QUAN LA TARDOR S'ESTREMEIX

Un relat de: RoserBG
La tardor envermelleix, l'hivern ja se la mira.
Ell fa olor de boira baixa i pluja fina,
gust de pruna madura i brasa ardent.
Nits que s'allarguen en somnis latents.

Ella s'estremeix de colors i de matisos; l'hivern ja l'ha acariciat.
Eternes besades de silenci; a la vinya raïm granat.
I en un breu sospir, un confiat lament,
despulla ses fulles pintades al vent.

Massa tard, tardor preciosa, l'hivern ja t'ha embolcallat.
Ses mans són fredes i el seu alè de gebre
tes llàgrimes de rosada ha glaçat.
Que nua i buida t'has quedat!

I, amb tot, dins teu hi resta vida. Bé que ho saps.
Brots que esperen, contra tota esperança.
Esperançats.

Comentaris

  • Castanyes[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-10-2016 | Valoració: 10

    Ara que ve el temps de les castanyes (a Barcelona no ho sembla) és hora de reivindicar la tardor, aquesta gran estació de la serenitat i el balancí i les castanyes i els colors mats. Has escrit un poema preciós, ple de matisos tardorals. Una forta abraçada, Roser.

    Aleix

  • Felicitats![Ofensiu]
    Montseblanc | 25-10-2016 | Valoració: 10

    Un poema preciós.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: