RES ÉS BO O ÉS DOLENT

Un relat de: RoserBG
Diuen que, en un poble a dalt de les muntanyes, hi vivia un pagès que tothom tenia per beneit. Quan s'acostava el temps de la sembra, els veïns ja se'n reien i feien broma quan el vell agafava el sarró i sortia a sembrar el seu camp.
Dins el sarró hi duia dos tipus de llavors. En una butxaca, hi portava les bones, les que li donarien bons fruits a finals d'estiu. I, a l'altra, llavors de malesa, la que tots els pagesos s'escarrassaven a eliminar dels seus camps i horts. I les sembrava ben barrejades, aquí i allà.
Quan la gent li preguntava per què espargia llavors de males herbes juntament amb les bones, ell sempre s'encongia d'espatlles i deia:
―Mai se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment ―i continuava sembrant.
Any rere any, els veïns reien per sota el nas quan el veien segant la mala herba i destriant, amb gran feinada, la grana del bardissam.
―Vós no us canseu de treballar en va! ―li retreien els altres―. Sembreu només allò que és bo, i no us caldrà esllomar-vos com feu ara!
―Mai se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment ―responia de nou el pagès i continuava treballant en silenci, incansable.
Un any va haver-hi una gran sequera. Dies i dies sense ni una gota de pluja. El sol escalfava més fort que mai i assecava la poca humitat que la terra retenia. La superfície es va començar a esquerdar i les llavors es van ofegar sota aquell sol de justícia. Però al camp del vell pagès, la malesa, sempre tan soferta, va cobrir tota la superfície i les bones llavors van poder germinar sota la seva ombra. I van aprofitar cada gota d'aigua del sòl que, protegit per la capa de bardissa, no es va assecar com la resta dels camps. I el vell pagès va ser l'únic que, aquell any, va fer collita.
―Mai se sap si és bo o dolent, tot depèn de cada moment ―els va recordar mentre els altres el miraven amb recel.
Però al cap d'un any ja alguns havia oblidat aquell fet lamentable i tornaven a riure del pagès que, un cop més, sortia de bon matí amb el seu sarró ple de llavors de grana i de bardissa.
―Mireu-lo de nou com sembra. On és vist, sembrar bardissar! L'any passat va tenir sort, però mireu els núvols, aquest any d'aigua no en faltarà! ―comentaven els veïns a la taverna del poble.
I així va ser. Aquell any les pluges es van fer mestresses de la primavera. I va ploure tant i tant, que les riades es van emportar tot allò que van trobar pel mig. I aquell poblet de muntanya va patir, més que cap altre, les esllavissades dels camps de fort pendent. I no només van perdre la collita, sinó que molts conreus van quedar malmesos per sempre, ja que l'aigua va arrossegar cap a la vall la terra bona.
Però el camp del vell pagès va aguantar la fúria de les riades. Gràcies a les arrels de la gatosa, la terra va aguantar ferma i l'aigua es va escórrer per sobre el mantell verd. De nou, les llavors bones van poder germinar i créixer sota la capa protectora de la bardissa.
Aleshores, tot el poble va haver de reconèixer la saviesa del vell pagès que, malgrat els escarnis, no havia desistit mai, sempre segur del que feia. I diuen que, a partir d'aleshores, tots els veïns d'aquell poble surten cada any a sembrar amb un sac de dues butxaques plenes de llavors ben diferents. Perquè ja se sap que... res és bo o és dolent, tot depèn de cada moment.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    RoserBG | 19-04-2017

    Gràcies Montse, m'alegro molt que t'agradi!

  • Els teus escrits...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-04-2017

    ...me'ls llegeixo com si fos una nena davant d'algú que m'explica un conte, amb els ulls molt oberts i un somriure meravellat als llavis. Gràcies!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: