L'Hospitalet Centre ---Fotos Monrós

L’Hospitalet Centre Angelina Vilella Ros
Fotos Monrós
Un cel radiant, el sol que ja s’ha tret la mandra dóna una llum sense cap interferència, els núvols no s’han aixecat avui.
Al carrer de les Roselles, el rètol, Fotos Monrós, apareix amb el mateix aspecte que cada dia, i d’això ja en fa anys.
Al petit espai de sota l’escala, l’Elisenda està ajupida, la postura no li afavoreix massa el poder respirar, li falta aire. Tanca els ulls, inconscientment li sembla que si no veu res tampoc la veuran a ella, però escolta atentament, vol saber que passa dalt.

Un quart d’hora abans, a la botiga, el Toni estava acabant de cobrar a una senyora quan un parell de xicots han entrat, i han demanat que l’hi fessin una foto per el passaport, ja lliure li diu a la Montse que puja dalt a fer unes fotos.
Els tres han pujat, però el Toni ja ha pressentit alguna cosa estranya. En arribar a dalt, mentre preparava la càmera ha sortit l’Elisenda del departament del costat preguntant unes coses sobre unes fotos que portava a la mà, ell li ha indicat com fer-ho i després s’ha disposat a fer la foto de passaport. En un minut la feina feta, esperar uns minuts i en donar-los-hi és quan ha començat el drama.
--Vull que posis aquesta foto en aquest passaport—i li mostra el d’una altra persona.
El Toni, no es creu el que acaba de sentir i pregunta.
--Com diu?
--Que sense collonades m’arreglis aquest document amb la meva fotografia.
S’acaba d’adonar, el Toni, del problema que se l’hi ha presentat, i que la problemàtica que té al davant no pot, ni sap fer, ni mai s’ho ha plantejat. Això és el que l’hi ha dit al jove, aquest, fa un senyal a l’altre que entra a la dependència del costat i seguidament surt amb l’Elisenda agafada per l’espatlla amb una cara alterada, molt esverada i nerviosa.
--Ella es quedarà amb el meu amic mentre tu treballes, i, el meu amic és imprevisible.
--És... és..., que jo no ho se fer, no ho he fet mai...
--La noia està nerviosa, clar, no sap el que li pot succeir, de tu depèn.
Ell, no diu res, es mira el passaport i veu que és impossible canviar la foto sense que es coneix-hi, anava a dir-li però en adonar-se de l’espant que mostra l’Elisenda i el temor que té ell li diu que ho intentarà.
No sap com començar, barrina, rumia com fer-ho. A vegades ha tingut, com tothom, algun pensament potser il•legal, però com aquest mai.
Agafa un cúter i l’acosta al document...no, si talla ja està llest, si fos dels antics potser seria més fàcil, clar, per això els han canviat. Torna a mirar el document i pensa en fotocopiar-lo i intentar posar la foto al damunt però l’era digital ja li ha barrat el pas, és impossible.
De cop se sent un terrabastall a l’altre cantó i el crit apagat de la noia, per seguidament un altra daltabaix. Tot ha passat en segons, però ha canviat la marxa dels fets.
--Cristian! Què passa!—pregunta al que estava a l’altra habitació amb l’Elisenda.
--Aquesta mala puta m’ha fugit! És llesta com una anguila! Collons on s’ha posat!
El que té al davant el Toni està indecís, no sap si ajudar a l’amic o quedar-se amb ell.
Mentre, des de baix a la tenda se senten augmentar rumors de gent parlant, i la veu de la Montse dient.
--Què no baixes? Què fas aquí dalt! La botiga està plena.
No hi ha resposta.
--Toni! Què et passa alguna cosa?
Continua el silenci. El Toni té el cúter a la mà i la mirada li està dient moltes coses a l’agressor que, ara, es treu una navalla, però continua indecís. A l’altre costat es torna sentir soroll i un altre.
--Collons! On s’ha posat!

Dos mossos d’esquadra, de paisà, acaben d’entrar a la botiga, casualment un vol una foto de carnet. La Montse ho aprofita per fer pujar els mossos, així es donarà més pressa el Toni. Només en puja un, l’altre es quedar mirant unes cartolines.
Només trepitjar l’últim graó, el mosso, veu el gest amenaçador d’aquest cap el Toni i aleshores cap a ell també, aquest, bon professional, no s’espanta, al contrari es treu la pistola i ara és ell qui amenaça al que després sabrà que és un assassí, molt buscat.
--Corre Cristian! Baixa per l’altra escala! I ell mateix s’encamina ràpid cap a l’altre cantó del pis, on ja saben que hi ha una altra sortida que va darrera la tenda.
El mosso, corrent va al seu darrera però abans fa un xiulet al company de baix, significatiu per ells, que ràpid deixa de mirar les cartolines i es posa atent i a l’aguait. Al segon apareixen els dos joves a la botiga, un d’ells amb la navalla a la mà, però es troben amb el policia al davant, pistola en mà que els barra el pas, segons després l’altre al darrera.
Els crits de la gent, de la botiga proporcionen la música de fons al drama.
En segons l’homicida i el seu aliat ja es troben emmanillats, però el Toni no baixa.
--Elisenda, ja ha passat tot! On ets!—l’Elisenda no surt.
Per dalt, el Toni ja veu que no hi és, baixa per l’escala i en arribar a la sala de les fotocopiadores grans veu la punta de les seves sabates.
Sota l’ull de l’escala, l’Elisenda està ajupida amb els ulls closos i amb les mans tapant-se les orelles. El Toni li dóna la mà perquè s’aixequi, ella obre els ulls amb una mirada interrogant, seguidament ell li diu que es tranquil•litzi i l’hi explica que ja ha passat tot.
Ja a casa, el Toni rotundament ha decidit que no acabarà de llegir el llibre que tan li agradava “El passaport de la mort”