L'HOME QUE VA APRENDRE DE LES ESTRELLES

Cada nit, l'home mirava les estrelles.

A cada una li assignava una paraula diferent. Aleshores, traçava línies imaginàries i dibuixava imatges al firmament on es podien llegir frases enginyoses i intel·ligents. L'home era admirat per la seva creativitat i destresa, i ell es vantava de ser l'únic capaç de blegar l'univers.

Una nit, va fitar les estrelles disposat a crear el seu millor traç, la frase més espectacular i astuta que mai havia inventat. Però, incrèdul, va veure que, a la volta del cel, hi havia aparegut un forat on la foscor es feia intensa. Negra i profunda.

L'home es va enfadar. Com podia ser que allà hi faltés un estel! I, com s'ho faria, ara, sense aquella paraula precisa per acabar la seva frase magistral?

Empipat, va decidir ignorar aquell forat negre i va ordir nous traços que defugissin aquell buit empipador. Ho va intentar una vegada. I una altra. I moltes més. Però els seus ulls sempre acabaven aturats en aquell espai sense estrella.

Nit rere nit, tornava a mirar el firmament amb l'esperança que un dia aparegués l'estel. Però el temps passava i la buidor continuava immutable en aquell espai del firmament. La gent es va oblidar d'aquell home que ja no senyorejava amb les estrelles. I ell, tossut, es defensava, responsabilitzant d'aquell desastre a l'estrella rebel que havia decidit abandonar-lo.

Una nit, cansat de tant lluitar, va desistir del seu propòsit i amb llàgrimes als ulls va acceptar que no podia dominar el vast mantell de les estrelles. Va ser aleshores, a través de la mirada negada, que va veure que el cel s'anava transformant. Com la closca d'un cargol, les mil llumenetes van iniciar un ball circular a l'entorn d'aquell buc. Cada una de les estrelles va deixar de brillar per ella mateixa i, ara, totes voltaven a l'entorn de l'estel que no existia. El buit va esdevenir silenci. I l'home va aprendre a contemplar.

Lentament, es va atrevir a imaginar nous traços que naixien, sempre i inevitable, del cor d'aquell silenci fecund i, com un espiral enfora, dansaven acaronant i arrossegant en el seu ball la vasta estelada.

A partir d'aquell dia, l'home ja no va inventar mai més frases enginyoses i intel·ligents, sinó versos curulls d'anhels i d'encenalls d'estrella. On cada mot, cada estrofa era dolç xiuxiueig al cor del qui l'escoltava.

L'home havia esdevingut poeta.