L'home que venia flors

En Miquel és un home amb una mirada trista. Cada dia s’aixeca a trenc d’alba es vesteix i se'n va a les Rambles. Allà hi ven flors, totes, excepte les maragdes. I és que entre les seves mans ella balla, i gaudeix del seu alè i de les seves mirades. Ell se la mira i calla, alguns dies inclús no pot evitar que una llàgrima rellisqui per la seva galta. Amb cada gest es respira una tendresa inesgotable i en aquell silenci en Miquel no s’atreveix a trencar el flaire encisador de la seva maragda. Massa memòries, massa paraules.
Els records murmuren dins el seu cap, recordant-li aquells vespres on encara podia abraçar-la, on semblava que se la menjaria a besades, on el món era d'ells dos i de ningú altre. Recordava el seu cos nu i aquelles mans que tant li agradaven, les carícies a trenc d’alba i els "t’estim" de matinada, cada moment viscut el turmentava. I ja no hi era, feia anys que ja no hi era. I en Miquel no se’n feia a la idea, i per això, encara guardava les seves maragdes, amb elles es sentia en pau, fins i tot se les estimava.