L'últim viatge...

Un relat de: aina

L'últim viatge…
Em molesta el sol que entra per la finestra i el soroll del tren passant sobre el pont de ferro vell. Em molesta deduir que el personatge que tinc al costat ha menjat ceba i que s'entesti a no tancar la seva boca explicant-li aventures a la païa rossa que se l'escolta amb cara de son. He sabut que venia el revisor perquè he vist dos nanos corrent cap al vagó del costat. Sense obrir la boca li he allargat el bitllet i sense dir res me l'ha foradat. Sempre m'ha agradat veure la forma dels forats, potser perquè la rutina diària del viatge t'obliga a adquirir certs estereotips que et fan sentir segur, estable. Aquesta vegada és un orifici triangular, altres cops ha estat circular, una mitja lluna o una estrella amb cinc puntes, i a vegades no hi ha ni forat...quina distracció més inútil, he pensat, però no puc mirar per la finestra perquè el sol em fa mal a la vista, ni tinc res per llegir, m'he descuidat el diari al despatx i el llibre de rigor me l'he acabat al trajecte d'entrada.
El tren s'atura amb un xiscle agut dels frens...uns segons després sento el soroll d'unes passes al passadís central del meu vagó, i un home menut amb barret s'asseu al seient del meu davant, dient un breu bona tarda mentre somriu lleument mostrant un ullal d'or. Remugo alguna cosa com a resposta i mirant-me'l amb cara de mandra, moc el cul al meu seient posant-m'hi bé.
D'una bossa petita que porta, l'home en treu un llibrot amb tapes de cuiro que es posa a llegir àvidament, amb les pàgines a tres dits dels ulls, de manera que jo no puc veure-li la cara. A la coberta del llibre no hi ha cap inscripció, però m'encurioseix saber que deu ser. Però aviat em canso d'observar l'home, que sembla no tenir contacte amb el món exterior, concentrat en la lectura malgrat l'olor de ceba, el soroll del tren i les històries de la cunyada, el gendre i tota la parentela que explica la païa rossa, que per desgràcia meva ha superat l'estat de somnolència i amb prou feines fa pauses per respirar. Passen deu minuts o un quart. En el meu avorriment he tornat, durant aquest interval, a observar l'home menut. M'ha estranyat que no hagi girat pàgina en tota l'estona.
-Perdoni - li dic.
Ell no m'ha sentit o es fa el sord.
-Perdoni - repeteixo, ara tocant-li el braç.
-Què vol? - respon amb una veu sorda, com si no volgués que el sentissin, i el seu rostre, al qual no havia parat cap atenció, apareix ara com el d'un vell i com el d'un nen sota el barret que no s'ha tret però que no amaga la seva calvície, prim i ossut però tibant i sense rastre de pèls.
-Què és això que llegeix?
-Per què?

La seva veu m'inspira confiança i m'infereix el desvergonyiment suficient per continuar satisfent la meva curiositat o començar a vèncer el meu combat contra el tedi.
-No, és que he vist que no té títol.
Em mira fixament als ulls i penso que potser les meves preguntes l'estan molestant, que no tinc cap dret a destorbar-lo, però em contesta d'una manera entranyablement dolça.
-És un llibre encara no publicat. L'estic fent jo.
-Així, vostè és escriptor? - el tema comença a interessar-me.
-Bé, no exactament.
-Vol dir que no és escriptor professional?
-Més o menys.
-I ha dit que encara no és acabat?
-De fet, em falta poc. Crec que avui mateix l'acabaré.
M'arrisco a anar encara més enllà amb el meu interrogatori barroer. Tinc ganes de comprovar si el llibre és interessant, i li demano si podria llegir-ne les primeres planes. L'expressió de la cara de l'home menut canvia i abandona el to sibilant per cridar-me, visiblement molest:
-No! De cap manera! No està preparat per llegir-lo!
El seu rostre, crispat mentre es negava a deixar-me fullejar el llibre torna com per art de màgia a la serenor anterior i xiuxiueja novament per dir-me, com si fos un sacerdot llegint la paraula infal·lible d'algun déu:
-És un llibre que no es llegeix amb els ulls del cos, sinó amb el de la ment. És el llibre del destí.
Callo pensant que és boig i que val més donar-lo pel seguit i ell deixa el llibre sobre els seus genolls. Deu minuts més tard, en veure l'home profundament adormit, li agafo sigil.losament el llibre. L'obro amb ànsia per la meitat. La pàgina és en blanc. Estranyat, passo dues o tres planes: totes en blanc. Aquest tio és boig, concloc. Amb el llibre obert a les mans miro per la finestra i els raigs de sol em fan tancar els ulls. En el breu moment abans d'obrir-los, em passa pel cap, com en una pel·lícula en blanc i negre, la figura de la Maria, el meu primer amor, i veig allà, al meu costat, un nano baixet amb ulleres: sóc jo, és a dir, jo era aquest fa quinze anys.
Aquest record, nítid, ha aparegut només en aclucar els ulls. Ara somies despert?. Els torno a tancar: es completa ara l'escena. Un noi, jo, de setze o disset anys, declarant amb paraules dels setze o disset anys el seu infinit amor a una noia, la Maria, que posa cara d' ai que em dius ara!, i el noi, jo, que marxa amb els ulls humits. I l'escena continua de nit, el noi, jo, emborratxant-se voltant de bar en bar amb els seus amics. Obro els ulls i, sense voler pensar, passo un bon grapat de planes del llibre, totes en blanc. En tancar els ulls em veig amb en Roger, que deu tenir pocs mesos -sis em sembla recordar- als meus braços i la Carme a pocs metres de distància darrera l'objectiu dient: cada foto és un petó...i jo rient i dient a en Roger: tens una mare que és l'hòstia...ja ho descobriràs...
Sense obrir els ulls segueixo passant pàgines i pàgines i pàgines...i veient la pel·lícula de la meva vida com un observador, i el temps es comprimeix perquè, en uns instants, em sembla que pateixo, ploro, ric, sóc feliç o em sento ridícul tants cops i tan intensament com ho he estat a la meva vida.
Obro els ulls, més perquè no sóc capaç de suportar una realitat que comença a remoure el meu món sòlid i plàcid que per vigilar l'home, però ell segueix dormint, dels seus llavis en surt un xiulet tènue i acompassat, i la freqüència d'aquest xiulet em torna a donar un patró de temps mentre una mirada per la finestra, ara amb el sol més baix, m'assegura un espai conegut.
M'atreveixo, amb una respiració profunda a obrir el llibre per l'última pàgina...temudament em veig assegut en un tren, en aquest tren, avorrit al costat de la païa rossa i del personatge amb alè de ceba...el tren s'atura i hi puja un home menut, amb barret i comença a llegir aquest llibre i...sento un soroll, obro els ulls i veig que l'home s'està movent. Li deixo el llibre tancat sobre els genolls i, un minut més tard, el tren s'atura a una estació. L'home menut s'aixeca, baixa aquí. Li dic amb un somriure forçat que deu semblar una ganyota:
-Espero poder llegir el seu llibre, si el publica...
-Estic convençut que d'aquí uns cinc minuts hi posaré el punt i final...
Em quedo a la plataforma, immòbil, mirant el rellotge i essent conscient de la meva respiració...com si cada tic tac i cada alenada poguessin contribuir a estirar el temps del meu últim viatge que transcorre, inevitablement, per rails instal·lats per desconeguts i incorruptibles ferroviaris...incapaç de plorar...



Comentaris

  • en Blanc[Ofensiu]
    kuruman | 02-07-2007 | Valoració: 9

    Aquest relat em recorda a un llibre blanc que em va regalar la meva xicota fa uns quants anys. Desde llavors he escrit moltes pagines i ella encara en forma part d'alguna.
    Continua regalant-nos aquests meravellosos contes Aina.
    Petons i bon Juliol

  • Comentari d'una alumna[Ofensiu]
    Pastilla efervescent | 09-04-2007 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt!! No sóc de comentar gaire però quan un relat ho val...I a més, és de la meva profe de qui estem parlant! jeje I se'm fa estrany comentar-li, sincerament, però ja que m'hi he posat...
    Dels 3 relats que has escrit, aquest és el que m'ha agradat més, potser perquè m'agrada viatjar amb tren, llegir i la teva manera d'escriure. Espero que continuis escrivint així i que continuis donant guerra a classe. Vagi bé.