EL COLOR INCERT DE LA MAR

De quin color és la mar? Fa de mal dir. Cada onada que llepa la sorra pinta la platja de matisos que ni tan sols imagines.

Un bon dia, l'horitzó pren el color agredolç de l'enyor i la partida; adéu a un amor que es torna record de sorra i sal. A l'estiu, com petites perles, les gotes amaren la meva pell bruna, eriçada amb la càlida carícia del sol. Gronxat dins sa barca, arriba el vell pescador que reconeix, a cada racó de mar, el color de la fondària que li regala el treball i la pesca. I el poeta llegeix, en el vaivé pintat d'escuma, bells mots que colpegen impetuosos les roques de la caleta. Una estrella vermella de mar. Blau, immens mirall del sol. Negror profunda que, com un bressol, gronxa cada nit la lluna. Batalles de temps enllà, a cops de rem i de vela. Històries d'amor i llegendes, aventurers i navegants.

Però, avui, la mar s'ha pintat de desert, assedegant milers de vides. Paratge desolat, calat de por i desesper. Ones desdibuixades que empenyen, a contracorrent, una barcassa que vessa crits per una espurna d'humanitat. Traç d'un camí sense retorn possible. Moneda jugada a l'atzar, a mort o vida. Reflex de rostres que ja són nàufrags perquè han perdut fins i tot el nom abans de l'arribada. Mar de fons i de ningú. Vasta terra dels sense terra.

Aquest mateix mar, el nostre. El d'amors i d'aventures, el que canten els nostres poetes i hi enxarxen els pescadors. Aquest mateix mar. El nostre. Avui, tenyit del color deshumanitzat de la mort i la vergonya.