulls de mico[Ofensiu]
    kuruman | 21-02-2007 | Valoració: 9

    Un conte que m'endinsa en la vida dels 2 personatges com si de la meva pròpia vida es tractés.
    Gràcies Aina per aquesta estona tant bona.

  • gràcies[Ofensiu]
    solitarimirall | 18-02-2007

    M'ha agradat molt llegir altre vegada el teu conte. Thanks aina. Ulls de mico.

  • Atrapa.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 15-02-2007

    Amb aquest relat em passa una mica el mateix que amb el de la Lilith que també han destacat, se m'endú endavant. A banda d'estar molt ben escrit, a excepció de quatre cosetes millorables purament formals, és un relat que saps que acabaràs. D'entrada he començat enamorat de la noieta de cabells esbullats, desmanegada i decidida... tan enamorat que a l'últim alguna cosa del meu endins vol disculpar els seus segrestaments. La meva raó i la meva consciència crítica, però, no ho permeten. Però la manera com està escrit ens fa una mica còmplices de la noia, i ens ajuda a comprendre molt i molt bé els sentiments del noi.
    M'ho he passat molt bé llegint-lo, i t'ho agraeixo.

  • Un bon relat[Ofensiu]
    ciosauri | 12-02-2007 | Valoració: 10

    Els relats seleccionats són bons per definició. I tot seguit he anat a llegir l'altre que tens i ... sorpresa! Ja l'havia llegit. No recordo si està premiat a Vent de Port o en un altre concurs. Molt bó, també. I et comento això perquè he vist que el fet d'haver-los publicat o d'haver estat premiats hi ha relataires que ho indiquen, i així també es van descobrint opcions on participar. Espero llegir-ne més, i l'enhorabona.

  • Lilith | 11-02-2007 | Valoració: 10

    M'agrada la manera en que has humanitzat a la protagonista. Has sabut, amenament, portar-me al món d'aquests dos inadaptats entranyables, amb les seves carences i motius, com tots. Chapeau!

Valoració mitja: 9.75