L'Hospitalet Centre Papereria Ferré

L’Hospitalet Centre Papereria Ferré
No hi ha ni una sola taula buida, el restaurant La Maribel no pot acceptar cap més comensal, per això estan intentant fer entendre a un client, un jove d’uns trenta anys, cabell ros, i ulleres molt fosques, que s’ha d’esperar. Com si no ho entengués, ell mira i remira per les taules buscant un lloc.
--Em sap greu, però és l’hora punta—li diu la Maribel.
--Han vingut o han marxat un parell de paios molt alts—els hi pregunta.
--No, aquest és el primer torn i els que acabaran, segurament, més aviat són aquella parella d’allà—assenyala una taula propera—ja prenen cafè. S’hi podrà asseure aviat.
Passa l’estona i la parella, en qüestió, no s’aixequen, el jove se’l veu intranquil, no para de mirar la porta, surt al carrer per tornar a entrar als segons, mira també el rellotge contínuament.
La Maribel se’l mira estranyada, veu un comportament anòmal, rar. No li treu l’ull de sobre i avisa als cambrers que també ho facin.
Per fi s’aixeca la parella de la taula esperada però també ho fan al mateix temps els de la que es troba tocant a la porta, la separada per un paravent, com un petit reservat. Sense esperar cap permís s’hi acosta i abans que hagin acabat de marxar els clients s’hi asseu ràpid.
Com l’estaven observant els cambrers continuen mirant-lo però no li diuen res, s’acosten i comencen a desparar la taula per tornar a parar-la seguidament. El nou client està tan nerviós que fins i tot els ajuda a treure coses del damunt en una acció com per fer-los fora. Els cambrers es miren i pensen ”aquest xicot està malament”.
Després de tanta impaciència, quan li han preguntat quants serien i si volia el menú ha respost que esperarà.
Han entrat un parell d’homes de mitja edat, grassons i baixos, s’han assegut al seu costat i han començat a parlar, per tot seguit anar pujant el to de veu, el fet fa aixecar les mirades dels altres comensals. Ell va dient que no contínuament, amb la veu i el cap. La cambrera que s’acosta per agafar la comanda sent com diu que va al lavabo un moment, aquest es troba al menjador central, com ells estan davant mateix de la porta de sortida no hi veuen cap inconvenient.
L’individu va cap el menjador però en comptes d’entrar als lavabos obre la porta del costat que hi diu Privat , entra ràpid. Ja és dins, es troba en un petit magatzem del restaurant, mira esverat, una escala puja segurament a un altell, fa que no amb el cap, la suor li regalima per la cara, agafa un tovalló que hi ha per entre les caixes i s’eixuga la cara. Ara, veu una porta que per la claror deu donar al carrer, amb una embranzida l’obre i ja es troba al carrer Joan Pallarès. No camina intenta córrer, gira cap a la dreta, cap el carrer Espanya i es troba amb un Locutori ple de gent, però que ni el miren, ell però s’esvera encara més, a dues passes es troba la Papereria Ferré, entra i veu la dependenta, la Nevites, la mestressa de la botiga que se’l mira sorpresa, ràpid dóna una mirada a l’estància i quan es trobava a dos metres de la porta del magatzem, recula i entra darrera i s’ajup. Es queda entra la noia i el taulell.
La cara de la noia, ara, s’ha paralitzat. De cop entren dos homes esverats, ja no veu a l’aterri’t, i espantat que té ajupit davant els seus genolls, l’hi fan més respecte els que acaben d’entrar. L’un obre la porta del magatzem i mira per dintre, l’altre comença a aixecar els faldons dels taulells plens de llibres. Cap dels dos obre la boca.
La Nevites, està tan atemorida i desconcertada que no sap com reaccionar, tot ha passat tan ràpid. Un home ajupit darrera el taulell a tocar dels seus genoll, ella porta una mini faldilla, això inconscientment la fa sentir incòmode i un parell més voltant per la botiga. Ara, se la miren de fit a fit.
--On és!—diu un d’ells.
A la Nevites no li surt la veu.
--Qui...
Els dos homes s’acosten cap a ella, amb unes mirades per glaçar l’ànima a qualsevol.
El jove que es troba ajupit, es troba molt incòmode per la postura, cada vegada es vol amagar més sota el taulell. Fa l’acció de moure’s i li fallen els genolls, un moviment involuntari però que fa que s’agafi a la cuixa de la Nevites, aquesta en sentir la mà suada de l’home arrapada a la seva pell, instintivament ho refusa fent un pas enrere donant un cop de colze a la prestatgeria dels ganivets que es troba al darrera i que aquesta setmana donen amb el diari. És un cop sec però fort, la prestatgeria s’ha bellugat bruscament i el ganivet gros cau recte de cara avall, el primer que troba és el coll del xicot i la jugular li frena la caiguda.
Una clienta acaba d’entrar en el precís moment que en surten dos homes corrents, quasi la fan caure. A la botiga comença sortir un líquid vermell per sota el taulell.
Una policia, acompanya a la Nevites a l’Ambulatori del carrer Lleida, volen que la visiti un metge, la noia està amb un estat d’estrés. Després, seguidament la portaran a la comissaria, li han dit que li han de prendre declaració per poder enxampar als dos homes que han fugit, que segurament són uns dels més buscats i necessiten la seva col•laboració.

L’ambulància acaba d’emportar-se al pobre desgraciat, el metge forense ja ha certificat la mort.
Ferida incisa a la jugular per arma blanca.
Diagnòstic. Mort per dessagnament.