Sense cap implicació sentimental...

Un home que s'acosta a una persona que no coneix absolutament de res i li fot un tret al cap no és un boig, és un oficial qualificat. No hi ha cap diferencia entre aquest home, que tracta un home com si fos un objecte, l'objecte que ha de manipular, i un operari que forada un passamà de ferro amb una broca o amb un funcionari que fa córrer un ciutadà de finestreta en finestreta sense ni mirar-lo.
És una feina com una altra, sense cap implicació sentimental, ningú es mira amb amor un pot de Colon o una làmina de poliestirè, perquè només són peces que contribueixen a la pròpia subsistència d'una manera conjuntural.
Per això jo no em veig en cor de jutjar-lo, ho farà el jutge, i per ell l'acusat, el presumpte assassí, no serà tampoc més que un objecte. Jo em deixo dur per les meves impressions, per la pena que em surt de dins, i no he d'opinar.
Massa vegades m'han posat el micròfon al davant, aquest és el marit de la víctima, una dona Jove amb un futur polític que s'augurava brillant. La indignació no em deixa parlar. Jo hauria volgut aixecar el dit demanant la paraula o ho vaig fer tímidament per pensar immediatament: m'és igual què pensin! Qui porta una càmera o un micròfon es creu capaç d'interpretar el pensament de qui té al davant, és la llei del directe: si l'entrevistat no vol respondre, alguna cosa cal dir, oi?
La veritat és que jo no he estat mai indignat. Al principi, perquè només podia plorar, no entenia res, com un nen petit quan li atropellen el gos. Però l'important no era com havia mort, era la seva mort, i prou. Més tard, vaig estar tan trist que tampoc la indignació no em cabia al pit. Crec que segueixo estant trist, però ara ja puc posar-me davant d'un paper amb un bolígraf a la mà i escriure això.
Avui l'he vist al banc dels acusats, l'he vist petit i trist i pobre, m'ha fet una mica de pena. Durant una estona he fet un esforç per indignar-me, però no he reconegut en aquest home a l'assassí, a l'individu de la foto que va sortir publicada a les portades dels diaris, que sempre vaig veure rere un vel humit, i no he pogut.
Segurament aquest home no sap fer res més que matar altres homes. Per l'edat que té, una quaranta-cinc anys, segurament li costaria trobar una altra feina per viure dignament. Deu ser un obrer de l'assassinat amb pistola a dos pams. Jo tampoc sabria fer res més que les meves classes de física, l'única feina que he tingut és aquesta i ja m'acosto a la seva edat havent adquirit massa vicis propis de la professió per ser capaç d'adaptar-me a una feina amb un jefe i uns companys i un horari, i potser havent de manar i d'obeir una mica, sense saber els motius pels quals ho faig.
Suposo que no som tan diferents.
Potser el seu delicte, haver mort la meva dona, no és més greu que el meu, haver suspès el teu fill.